diumenge, 9 de setembre del 2018

Fins aviat



El temps anava passant, donant distància a aquells últims moments tant dolorosos. La gent ja no ens parava en veure’ns pel carrer per donar-nos el condol. No puc dir que tot tornava a la rutina, ja que realment mai mes tornaria a tenir la “meva intensa rutina” amb la que havia conviscut aquells últims setze anys llargs.
Vaig començar a treballar en qualsevol feina que em tingués ocupada i fora de casa la major part del dia. Almenys, en aquelles hores, no pensava. Només tenia el cap a la feina. Després de tants anys de no treballar, o de fer-ho poquetes hores, volia tornar al cent per cent. Volia fer-ho be, però no era conscient de que no podia fer-ho bé... perquè no estava bé.
Molts moments em quedava absent, amb el pensament en blanc, inclús quan conduïa o tant sols caminava. En qualsevol moment del dia em quedava en blanc. Recordo que mes d’un dia m’havia passat la sortida de Santpedor, o la de la feina, al eix transversal degut a aquells lapsus d’atenció.
M’aclaparava molt estar en espais amb molta gent.  Fins i tot, els sopars amb els bons amics de Farrassa se’m feien feixucs, tot i la bona intenció per part de tots per distreure’m. Les converses semblaven que no anessin amb mi, m’atabalava molt, em costava somriure. No hi aguantava gaire estona, i durant aquelles poques hores, tenia la necessitat de tenir el Jaume al meu costat, sentir la seva mà, la seva mirada. Des d’aquí aprofito a demanar-vos disculpes per aquella època, amics.
Una altre cosa que no suportava era que m’abracessin. Tenia por de desmuntar-me i començar a plorar i no poder parar. Les evitava, i això que tothom que em coneix sap que m’encanten les abraçades... les de veritat, les que no tothom sap fer. Suposo que era degut a que l’Enric abraçava molt, li encantava fer-ne. Les seves abraçades eren de les que et “reinicien”.
Realment en el moment en que el meu fill petit va morir, el meu cor es va trencar, va quedar un espai buit dins meu que res, ni ningú podrà ocupar. El temps va fent que la ferida faci menys de mal, sigui menys difícil de viure amb tot aquest dolor, buidor, tristor. No se quina seria la paraula correcta per descriure tot plegat... Resignació???
Des que es va produir aquell trencament, tot va canviar. No només era jo la que havia canviat. El meu fill gran, en Pau, estava enfadat amb el mon. Sempre estava de molt mal humor. Tenia males respostes. Res li venia de gust i es tancava en banda a qualsevol intent d’acostament per part de ningú. Intentava respectar-ho, ja que pensava que era de la manera que ell tenia per portar el seu dolor com podia, igual que tots. No li era gens fàcil tampoc, encara no havia complert els dinou anys.
El Jaume davant meu es feia el fort. Em mimava constantment, i deixava que fes, o no fes, absolutament el que em vingués de gust. Molts dies, fins i tot de cap de setmana, preparava ell el sopar, ja que jo tornava tard, no per la feina que tingués, senzillament per allargar l’hora de tornar a casa. Cada vespre mentre jo ja era al llit, ell es quedava al escriptori, la reciclada habitació del Enric, on s’hi passava hores i hores mirant i tornant a mirar fotografies del nostre fill petit, llegint les emotives dedicatòries que ens havien deixat escrites en el llibre de la cerimònia de comiat... i plorava. No passava nit que no el sentis plorar. I l’endemà es repetia la mateixa escena. Tenia la necessitat d’estar-s’hi cada vespre. Em deia que no volia que se li oblidés ni un sol gest, ni un sol detall del Enric de la seva memòria... Tampoc li era gens fàcil, per molt que volgués aparentar-ne el contrari.
L’estiu del 2.014 tant sols vaig anar dos o tres caps de setmana al càmping. El Jaume havia reservat unes vacances de deu dies en una illa del atlàntic per tots dos, com mai no havíem fet, però no les vaig gaudir. Realment ell s’esforçava molt en donar-m’ho tot, en fer coses diferents del que havíem viscut, en intentar que recuperés la il·lusió en qualsevol cosa... però jo no reaccionava.
No va ser fins gairebé passat un any de la mort del Enric que vaig començar a donar un tomb a la situació. Va ser en un lloc que tenia ja oblidat, la nostra estimada “capçalera del llit”, on el Jaume em va dir molt seriosament una nit:
- No pots continuar així Montse, t’estàs consumint.
- Què vols que hi faci?. Vaig contestar-li.
- Lluitar, com has fet tota la vida. Sempre has lluitat molt fort pels altres, lluita ara per tu. Tens molta gent que t’estima al teu costat disposats a ajudar-te. Lluita ara per ser la “Montse” que vols ser... Lluita per tu. Va acabar dient-me el Jaume.
Aquella nit vaig ser jo la que em vaig desfer en plors. Va ser el to de veu del Jaume el que em va fer adonar de que, apart de mi, tots els de casa ho passaven malament, i jo, en vers d’estar pendent d’ells com havia fet sempre, m’havia aïllat dintre del meu dolor, com si fos el únic dolor que existís. No els ajudava en res, tot el contrari. Sens dubte, vessar tot aquell mar de llàgrimes, com es sol dir, em va anar bé per treure un enorme tap que tenia dins meu, i que no sabia com alliberar-me’n. Ara us puc ben assegurar que, a vegades, plorar de debò va molt be.
L’endemà vaig deixar la feina que havia estat fent aquell últim any i escaig. Vaig veure ben clar que no m’aportava res, no m’omplia professionalment, tampoc econòmicament, i el mes important, les hores que passava en allà m’impedien de poder fer d’altres activitats que m’ajudessin a créixer, a tornar a estar motivada i positiva com abans, a tornar a ser la Montse que agradava a tothom... a tornar a ser la “Montse” que m’agrada.
Quan va arribar el Jaume a casa em va trobar asseguda davant del ordinador amb una llibreta i un “boli” al costat. Feia molt de temps que era ell el primer en arribar a casa al vespre. Vaig explicar-li de seguida el que havia fet, i decidit. Estava buscant informació per fer cursos de formació per poder treballar amb nens, que era el que de debò volia fer. Tenia molt clar el que volia fer, costés el que costés aconseguir-ho.
Al Jaume se li va il·luminar la cara en sentir-me dir allò, i de veure’m tant convençuda, que em va abraçar, i ens vam besar... com feia mes d’un any que no fèiem.
            - I t’apuntes al gimnàs, com sempre deies que volies fer. Va dir tot content el meu home.
Doncs també ho vaig fer. Llevar-me cada dia per anar al gimnàs, i fer una bona suada, també em va anar molt be per acabar de treure’m “cabòries” del cap. Vaig començar a fer tots els cursos que trobava encarats a poder treballar en una escola, tant si eren “on line”, com si presencials, fins i tot vaig baixar a fer-ne algun a Barcelona. Mes endavant ja vaig començar a tenir algunes feines temporals.
L’estiu del 2.015, el Pau va començar a treballar. Primer semblava una feina temporal, però el van renovar fins a final d’any. Abans de Nadal, ja li van oferir un contracte per a tot l’any següent, i després d’aquest, ja el va tenir indefinit. Per ell, el fet de posar-se a treballar va ser un canvi radical en la seva actitud. Tenia la gran sort d’estar treballant en el que més li agradava.
No va trigar gaire a dir-nos que es volia independitzar. Reconec que al principi em va sorprendre, tant sols tenia poc mes de dinou anys. Vam estar parlant mes d’una hora sobre aquella “sobtada” decisió. Només calia escoltar-lo per adonar-se que no era un adolescent immadur que volia fer una rebequeria, sinó que, senzillament,  li passava el mateix que m’havia estat passant a mi, ni mes ni menys... li queia la casa a sobre. No n’havíem parlat mai tant obertament fins aquell dia, un any i mig després de la mort del seu germà. El munt de sentiments viscuts dins d’aquelles parets, l’aclaparaven. Necessitava un canvi. El vaig abraçar i li vaig dir:
- Pau t’entenc, i no saps pas com, fill. T’ajudaré a buscar un pis, diguem què vols i quant pots pagar.
Vaig explicar-li al Jaume que va pensar igual que jo. Estava decidit, ajudaríem al nostre fill tant com poguéssim, o mes ben dit: l’ajudaríem tant com es deixes ajudar, ja que quan vol és molt tossut i orgullós, com la seva mare, i sempre s’ha volgut espavilar sol. Ben aviat va trobar un piset a Manresa que s’adaptava a les seves necessitats, on encara hi viu acompanyat de les seves dues gatetes.
Algunes bones amigues patien per si m’agafava la síndrome del “niu vuit” pel fet de que marxés el Pau de casa i trobar la casa buida de nou. Però aquesta vegada, no estava trista. Em sentia molt be perquè veia que el meu fill era feliç fent la “seva vida” i això m’omplia molt mes que l’espai que havia deixat a casa.
Per les vacances d’aquell estiu vam tornar a fer un viatge amb el Jaume, no tant “espectacular” com el del any anterior amb avions i lloguer de cotxe, les quals com us he dit abans: no vaig gaudir gens. Però les d’aquell agost van ser totalment diferents. Vaig tornar a “redescobrir” al Jaume, la meva parella, la meva única parella de tota la vida, amb qui feia mes de trenta anys que estàvem units. Sempre ens hem estimat, estimat de debò, però la intensa vida que havia portat amb els meus fills i l’etapa recent del dol, ens havia distanciat de manera involuntària, sobretot per part meva, ja que ell s’havia esforçat molt els últims mesos en fer-me sentir be. Va ser com si ens tornéssim a conèixer, tornéssim a compartir il·lusions... ens tornéssim a enamorar.
Aquell estiu vaig tornar a sentir-me feliç. Als primers moments, quan ho començava a reconèixer, em sentia malament, però res podia canviar la realitat, res podria mai tornar a l’Enric, senzillament era diferent, havia aprés a tenir present al meu fill amb un record tendre i alegre, com ell havia estat sempre i com, estava segura que a ell li agradaria veure’m des de la “seva lluna”.
Crec que des de llavors, vaig poder parlar del Enric serenament, sense plors, sense dolor, amb tendresa, amb un somriure dolç a la cara, amb molt d’orgull d’haver estat mare de dos fills encantadors... els meus tresors, el millor regal que he tingut a la vida. Evidentment que el trobo moltíssim a faltar, però al meu cap i al meu cor, sempre hi és i sempre hi serà.
Al trobar novament el meu equilibri emocional al costat dels meus homes (com m’agrada anomenar al Jaume i al Pau) vaig animar-me ara fa 14 mesos, exactament 62 setmanes, a escriure aquest petit i humil blog. Mai no hagués pogut imaginar que tanta gent: coneguts, i d’altres que s’hi ha anat afegint, el llegiríeu, us agradaria i us emocionaríeu... amb l’essència del Enric.
La intenció de fer-lo va ser principalment que m’ajudés a acabar de buidar molts sentiments que, a vegades, encara anaven donant voltes dins meu. També volia compartir la meva experiència i vivència com a mare de un fill tant especial, i tant estimat, amb les famílies que puguin estar passant per una situació similar. Si tant sols una sola família s’ha sentit una mica identificada i alleujada amb els meus escrits, us asseguro que per mi, haurà estat la millor recompensa.
Ha estat una immensa satisfacció el fet de compartir tant amb cada un de vosaltres i sobretot llegir els vostres comentaris, que per cert els guardo tots i cada un d’ells com un gran tresor. Ara ha arribat el moment de donar per acabat el blog, però això no es un adéu, només es un “fins aviat”, ja que espero que no deixeu de seguir “L’essència del Enric” i us prometo que treballaré de valent per que el llibre sigui una realitat, ja que el vostre suport m’hi ha portat a “llençar-m’hi”... Us agradaria de tenir-lo?
Per acabar, dir-vos a les famílies que teniu un fill o una filla “especial”, que no tireu mai la tovallola. Lluiteu per la seva felicitat, que serà la vostra, tot i que sóc conscient que moltes vegades, no és fàcil... Però com diu el Petit Princep: “tot està per fer, i res és impossible”.
Moltíssimes gràcies a tots els lectors de l’essència, i a totes les persones de bon cor que han anat passant per la vida de la meva "estimada família de quatre". Us estimo a tots i cadascun de vosaltres.
Fins aviat...

Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com

diumenge, 2 de setembre del 2018

Costava seguir endavant.




Després d'intentar abraçar-nos amb tothom qui havia vingut a la tendra i emotiva cerimònia de comiat del Enric, vam haver de baixar al tanatori de Collserola, a Montcada i Reixach, on van incinerar el seu cos. Fins allà només ens vam hi desplaçar amb la família mes propera, i alguns dels nostres millors amics. Sens dubte, veure entrar aquell petit taüt blanc dins d'aquell immens forn, segueix sent una imatge que fa molt de mal cada vegada que em retorna a la memòria... com ara.

Crec que també us havia comentat que les seves cendres resten en un lloc on ell hi havia estat, i gaudit, moltíssimes vegades. Un lloc que transmet energia i vida per tots quatre costats. Un lloc on sempre el mantindrem viu, amb nosaltres... per sempre.

L'Enric havia començat el seu nou camí. El seu camí cap a la lluna, que tantes hores havia passat mirant-la, amb els seus peus nous. El seu camí que l'alliberava d'aquell cos que tant li havia fet la "guitza", com diu carinyosament l'Amàlia. El seu nou camí sense dolor ni patiments, només alegria, tendresa... i un bon tros de xocolata.

Sortint del crematori, vam dinar a Terrassa a casa d'uns bons amics. Després vam tornar cap a Santpedor, per primera vegada... només anàvem tres. Se'm feia tant estrany el fet de girar-me enrere, i veure el seient del darrere mig buit. No me'n sabia avenir. Encara ara, tot sovint giro el cap enrere, tanco els ulls, i torno a recuperar la visió del seient "completament ocupat", sobretot quan anem a la Vall Fosca.

Recordo que per la tarda al entrar a casa, la vaig notar buida, freda, ja mai mes seria la casa on havia estat tant feliç amb la meva estimada família de quatre. Vaig quedar parada a la porta de l'habitació de l'Enric i no me'n podia moure. Era com si hi estigues clavada, sentia tanta buidor que no sé ni com explicar-ho. La casa em queia a sobre, literalment, se'm feia molt difícil d'estar en tots aquells espais on sempre els havíem compartit amb el meu estimat fill.

Arrossegada pel dolor vaig convèncer al Jaume d'anar, aquella mateixa tarda, a l'immobiliària del poble amb la intenció clara de posar la nostra casa a la venda. Només volia començar de nou, anar a viure a un lloc diferent que no estigués completament carregat de records. Que no veiés la seva imatge a cada racó. Que no sentís encara els seus peculiars sons. Que no m'arribés al nas la seva olor... Un lloc, que no estigués carregat d'Enric.

La Marisa, la propietària de l'immobiliària a qui aprecio molt, va entendre la situació de seguida. Amb molt de tacte, ja que ella també havia patit una pèrdua molt propera uns anys enrere, em va anar aconsellant per que no em precipités. La nostra casa era molt gran, i costaria molt de vendre a un preu raonable ara fa quatre anys. Mes ben dit, l'hauríem de mal vendre, com es sol dir. En comptes d'això, em va orientar a fer-hi "una neteja de cara", eliminant de seguida totes aquelles coses que encara "respiraven" Enric, i que em feien tant de mal. Sempre li agrairé aquell consell i les mesurades paraules que em va donar, en un moment en que estava totalment "fora de joc".

Així ho vam fer. Ja era el vespre del dimecres, quan vam enviar uns whatsapps  als amics demanant-los un cop de mà per l'endemà a buidar l'habitació, i armaris de casa plens de coses... que ja no necessitaria mai mes.

