Comiat

Després de notar clarament com el cor del Enric es parava, em va faltar l'aire i vaig tenir la sensació que tot trontollava al meu voltant. Les cames no m'aguantaven. Creia que en qualsevol moment cauria al terra. Semblava que el mon s'hagués aturat... Volia desaparèixer, estar amb el meu fillet allà on fós que hagués anat.

Res del que em deien tenia cap importància. Res tenia sentit ja per mi en aquell moment. Res de tot el que havia viscut aquells setze anys i escaig, gairebé disset, era comparable a aquell immens dolor, a aquella pèrdua. Res podria tornar a "regalar-nos" aquells somriures amb cara de "pillu". Res podria tornar aquell bocí de mi acabat d'arrencar... Definitivament s'havia tallat per sempre el cordó umbilical que ens havia mantingut "enganxats" tots aquells anys de lluita.

Però una persona em va fer reaccionar. La única persona al món que m'hagués pogut fer reaccionar va entrar a l'habitació, i ens vam fondre en una tendre i amarga abraçada amb els ulls negats de llàgrimes tots dos... Era el meu fill Pau. Encara abraçats, vaig entendre que tenia de seguir endavant per ell. Em vaig aferrar a aquesta raó i vaig poder treure forces d'allà on no en tenia per protegir al Pau, i intentar d'estalviar-li al màxim el "seu dolor", tot i que el meu augmentés.

Per culpa del trànsit, el Pau no va poder arribar a temps per acomiadar-se "en vida" del seu germà. Ara, amb la llunyania del temps, no sabria dir-vos si va ser millor que no visqués aquells últims instants, ja que em faria patir molt que tingués gravat al seu cervell aquell "últim batec" tal com el tinc gravat jo, o el Jaume.

Havíem demanat al equip de nefrologia que fessin saber el desenllaç del Enric als metges que l'havien visitat i n'havien tingut tant bona cura en aquell edifici rodó de tretze plantes, i d'altres consultes, durant la seva intensa però curta vida. Un record molt especial per al Dr. Macaya, el Dr. Aguirre i la Dra. Cuixart .Van ser aquests els primers en donar-nos el condol... Era la primera vegada que sonava aquella paraula... Que dur que sonava.

Aquell matí del catorze d'abril del 2.014, es mantenia mes ferm el Jaume que jo. Ell, i el meu germà petit, que havia vingut cada dia la última setmana, ens van fer sortir al Pau i a mi, a fora per que ens toqués un xic d'aire fresc. El que volien era que sortís d'aquella habitació sense vida, quan abans millor.

El primer que vàrem fer va ser enviar el missatge que havíem escrit la tarda abans, per fer saber a tota la gent que s'estimava a l'Enric el seu traspàs.

            - Amb el cor trencat us fem saber que l'Enric acaba de morir. Així de clar, així de cru... Així començava el missatge, encara ho recordo perfectament.

Ja us havia explicat en el post: Reflexions i decisions, que teníem decidit com volíem que fos la cerimònia de comiat pel nostre fill, però vaig deixar en mans del Jaume tot el que representava trucades i paperassa. Em veia totalment incapaç per fer-ho. La veritat es que no tenia gens de força per organitzar res de res.

Una bona amiga de la germana del Jaume, l'Anna qui també coneixia be al Enric, treballava al Tanatori nou que havien obert feia poc a Santpedor. Era el mes gran dels dos que tenim al poble. El Jaume va trucar a l'Anna directament, li va explicar la situació, i li va demanar que ho poses tot en marxa. Però com que l'Enric havia mort al hospital, i a Barcelona, calia fer els primers tràmits allà mateix.

Feia una estona que el Jaume havia anat a les oficines funeràries que hi ha al Vall d'Hebron amb el informe mèdic de defunció, quan em va trucar per demanar-me si volia anar per decidir ja alguns detalls concrets. Van haver d'acompanyar-me el meu germà, la germana del Jaume, i uns quants amics que havien vingut "disparats" en llegir el missatge.