La nit era l'estona que mes temia, ja que m'era impossible d'agafar el son. Constantment s'anaven rebobinant dins del meu cap, aquells últims dies, aquelles últimes nits d'hospital. En aquella capçalera del llit on havíem parlat tantes i tantes hores. On havíem pres tantes decisions importants. On havíem compartit tants somnis... només hi havia silenci. Això si, sempre abraçats amb el Jaume. Ell seguia plorant molt quan estàvem sols. Algunes hores, fins i tot sortia del llit per que no el sentís. Força gent em va aconsellar a recórrer en algun fàrmac que m'ajudés a dormir, però no m'havien agradat mai aquest tipus de pastilles, pels seus efectes secundaris. Al final, ho vaig anar superant sense necessitat de prendre res.

L'endemà era dijous de Pasqua. Era el primer de molts dies que no tenia cap obligació vers ningú, com sempre havia tingut. Però havíem quedat amb els amics per esmorzar en un bar del poble. En van venir molts. A banda de donar-nos tot el seu escalf, tots venien disposats a "arromangar-se" en el que fes falta per ajudar-nos.

Unes quinze persones al matí, i una vintena per la tarda, van servir mes que de sobres per buidar tots els armaris de roba, joguines, bolquers, etc, etc. Tot el que podia aprofitar qualsevol altre nen, ho vam anar col·locant en caixes de cartró per portar-ho al Turó, on ho podrien gaudir d'altres que ho necessitessin. La cadira de rodes també va anar cap allà. Vam haver de fer dos viatges amb una furgoneta gran per encabir-ho tot. També en un "vist i no vist" es va desmuntar el llit de baranes elèctric, que era l'únic moble que tenia l'Enric a la seva habitació, les barres de les parets i d'altres elements d'equilibri. Fins i tot el parquet que havíem col·locat feia anys perquè no trobés el terra fred de les rajoles.

Aquella mateixa tarda, amb un company de feina del Jaume i millor amic, el Josep Maria, van anar ja a comprar pintura per acabar de fer un gir de 360˚ a aquella habitació. Com que hi entén molt, va orientar-nos molt bé amb l'estil i el color de la pintura, molt mes modern i actual del que teníem en aquella època a les parets de casa. Quan van arribar, tot i que tard, ja li va donar una primera mà de pintura, i li va ensenyar al Jaume a posar pastes correctament.

El divendres Sant, aquell dia ja sols, el Jaume va començar a canviar les peces de sòcol i a refer les rajoles del terra anteriors al parquet. L'endemà dissabte vàrem baixar al Ikea de Sabadell amb uns amics, ja que no hi havíem estat mai. No sabíem ben be el que volíem, però el Joan i la Ma Àngels ens van ajudar a triar... i a sortir del laberint quilomètric dels passadissos de la botiga a la primera.

Ens vam quedar una taula gran de despatx amb calaixos, una butaca d'oficina amb rodes, dues prestatgeries i varies postades. Amb aquests mobles suecs, el canvi de color de les parets, i el canvi del terra, vam "reciclar" aquella habitació carregadíssima de records en un despatx/escriptori/biblioteca molt modern... tant sols en quatre dies. Vam posar l'ordinador i l'impressora sobre la taula. A les postades hi vam endreçar els llibres del Jaume i els meus. Les prestatgeries modulars les vam emplenar amb àlbums de fotos, mes llibres, i algun "pongo". Sobre d'aquestes, i penjades a la paret, hi vam posar algunes de les fotografies mes maques i alegres que tenim del Enric.

Aquest canvi no va servir pas per esborrar-ne el record, i emplenar aquell buit tant gran que tenia, i segueixo tenint encara, dins meu. Però si que va ser un primer pas per intentar seguir endavant amb "el nou dia a dia" que esdevenia a casa des de just una setmana enrere.

Amb el Jaume, encara ens discutim (amb "carinyo"), ja que jo a aquella cambra l'anomeno: escriptori, i ell la segueix anomenant: l'habitació del Enric, i s'hi passa varies hores cada dia al vespre, fent feina amb l'ordinador, o llegint. Ara ja no em fa mal en sentir-ho, i si us sóc sincera, tot i que no li he dit en cap moment encara... somric i miro enlaire sense que em vegi, quan li sento a dir.

Un altre lloc que "temia" tornar-hi a anar pel munt de records i sentiments que hi havia acumulats de molts anys era, evidentment, el petit càmping de la Vall Fosca. També en un primer moment em vaig plantejar de vendre la caravana, o de portar-la a un càmping de platja o qualsevol lloc completament diferent. Però vam decidir aplicar el mateix criteri que havíem decidit de fer a casa: Eliminar de seguida totes aquelles coses que em provocaven un "impacte directe", i readaptar l'espai ja no per una família de quatre, sinó gairebé solament per a una parella madura, donat que el Pau aquell estiu ja va començar a treballar i a fer la seva pròpia vida.

Cada any solíem anar a muntar tota la infraestructura de la caravana per Setmana Santa. Aquell any no ho vam fer fins a principis de Juny. El Jaume em va proposar de pujar ell abans per començar a renovar alguns racons. Vaig decidir d'acompanyar-lo, i poder enllestir la feina en un cap de setmana, com feiem sempre.

La majoria de les famílies que passen els estius a la Vall Fosca, ja coneixien el desenllaç del meu fill. Gairebé tots ells havien vingut al hospital, al tanatori, o a la cerimònia de comiat. Però recordo clarament que aquell diumenge al matí estava endreçant coses dins del avancé, quan vaig sentir que em cridaven des de fora. Era una família, molt bona gent, que cada any venien i passaven una setmaneta en un bungalow. En sortir a saludar-los em van dir:

            - Hola Montse. On està l'Enric?. Li portem un regal...

Sabia que són molt bona gent, sabia que ho feien amb tota la bona voluntat, sabia que no en devien saber res... Però en aquell moment vaig sentir una fiblada, com si m'haguessin congelat  tota la sang de cop.

Costava molt i molt, seguir endavant...


Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmai.com

diumenge, 26 d’agost del 2018

Comiat



Després de notar clarament com el cor del Enric es parava, em va faltar l'aire i vaig tenir la sensació que tot trontollava al meu voltant. Les cames no m'aguantaven. Creia que en qualsevol moment cauria al terra. Semblava que el mon s'hagués aturat... Volia desaparèixer, estar amb el meu fillet allà on fós que hagués anat.

Res del que em deien tenia cap importància. Res tenia sentit ja per mi en aquell moment. Res de tot el que havia viscut aquells setze anys i escaig, gairebé disset, era comparable a aquell immens dolor, a aquella pèrdua. Res podria tornar a "regalar-nos" aquells somriures amb cara de "pillu". Res podria tornar aquell bocí de mi acabat d'arrencar... Definitivament s'havia tallat per sempre el cordó umbilical que ens havia mantingut "enganxats" tots aquells anys de lluita.

Però una persona em va fer reaccionar. La única persona al món que m'hagués pogut fer reaccionar va entrar a l'habitació, i ens vam fondre en una tendre i amarga abraçada amb els ulls negats de llàgrimes tots dos... Era el meu fill Pau. Encara abraçats, vaig entendre que tenia de seguir endavant per ell. Em vaig aferrar a aquesta raó i vaig poder treure forces d'allà on no en tenia per protegir al Pau, i intentar d'estalviar-li al màxim el "seu dolor", tot i que el meu augmentés.

Per culpa del trànsit, el Pau no va poder arribar a temps per acomiadar-se "en vida" del seu germà. Ara, amb la llunyania del temps, no sabria dir-vos si va ser millor que no visqués aquells últims instants, ja que em faria patir molt que tingués gravat al seu cervell aquell "últim batec" tal com el tinc gravat jo, o el Jaume.

Havíem demanat al equip de nefrologia que fessin saber el desenllaç del Enric als metges que l'havien visitat i n'havien tingut tant bona cura en aquell edifici rodó de tretze plantes, i d'altres consultes, durant la seva intensa però curta vida. Un record molt especial per al Dr. Macaya, el Dr. Aguirre i la Dra. Cuixart .Van ser aquests els primers en donar-nos el condol... Era la primera vegada que sonava aquella paraula... Que dur que sonava.

Aquell matí del catorze d'abril del 2.014, es mantenia mes ferm el Jaume que jo. Ell, i el meu germà petit, que havia vingut cada dia la última setmana, ens van fer sortir al Pau i a mi, a fora per que ens toqués un xic d'aire fresc. El que volien era que sortís d'aquella habitació sense vida, quan abans millor.

El primer que vàrem fer va ser enviar el missatge que havíem escrit la tarda abans, per fer saber a tota la gent que s'estimava a l'Enric el seu traspàs.

            - Amb el cor trencat us fem saber que l'Enric acaba de morir. Així de clar, així de cru... Així començava el missatge, encara ho recordo perfectament.

Ja us havia explicat en el post: Reflexions i decisions, que teníem decidit com volíem que fos la cerimònia de comiat pel nostre fill, però vaig deixar en mans del Jaume tot el que representava trucades i paperassa. Em veia totalment incapaç per fer-ho. La veritat es que no tenia gens de força per organitzar res de res.

Una bona amiga de la germana del Jaume, l'Anna qui també coneixia be al Enric, treballava al Tanatori nou que havien obert feia poc a Santpedor. Era el mes gran dels dos que tenim al poble. El Jaume va trucar a l'Anna directament, li va explicar la situació, i li va demanar que ho poses tot en marxa. Però com que l'Enric havia mort al hospital, i a Barcelona, calia fer els primers tràmits allà mateix.

Feia una estona que el Jaume havia anat a les oficines funeràries que hi ha al Vall d'Hebron amb el informe mèdic de defunció, quan em va trucar per demanar-me si volia anar per decidir ja alguns detalls concrets. Van haver d'acompanyar-me el meu germà, la germana del Jaume, i uns quants amics que havien vingut "disparats" en llegir el missatge.

Vaig entrar en aquell despatx petit i fred, on un senyor molt educat i prudent seia davant del Jaume. Va dirigir-se a mi per dir-me que tenia ordres directes del seu superior, per que ens tractessin el màxim de bé. Ja no recordava que el Josep, un bon amic del càmping, treballava als serveis funeraris de Bcn. La seva filla l'havia avisat de seguida en rebre el missatge. Va seguir explicant-nos que l'Enric no podia ser traslladat fins al endemà al matí, on aniria directament al tanatori de Santpedor que nosaltres haguéssim triat. Calia però, decidir quina roba li volia posar per al seu "viatge" i quina caixa volíem que embolcallés el cós del nostre fill en el seu comiat. Primer vaig contestar que tant em feia quina caixa de fusta seria l'encarregada de transportar-lo. Totes les veia igual, fins que el Jaume li va dir a aquell senyor seriós que el nostre fill, tot i tenir mes de setze anys, era mes aviat petit. Llavors, va treure un altre fulletó de darrera la taula, i ens en va ensenyar uns altres de mes petitons, entre ells un de color blanc. El vam assenyalar alhora amb el Jaume... Blanc de tendresa, blanc de puresa, tal com havia estat l'Enric.

Tot seguit varem trucar a l'Anna per informar-la dels tràmits que acabàvem de fer. Aquesta ens va dir tota neguitosa que no havia pogut reservar la sala del Auditori de Sant Francesc, tal com tenia previst, ja que ella ens deia que en cap altre espai del poble hi cabríem, doncs érem una família molt estimada. Jo no n'era conscient però, segurament tenia tota la raó.

            - Com ho farem?. Vaig demanar-li al Jaume, estant gairebé al límit de les meves forces.

Llavors, sense trigar ni un segon, va tornar a fer servir el seu mòbil. Va fer dues trucades ràpides: la primera al President, i la segona al Director Gral. d'Ampans, demanant-los per fer la cerimònia de comiat del Enric a la sala d'actes i als jardins de la Masia de Comabella. No cal que us digui que la resposta va ser un si, encara que fos la primera petició que havien tingut mai d'aquest tipus, i que caldria condicionar-ne l'espai. Després d'aquesta confirmació, va fer una tercera trucada, aquesta a l'Alba, la directora de l'escola Jeroni de Moragas, demanant-li si podien preparar algunes fotos per l'acte de comiat. L'Alba, li va contestar que varies mestres ja s'havien posat "mans a la feina" en haver llegit el nostre missatge, tot i estar de vacances de Setmana Santa. En saber que l'acte es celebraria a la Masia ens va dir a tots dos que no patíssim per la cerimònia, que ella mateixa se'n faria càrrec de gestionar-ho tot. Que intentéssim descansar, i que ens veuríem l'endemà amb mes calma.

Sens van fer gairebé les tres de la tarda entre una cosa i una altra. La Marta, la germana del Jaume i el meu germà Santi, es van encarregar de buidar l'habitació de planta i de carregar-ho tot al seus cotxes, cadira de rodes inclosa, per que no tingués de tornar a entrar de nou al hospital. Vam anar tots junts a fer un mos al self-service, tot i que no vaig menjar res. El Pau va preferir marxar amb uns bons amics, amb qui passaria la nit també.

Cap a mitja tarda vam arribar a casa, estàvem esgotats. Al dolor s'hi afegia el fet de que portàvem dues nits i dos dies sense dormir. Va venir la Tata a casa per donar-nos un cop de mà, es va cuidar d'atendre a tothom qui venia a casa, sense deixar pujar a ningú per que poguéssim estar el màxim de tranquils.

Amb qui si que vam haver de parlar va ser amb l'Anna i amb un altre responsable del tanatori de Santpedor, per lligar els detalls del endemà. L'Anna ens va dir que ja havia parlat amb l'Alba, i que la idea de fer la cerimònia a Ampans creia que era un encert. Havien quedat l'endemà al matí per veure's i confirmar detalls. Gràcies al que teníem "reflexionat", vam dir-li que redactaríem nosaltres un escrit com a record (el podeu llegir a la foto d'avui), però no volíem que fos el "típic recordatori", sinó quelcom mes alegre, mes pràctic. Vam decidir entre tots que l'escrit, juntament amb una foto ben alegre del Enric, s'imprimiria com a punt de llibre. Així tothom qui el volgués conservar, el podria mantindre entre mig dels seus llibres preferits.

Els qui si se li van "colar" a la Tata, van ser una colla d'amics d'Ampans, els quals sorprenentment van portar sopar per tots, van parar taula, ens van intentar distreure i desprès de sopar van marxar, deixant-ho tot net, com si no hagués passat ningú per casa. Tot seguit, la Tata em va acompanyar al llit i ens varem abraçar molta estona. Recordo que li vaig demanar si tot allò estava passant de debò o era tant sols un mal son, ella nomes va respondre un: T'estimo.

Va ser una nit molt llarga també. Vam estar totes les hores abraçats amb el Jaume. Ell s'havia mantingut ferm i seré tot el dia, deixant que m'hi repengés com si fos un "pal de paller", però, després de quedar-nos sols i d'haver redactat l'escrit del punt de llibre, es va ensorrar i va començar a plorar com no l'havia vist mai abans. Va ser llavors que em vaig adonar de que no només jo estava tant i tant cansada, i tenia tant dolor que semblava que flotes. Em vaig sentir malament, pensant en ell, i en el Pau.

L'endemà dimarts arribava el cos del Enric al tanatori de Santpedor sobre les onze del matí. Havíem quedat amb l'Anna que durant el matí no s'obririen les portes, volíem unes hores d'intimitat només per la família. Els amics del Pau l'havien portat puntual a casa. El Jaume seguia enfonsat. L'impacte al arribar aquell cotxe negre va ser brutal, però tot va canviar quan vam veure al Enric en d'aquell taüt blanc amb alguns dels seus "ninos de dormir". Realment era com un angelet, apunt per marxar a la seva lluna.

Com moltes d'altres experiències viscudes en que no he trobat una explicació lògica, el magnetisme que vam rebre aquell moment en tenir al costat el cos del Enric, va ser com si ens haguessin carregat les piles de cop, a mi, i al Jaume, qui va recuperar la seva típica "serenor" i va poder tornar a parlar sense sanglotar.

Per la tarda vam quedar per obrir a les tres. Quan vam arribar, ja hi havia molta gent esperant . Va ser una tarda de un no parar de gent. El lloc era gran, però algunes hores molts amics havien d'esperar fora per que realment no s'hi cabia. Va venir moltissima gent, que se'm faria llarguíssim anomenar-los a tots. Era molt reconfortant sentir-se tant acompanyat i estimat...

El Jaume i jo ens buscàvem amb la mirada, ens necessitàvem i en trobar-nos ens alleujava. Moltes vegades coincidíem buscant al Pau entre tanta gent, per assegurar-nos de que estigues bé.

La cerimònia així doncs, es va fer el dimecres al matí a la Masia de Comabella. Ja vaig quedar sorpresa en veure que hi havia una parella de la Guardia Urbana a la cruïlla d'Ampans, per facilitar l'accés al munt de cotxes que es dirigien cap allà. Van habilitar tots els pàrquings  disponibles i hi havia personal gestionant l'aparcament. Mentre avançàvem cap a la Masia, li vaig dir al Jaume que no hi havia vist mai tanta gent. Em va contestar amb una de les seves frases "per recordar":

            - Molta gent s'estima al Enric. L'Enric no és només nostre. L'Enric és patrimoni de tothom...

Va ser una cerimònia alegre com ell es mereixia. Tot el personal d'Ampans s'havia bolcat en que fes el màxim de goig. La gent omplia la sala i els jardins de la Masia. Les mestres de l'escola i la gent del Turó, van preparar un vídeo mes que emotiu, a banda d'haver organitzat gairebé tot. Amics de diferents àmbits ens van dedicar boniques paraules. El Marc i el Joel van tocar en directe les cançons que mes li agradaven al Enric. Vam finalitzar l'acte al jardí, on juntament amb els seus companys del Turó, es va fer una llençada col·lectiva de globus i una gran abraçada de tots els assistents.

Vull aprofitar aquesta entrega d'avui per agrair a totes les amistats que van vindre aquell dia. Alguns van venir de prop, d'altres de molt lluny, d'altres van canviar vols de les seves vacances de Pasqua per ser-hi, d'altres feia anys que no ens veiem. No sabem exactament quants eren, però els cinc-cents punts de llibre que s'havien imprès, van fer curts de bons tros, i en vàrem haver de fer tres-cents mes, mes endavant.

Tenir-vos a tots allà, i sentir-nos estimats, va ser molt especial per mi... i per la meva estimada família de "quatre".


Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com

diumenge, 19 d’agost del 2018

El final



Vàrem passar la tarda i la nit de dijous força tranquils, però l'esperada remuntada no acabava d'arribar. Divendres seguíem mes o menys igual. Els nefròlegs de planta estàvem molt pendents del estat del meu fill en tot moment. Van començar a valorar la possibilitat de canviar d'antibiòtic per intentar "confondre" a la bactèria, ja que havíem quedat "encallats" en un punt en què la infecció no avançava, però tampoc retrocedia.

Cap a mitja tarda van passar-li una nova bossa de sang amb l'objectiu de que servís de revulsiu per decantar la balança cap a positiu. Després de unes hores, semblava que donava bons resultats, fet que ens va engrescar a tots.

Recordo que aquella nit, com totes les de cap de setmana, s'havia de quedar el Jaume, però l'endemà jo sabia que tenia un compromís que ell havia anul·lat, donada la situació en la que ens trobàvem. Vaig dir-li que hi anés, que li serviria per desconnectar una estona d'hospital, ja que, encara que no hi estigués tantes hores com jo, era l'únic lloc on anava apart de la feina, i de passar unes poques hores pel llit de casa. Sempre ha estat el millor pare que hagués pogut tenir la meva estimada família de quatre.

Va dir-me que no de cap de les maneres, que marxés cap a casa, que feia cinc dies que no hi anava. Com que els dos som igual de tossuts, al final es va quedar ell a passar la nit, i jo vaig baixar mes d'hora el dissabte pel matí, acompanyada del Pau. Així el Jaume va poder "lliurar" el matí de dissabte. També aquell divendres començava les vacances de Setmana Santa, i ens podríem repartir millor els horaris, tant de dia, com de nit, entre els dos durant la següent setmana.

Ja us he explicat en d'altres ocasions que mai vam obligar al nostre fill gran a anar al hospital per veure al seu germà. Però havien parlat amb el seu pare dels fets de dimecres tarda, i van decidir que baixaria el cap de setmana amb algú de nosaltres.

La nit de divendres a dissabte també havia estat tranqui-la, i el Jaume va marxar de seguida que vam arribar, tal com havíem pactat. L'Enric encara dormia, pel que vaig enviar al Pau a la cafeteria a buscar esmorzar per ell i per mi. Quan va tornar, ja s'havia despertat, i li començava a donar l'esmorzar, amb menys gana del habitual. Quan l'Enric va veure al seu germà, el va reclamar cap a ell de seguida. Al Pau li seguia costant molt de pair les escenes de llit d'hospital. Tot i que li vaig notar que no es sentia gens còmode davant d'aquell escenari, es va acostar i va seure a la cadira del altre costat del llit, agafant la mà del seu germà petit.

L'Enric se'l mirava com se'l 'havia mirat sempre... amb una absoluta devoció. Sempre havia estat el millor referent, el millor estímul, i sens dubte, la persona que sempre l'havia tractat amb mes naturalitat del món. Sempre s'havien estimat immensament els dos germans.

El Pau no va voler esmorzar per no deixar de tenir agafada la mà del seu germà. La meva intuïció de mare em va fer adonar de que era un moment diferent dels que havíem viscut mai abans. L'Enric es comunicava molt diferent amb el Pau, li deia mes coses del que feia normalment. Li ensenyava els seus "peus nous",  constantment li deia que l'estimava. Va acabar la conversació amb el seu germà amb el signe de cansat...

El calfred es va tornar a apoderar immediatament del meu cos, deixant-me paralitzada. Per sort, el Pau no havia interpretat com jo aquell últim signe que li havia fet l'Enric, aliè a qualsevol altre pensament que no fós que el seu germà volia dormir una mica més. De totes maneres, no es van deixar anar de la mà cap dels dos, en cap moment.

L'analítica d'aquell matí, junt amb la pujada de la febre, van ser els indicadors clars de que l'estat del Enric havia entrat precipitadament en una espiral molt fosca i confusa. La maleïda bactèria BLEA havia resistit el "contraatac" del antibiòtic, i n'havia torbat la manera d'immunitzar-se. El grau d'infecció havia tornat a pujar a nivells de dilluns al matí, pel que la nostra habitació es va tornar a omplir de metges i infermeres en pocs moments.

Patia moltíssim per l'Enric, però també patia molt pel Pau, ja que el veia molt afectat per la situació que havia sobrevingut en pocs minuts davant seu. Segurament no entenia tot el que passava, però era conscient de que el seu germà estava empitjorant... la seva cara ho deia ben clar.

Volia trucar al Jaume per que baixés de seguida, però en aquell moment va entrar el nostre bon amic Jordi, del qui ja us he parlat en altres entregues. Ell va entendre la situació de seguida, ja que malauradament també l'havia viscut en pròpia pell, i em va dir que s'emportava el Pau cap a casa, i que també trucaria al Jaume per posar-lo al corrent. Ens vam abraçar, i va marxar amb el Pau. Als pocs minuts, em trucava el Jaume dient-me que venia "pitant", i que es sentia fatal per haver-me deixat sola aquell matí. Llavors vaig patir també per ell, ja que sabia perfectament com baixaria amb el cotxe... En menys d'una hora ja estava amb nosaltres a l'habitació. També em va passar per el cap de trucar al meu germà petit, amb qui havia compartit molts moments aquests últims dies, i com no a la Amàlia, però la situació no m'ho va permetre, no podia deixar ni un segon al meu fill.

La bactèria havia tornat a fer-se forta al ronyó, el que provocava que la sang ja anava carregada d'infecció cap a la resta d'òrgans del Enric. Uns dels mes afectats eren els pulmons, on, després de fer-li una placa, es veia ja clarament que hi tenia líquid retingut. Es van repetir de nou les transfusions sanguínies, i es va optar per canviar l'antibiòtic per un de diferent.

L'Enric anava empitjorant minut a minut. Al igual que dilluns, en poc temps havia passat d'un estat de "semi tranquil·litat" a una frenètica caiguda en picat. Feia menys de tres hores que l'havia vist com se l'il·luminava la mirada en veure al seu germà. Semblava com si hagués volgut esperar a estar uns moments íntims amb el Pau abans de recaure, però aquell últim signe de "cansat" em seguia tenint ben esgarrifada.

Vam tenir varies visites per la tarda, però en cap moment vam deixar o jo, o el Jaume de ser a l'habitació. No vam tenir discussió per decidir qui es quedaria a passar aquella nit al hospital... ens hi vàrem quedar tots dos. Ens vam anar tornant entre la cadira, i un llit petit que les infermeres de planta ens havien instal·lat aquell vespre a l'habitació.

La respiració del Enric cada vegada s'anava fent mes feixuga, pel que se li anava augmentant l'oxigen de la mascareta per mantindre estable el nivell de saturació. L'endemà diumenge es van repetir analítiques i plaques, però, a diferència del que havia passat la nit del dilluns al dimarts, les d'aquell matí no milloraven... tot al contrari.

Aquell matí també vam tenir visites d'amics i família, i de un bon grup de mestres de l'escola Jeroni de Moragas i de monitores del Turó. Tothom estimava al Enric. Era reconfortant sentir aquelles mostres d'afecte de tanta gent vers el meu fill.

Durant la visita de la gent d'Ampans, el meu fill va començar a sagnar molt fort pel nas. Mai li havia sortit sang del nas al Enric. Vam haver de fer sortir a tothom de l'habitació, i deixar que les infermeres intentessin de parar l'hemorràgia. No ho van aconseguir, i va haver de venir un cirurgià de guàrdia per encarregar-se'n. Li van haver de fer un tamponament molt gran amb gasses per aconseguir-ho. Mentre li feien, l'Enric va patir molt, es queixava amb totes les seves forces, però al final va quedar exhaust i li van poder col·locar. Els seus plors em trencaven el cor, però, s'havia de parar aquella hemorràgia d'alguna manera o altra.

Després d'aquell incident, vam voler parlar amb la nefròloga de guàrdia. Sense necessitat d'haver-li de demanar, ja ens va dir que estava al corrent de la nostra voluntat respecte al patiment del Enric, la seva cap els en havia posat al corrent a tot l'equip. Ens va ser molt sincera dient-nos que la situació realment era molt greu. El grau d'infecció era tant gran que difícilment un antibiòtic podria aturar-ne l'efecte, i mes després d'haver utilitzat el mes potent sense que ho aconseguís. L'hemorràgia nasal n'era una mostra del que començava a succeir al cos del nostre fill. Havíem entrat en el que ells n'anomenaven un "estat d'asèpsia".

Va sortir de l'habitació dient-nos que ella estaria a planta la resta del dia i la nit també, i que, en cap cas deixaria que l'Enric patís, ja que l'anticipació de la nostra petició de no fer servir teràpies de reanimació en un cas ja flagrant com al que havíem arribat, simplificava molt les seves decisions. També ens va dir que estàvem fent el millor pel nostre fill i que ens admirava com a pares.

Tot i les paraules de la doctora, i de les reflexions tingudes feia temps "a la capçalera del llit", no podia evitar de tenir dubtes sobre si estàvem fent el millor per l'Enric. Però la realitat era que l'Enric havia entrat en un carreró sense retorn... ara si, no hi havia volta enrere. Ens vam abraçar molt fort amb el Jaume, els dos estàvem espantats. No podíem dir-nos res, ja que els dos teníem el nus a la gola mes gran de les nostres vides, i els ulls ben molls.

            - Sempre has sigut, i sempre seràs la millor mare del món. Va dir finalment mig sanglotant el Jaume.

Vam trigar prop d'una hora per "asserenar-nos" una mica. Llavors vam decidir tres coses: La primera seria que no deixaríem veure ja a ningú mes al Enric en aquell estat, ja que no volíem que ningú el recordés entovat i immòbil en aquell llit d'hospital. La segona seria que redactaríem i tindríem a punt un missatge per fer saber a totes les nostres amistats que havíem arribat al trist final, ja que quan arribés aquell moment, segurament seríem incapaços d'escriure'l. I la tercera va ser que li diríem al Pau si voldria acomiadar-se del seu germà, respectant la seva decisió, es clar.

Vam encarar la nit de diumenge a dilluns els dos junts també, sabent que seria mes que complicada, ja que la saturació anava cada vegada a pitjor, i només aconseguíem estabilitzar-la anant canviant al Enric de costat al llit. No cal que us digui que ni el Jaume, ni jo, vam poder dormir ni un minut en tota la nit. Tampoc ens ho vam plantejar.

Cap a les cinc de la matinada, les pulsacions del cor van començar a augmentar, la saturació seguia pujant encara que giréssim de costat al Enric a cada minut. Va venir la doctora de guàrdia, que també estava pendent tota la nit de nosaltres, i ens va confirmar que començaven a aplicar-li tractament pal·liatiu, ja des d'aquell moment... Havia arribat el final... Ja res podria fer tornar a obrir els ulls del meu fill... Ja res podria tornar al complert la meva estimada família de quatre... Ja res seria igual...mai mes.

La doctora ens va explicar que "el final" podria arribar entre vuit hores, i vint-i-quatre com a màxim, pel que vam decidir esperar a les vuit del matí per avisar al Pau per venir, ja que havia acceptat de fer-ho quan li havíem explicat la tarda abans. La germana del Jaume s'havia ofert a baixar-lo amb el cotxe a qualsevol hora.

Cap a dos quarts de dotze del matí, el cor del Enric es va aturar per sempre...

PD. Tot i el títol d'avui, aquest blog encara no ha acabat.


Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com



diumenge, 12 d’agost del 2018

Calfred



L'activitat d'aquell dilluns al matí en l'habitació de la planta de nefrologia va ser frenètica. Es feien analítiques de sang cada hora, se li controlava constantment la pressió, freqüència cardíaca i la saturació. Van posar-se en contacte els nefròlegs de Vall d'Hebron amb la Dra. Flor de Manresa, la seva infecciòloga i la persona qui havia descobert l'existència de la maleïda bactèria BLEA dins del meu fill. Entre tots van decidir d'aplicar-li l'antibiòtic mes fort dels pocs que encara resultaven efectius davant d'aquella amenaça. Calia tornar-la a deixar inactiva el màxim de ràpid possible per que l'Enric pogués seguir, i finalitzar, la recuperació de l'operació de peus que tant bon resultat estava donant fins al moment.

També se li van fer vàries transfusions per tal de renovar la sang infectada, per d'altra de nova que estigués completament lliure de bacteris. Tot anava molt de pressa, no hi va haver un moment en tot el dia en què estigués sola amb el meu fill en tot el dia... Vertigen, us sona? Però aquesta vegada era un vertigen completament descontrolat. La meva "dilatada" experiència com a mare del Enric quedava desbordada per aquells moments, per aquella situació.

Estava esgotada, angoixada, no sabia pas com entomar tot el que estava passant. Quan va arribar el Jaume al vespre en plegar de treballar, em vaig enfonsar, em vaig desfer en plors davant seu. Vaig buidar en ell tota la tensió acumulada del dia. Al principi no entenia res de res tampoc, fins que no vaig dir-li clarament que la bactèria s'havia apoderat del cos del nostre fill. Llavors ho va entendre, va quedar blanc i mut, sabia perfectament el què significava això.

Aquella nit no vam sopar cap dels dos. Vam quedar-nos un a cada costat del llit d'hospital agafant-li les dues mans al nostre fill, mentre el sentíem respirar. No hi havia cap altra resposta per part del Enric. Gairebé em vaig haver de discutir amb el Jaume per què marxes cap a casa, ja que no volia que em quedés sola davant d'aquell escenari. Quan va haver marxar, vaig tenir la necessitat de trucar a l'Amàlia per explicar-li les novetats d'aquell dilluns.

L'endemà al matí va tornar a ser un no parar de proves, entrades i sortides de personal sanitari de l'habitació. Però, la mirada del meu fill amb les primeres clarors del dia, era diferent de la del dia anterior. Era mes oberta, et seguia perfectament. A mesura que va anar avançant el matí, aquesta sensació es va anar incrementant, sense que cap metge confirmés la seva millora, veia clarament que començava a remuntar.

            - Ens en sortirem. No parava de repetir-me dins meu.

Per la tarda, la Dra. de planta si que va comentar-me el resultat de les últimes analítiques en les que es notava una lleugera millora en el nivell d'infecció. Calia ser prudents, però tot semblava que anàvem per el bon camí.

El dimecres 9 d'abril la millora seguia sent present. Pel matí, em van desvetllar els "típics" sons que feia el meu fill en despertar-se i fer-se notar. Vaig fer un bot de la butaca "reclinable" i el vaig abraçar amb els ulls completament xops. Vaig tornar a sentir-me feliç en aquells moments. De seguida vaig trucar al Jaume, ja que encara que no estigués amb nosaltres, sabia que patia moltíssim pel seu fill petit. També vaig dir-li a l'Amàlia, i aquesta em va contestar que baixaria a veure'ns per la tarda.

Les analítiques van anar confirmant la constant millora del nivell d'infecció. La força del antibiòtic que li havien administrat havia frenat ràpidament l'avanç de la bactèria. El ronyó i els pulmons seguien afectats, en menor mesura això si, però d'altres òrgans com el cor, tornaven a funcionar amb normalitat. Anàvem "progressant adequadament" com es sol dir.

Evidentment aquesta "remuntada" va fer girar totalment el meu estat d'ànim. Ja tornava a ser la Montse positiva de sempre... Uns dies mes d'antibiòtic, i solucionat.

A principis de la tarda d'aquell dimecres, tota contenta, mentre li anava explicant al meu fill que aviat aniríem a casa, que tornaríem a estar amb el Pau, amb els seus companys del Turó, i d'altres coses que sabia que li agradaven molt, l'Enric em va agafar les dues mans per fer-me parar de signar. Em va mirar als ulls com mai no m'havia "obligat" a mirar-lo, i llavors va ser ell qui va començar a signar amb una contundència que no li coneixia... A la seva manera, però amb una "claredat glacial" em va dir:

            - Mama prou... Enric cansat... Enric marxa... Enric lluna.

Tot i no deixar dubte amb els signes que m'acabava de fer. No "em feia creus" del que m'estava dient. Seguia repetint els signes de prou, de s'ha acabat. Seguia repetint el signe de caminar, de marxar, de marxar cap a la lluna. Ho va anar repetint una vegada i una altra, ratllant "l'enfadament".

            - Enric, aviat tornaràs a estar bé, i amb els teus peus podràs tornar a ser feliç altra vegada. Li anava contestant jo.

Seguia fent que no amb el cap i les mans. Seguia repetint el signe de cansat. Seguia mirant-me fixament als ulls. L'estava entenent però em negava a acceptar el missatge que no parava de repetir el meu estimat fill, fins que un gran calfred va recórrer tot el meu cos en agafar consciencia del que realment significava tot plegat.

            - M'estàs dient que et deixi marxar, Enric?. LI vaig dir com vaig poder.

En sentir aquestes paraules va deixar de moure's. Només mantenia les seves mans amunt agafant la meva cara contra la seva. Va anar-se tranquil·litzant. Ens vàrem mantindre en aquella posició una llarga estona, fins que vaig acabar reposant el seu cap al coixí del llit, on va quedar adormit dolçament... igual que un angelet.

Va tornar a aparèixer el calfred dins meu, de fet no m'havia pas abandonat en cap moment. L'Enric m'acabava de dir, amb una contundència com mai abans havia manifestat que el deixés marxar, que estava cansat... Cansat de lluitar.

Moltes vegades m'havia sorprès el meu fill, però aquesta reflexió no corresponia gens a una persona amb discapacitat intel·lectual, era mes pròpia d'un adult erudit carregat d'anys i d'experiència. Potser algú que no em conegui pot creure que li he volgut donar un "toc novel·lístic" a aquest fet, però us ben asseguro que va succeir tal i com us ho he escrit. Sóc mare, no escriptora... Però a vegades passen coses que s'escapen de la lògica i es fan molt difícils d'explicar. No us heu trobat mai???

Seguia immersa en el moment que acabava de viure quan va entrar la Amàlia a l'habitació sense que me'n adonés. En veure'm la cara, de seguida va entreveure que quelcom no anava be, quelcom greu devia estar passant. Vaig intentar d'explicar-li, però les llàgrimes no em deixaven, no podia deixar de plorar.

Pocs minuts després va arribar el Jaume, que, en veure l'escena que hi havia a l'habitació, va anar directe en front del llit, on va quedar un minut llarg mirant com dormia plàcidament "el nostre petit àngel". Després va acostar-se'm, i em va abraçar.

            - Alguna cosa greu ha passat aquesta tarda, oi? Va preguntar-me amb molt de tacte.

Finalment vaig poder explicar a tots dos el que m'havia dit l'Enric, i amb la contundència en que ho havia fet, i repetit, tantes vegades fins que va tenir molt clar que l'havia entès. L'Amàlia era de les poques persones que coneixien la nostra decisió de no demanar teràpies de reanimació sinó comportaven a un resultat clarament positiu, però: havíem arribat realment a aquell moment? Podia intuir l'Enric alguna sensació per nosaltres imperceptible, tal com havia passat amb l'avi Maurici? ... No ho sabia, ningú ho sabia... però aquell calfred que mai havia tingut em tenia ben espantada.

El Jaume intentava tranquil·litzar-me, dient-me que veia molt millor al Enric que el dia abans. A mes, l'havia trucat al matí per dir-li que anàvem millorant... Tot acabaria posant-se a lloc. Tot i així, vam acordar que parlaríem amb els metges de planta per fer-los saber les nostres intencions.

Vam parlar aquell mateix vespre amb els metges de guàrdia, els quals van quedar molt sorpresos, tot i respectar la nostra voluntat. L'endemà al matí vaig parlar-ne amb la cap de nefrologia, la qual em va dir que seria millor que deixéssim signades les nostres indicacions per així poder-ho figurar en l'historial, estalviant-nos d'anar donant explicacions en cada canvi de torn mèdic. Ho vam fer el mateix dia. Però també em va dir que els resultats de les analítiques seguien millorant. Si seguíem així, en pocs dies l'Enric sortiria de perill.

            - Tant de bó. Pensava dins meu.

Però aquell calfred no marxaria ja, mai mes...

diumenge, 5 d’agost del 2018

Una dolça abraçada sense fi



Tot i que sabia que no pujarien al Enric fins l'endemà al matí, no vaig voler anar a dormir a casa. Vaig preferir quedar-me a la butaca de l'habitació de planta, per seguir estant el màxim de prop del meu fill.

L'endemà a mig matí van pujar al Enric. Va arribar acompanyat de varis membres del equip del Dr. Aguirre, entre ells hi havia el Dr. que ens havia anticipat la opció de intentar "salvar" els peus del meu fill, per davant d'altres possibilitats. Em va comentar que mantindrien al Enric amb calmants per via varis dies per evitar-li sentir dolor. Mes endavant començarien a fer-li cures diàries per evitar que s'infectessin les ferides quirúrgiques, tal com havia passat quinze anys enrere. Calia que es recuperés una mica abans de començar a "remenar" aquella delicada zona.

Seguíem en aquella habitació gran. El seu llit envoltat de màquines que li controlaven totes les constants, la butaca reclinable i una altra cadira, no aconseguien treure la sensació de buidor que mostrava aquella cambra, en el moment d'entrar-hi. Tal com havia explicat el Dr. seguien administrant-li calmants constantment, fet que provocava que el meu fill no acabés d'estar despert del tot. Es veia tant fràgil en aquell llit. Es veia tant fràgil en aquella immensa habitació. Es veia tant fràgil en aquell edifici rodó de tretze plantes... Com en tantes altres ocasions anteriors, en que ho havíem hagut de viure, en que ho havíem hagut de superar.

Era molt dur veure al meu fill petit tant dèbil, però confiava plenament en la seva capacitat de recuperació. Sempre ens havia sorprès, i estava ben segura de que seria immensament feliç de tornar a caminar amb els seus peuets. Tancava els ulls, el veia acostant-se'm amb el seu característic "balanceig", i fonent-nos els dos en una dolça abraçada sense fi.

Així va ser. En un parell de dies només, l'Enric ja mostrava una clara millora. Ja havia recuperat el seu somriure de "pillu", tant sols amb un iogurt de xocolata. Aquella immensa habitació, començava a omplir-se de vida. Tot el personal, tant metges com infermeres, no se'n feien creus de la rapidesa en que el meu fill anava retornant a la normalitat.

            - No coneixeu prou be al Enric. Pensava dins meu.

Davant d'aquest escenari, l'equip ortopèdic va decidir començar amb les cures per estalviar possibles complicacions. Com sempre quan li feien qualsevol actuació al meu fill estant ingressats, em mantenia al seu costat per donar-li tranquil·litat i confiança. Però no hagués arribat mai a imaginar "l'impacte" que vaig rebre en veure per primera vegada les ferides lliures de benes. Tal com es sol dir, hi havia varies zones dels seus peus: "en carn viva". Els metges que li feien la cura, en veure'm la cara, em van manar que m'assentés a la cadira del costat, ja que ells coneixien perfectament aquella escena, però sabien que era un "xoc" molt fort per a una mare.

Recordo molt bé que l'endemà va ser divendres. El Jaume va voler ser amb mi pel matí quan li feien les cures per evitar que passes aquell tràngol tota sola. Va ocupar el lloc on m'havia posat el dia anterior, però aquell dia els metges no van ser a temps d'avisar-lo. Va caure rodó en el moment de retirar l'embenatge dels peus, ben marejat. Sort que un metge el va poder "desviar" fins a la cadira del costat, evitant que caigués ben pla al terra.

Tot i l'aprensió que ens provocava veure l'estat del seus peus, els metges valoraven molt positivament la seva evolució. Fins i tot, alguns d'ells deien que feien "prou bona cara".
Vam passar el cap de setmana amb tota normalitat, tret de les nombroses visites que vam tenir. Apart dels nostres amics de sempre, gent del càmping, germans,   mediadors d'Apsocecat, etc, etc, van venir moltes de les seves cuidadores del Turó, així com moltes mestres de l'escola. Es notava gratament que, Ampans era mes que una família... Era una "gran família".

La setmana següent va seguir la mateixa dinàmica. L'Enric cada dia estava mes actiu, i no cal que us digui qui era el nen mes "mimat" de la planta, oi?. Els ortopedes dia a dia elogiaven la millora del estat dels peus, referint-se a les ferides, però sobretot a la millora del seu reg sanguini. Sense ser metge, també s'apreciava, ja que tot al voltant dels dos peus anava recuperant un color mes rosat, mes normal. Ja no es veien zones de carn sense pell, i gairebé tot el perímetre de la cicatriu estava tancat. No s'assemblava en res a aquella imatge que ens havia "marejat" al Jaume i a mi. No cabia cap dubte de que la opció de mantindre-li els seus propis peus, havia estat la opció mes adequada.

Seguint aquest ritme, segurament a meitat de la setmana següent, ens donarien l'alta, tot i que hauríem de baixar una vegada per setmana a hospital de dia per anar mantenint el seguiment de les cicatrius, i la postura del peu.

El mes complicat a casa, a la llar, i a l'escola, seria que l'Enric no podria recolzar els peus al terra durant els dos propers mesos... Aquesta seria una tasca esgotadora, doncs no podria ni gatejar. Només podria estar assentat a la cadira, estirat en algun sofà, o al llit. Això se li faria molt difícil d'entendre al meu fill, però era del tot necessari. Passats aquest dos mesos, començaria una etapa de rehabilitació. Començant per posar-lo dempeus, primer uns moments, i anar-los allargant progressivament. Hi havia la possibilitat de que alguns dels cargols que havien servit per fixar la nova posició dels seus peus, li provoqués dolor i calgués canviar-ne algun de lloc, o retirar-lo.

Si aquest supòsit no existia, el següent pas seria que l'Enric tornés a començar a caminar. També existia una remota possibilitat de que, tot i el gran esforç patit, ell no volgués "tornar a emprendre la marxa". Però aquesta opció no m'entrava al cap. El meu fill era un lluitador, ho havia estat sempre. Estava plenament convençuda de la seva capacitat, i de les seves ganes de tornar a marxar "tot solet".

Cada nit es repetia el mateix somni dins meu: l'Enric caminava cap a mi, i en trobar-nos, ens foníem en aquella dolça abraçada sense fi.

Vam encarar el segon cap de setmana amb la sensació de que en pocs dies retornaríem a Santpedor. Tampoc van faltar les nombroses visites per part de tots. Fins i tot vam poder celebrar a l'avançada el nostre aniversari de casament, i el del Jaume, ja que és el mateix dia, amb una suculenta pizza del restaurant de davant d'urgències al barri de Montbau, que vam compartir els tres per sopar en aquella immensa habitació.

Però el diumenge a la tarda l'Enric es va anar ensopint, no mostrava el seu peculiar somriure de "pillu" sota cap estímul. Potser havíem desfermat una eufòria prematura, i el que calia era que seguís l'esperada recuperació al ritme que fós. Va estar menys actiu i tranquil, tot i que gairebé no va sopar.

L'endemà dilluns al matí, el meu fill tenia febre alta. Fet que va disparar totes les alarmes. No havia tingut ni unes dècimes durant la operació, ni en les dues setmanes posteriors. Van aparèixer en pocs moments tots els metges que intervenien amb ell, intentant esbrinar la causa d'aquella febre tant sobtada. Va ser el seu nefròleg, l'últim d'entrar a l'habitació, l'encarregat de donar-nos la mala notícia:

            - He baixat personalment al laboratori per poder tenir el resultat de l'analítica de sang que se li ha fet fa una hora, i malauradament, us haig de dir que la bactèria ha aconseguit entrar en sang, i segurament està afectant a tots els seus òrgans, principalment el ronyó. Va dir el nefròleg, conscient de la gravetat de la infecció.

També va decidir traslladar de seguida al Enric a una habitació de la planta de nefrologia, ja que ara esdevenia la màxima prioritat el poder "atacar" a la poderosa bactèria amb immediatesa i tots els mitjans possibles. Els ortopedes hi van estar completament d'acord, les ferides estaven molt controlades, i el seguirien veient a diari.

Aquella eufòria prematura va desaparèixer del tot per donar pas a un territori d'ombres, dubtes i pors. Un territori al que tenia pànic de poder-hi arribar. Com podia haver canviat tant tot, en menys de un dia?... Encara no era capaç d'assimilar-ho. Vaig anar d'una habitació a una altra de una manera autòmata.

Dins del meu cap, despert però immòbil, es rebobinava una i altra vegada el somni de la setmana, però des de llavors, quan l'Enric es posava dret, en vers de venir cap a mi, s'allunyava sense poder arribar a trobar-nos, sens poder-nos fondre'ns... en aquella dolça abraçada sense fi.