Vaig entrar en aquell despatx petit i fred, on un senyor molt educat i prudent seia davant del Jaume. Va dirigir-se a mi per dir-me que tenia ordres directes del seu superior, per que ens tractessin el màxim de bé. Ja no recordava que el Josep, un bon amic del càmping, treballava als serveis funeraris de Bcn. La seva filla l'havia avisat de seguida en rebre el missatge. Va seguir explicant-nos que l'Enric no podia ser traslladat fins al endemà al matí, on aniria directament al tanatori de Santpedor que nosaltres haguéssim triat. Calia però, decidir quina roba li volia posar per al seu "viatge" i quina caixa volíem que embolcallés el cós del nostre fill en el seu comiat. Primer vaig contestar que tant em feia quina caixa de fusta seria l'encarregada de transportar-lo. Totes les veia igual, fins que el Jaume li va dir a aquell senyor seriós que el nostre fill, tot i tenir mes de setze anys, era mes aviat petit. Llavors, va treure un altre fulletó de darrera la taula, i ens en va ensenyar uns altres de mes petitons, entre ells un de color blanc. El vam assenyalar alhora amb el Jaume... Blanc de tendresa, blanc de puresa, tal com havia estat l'Enric.

Tot seguit varem trucar a l'Anna per informar-la dels tràmits que acabàvem de fer. Aquesta ens va dir tota neguitosa que no havia pogut reservar la sala del Auditori de Sant Francesc, tal com tenia previst, ja que ella ens deia que en cap altre espai del poble hi cabríem, doncs érem una família molt estimada. Jo no n'era conscient però, segurament tenia tota la raó.

            - Com ho farem?. Vaig demanar-li al Jaume, estant gairebé al límit de les meves forces.

Llavors, sense trigar ni un segon, va tornar a fer servir el seu mòbil. Va fer dues trucades ràpides: la primera al President, i la segona al Director Gral. d'Ampans, demanant-los per fer la cerimònia de comiat del Enric a la sala d'actes i als jardins de la Masia de Comabella. No cal que us digui que la resposta va ser un si, encara que fos la primera petició que havien tingut mai d'aquest tipus, i que caldria condicionar-ne l'espai. Després d'aquesta confirmació, va fer una tercera trucada, aquesta a l'Alba, la directora de l'escola Jeroni de Moragas, demanant-li si podien preparar algunes fotos per l'acte de comiat. L'Alba, li va contestar que varies mestres ja s'havien posat "mans a la feina" en haver llegit el nostre missatge, tot i estar de vacances de Setmana Santa. En saber que l'acte es celebraria a la Masia ens va dir a tots dos que no patíssim per la cerimònia, que ella mateixa se'n faria càrrec de gestionar-ho tot. Que intentéssim descansar, i que ens veuríem l'endemà amb mes calma.

Sens van fer gairebé les tres de la tarda entre una cosa i una altra. La Marta, la germana del Jaume i el meu germà Santi, es van encarregar de buidar l'habitació de planta i de carregar-ho tot al seus cotxes, cadira de rodes inclosa, per que no tingués de tornar a entrar de nou al hospital. Vam anar tots junts a fer un mos al self-service, tot i que no vaig menjar res. El Pau va preferir marxar amb uns bons amics, amb qui passaria la nit també.

Cap a mitja tarda vam arribar a casa, estàvem esgotats. Al dolor s'hi afegia el fet de que portàvem dues nits i dos dies sense dormir. Va venir la Tata a casa per donar-nos un cop de mà, es va cuidar d'atendre a tothom qui venia a casa, sense deixar pujar a ningú per que poguéssim estar el màxim de tranquils.

Amb qui si que vam haver de parlar va ser amb l'Anna i amb un altre responsable del tanatori de Santpedor, per lligar els detalls del endemà. L'Anna ens va dir que ja havia parlat amb l'Alba, i que la idea de fer la cerimònia a Ampans creia que era un encert. Havien quedat l'endemà al matí per veure's i confirmar detalls. Gràcies al que teníem "reflexionat", vam dir-li que redactaríem nosaltres un escrit com a record (el podeu llegir a la foto d'avui), però no volíem que fos el "típic recordatori", sinó quelcom mes alegre, mes pràctic. Vam decidir entre tots que l'escrit, juntament amb una foto ben alegre del Enric, s'imprimiria com a punt de llibre. Així tothom qui el volgués conservar, el podria mantindre entre mig dels seus llibres preferits.

Els qui si se li van "colar" a la Tata, van ser una colla d'amics d'Ampans, els quals sorprenentment van portar sopar per tots, van parar taula, ens van intentar distreure i desprès de sopar van marxar, deixant-ho tot net, com si no hagués passat ningú per casa. Tot seguit, la Tata em va acompanyar al llit i ens varem abraçar molta estona. Recordo que li vaig demanar si tot allò estava passant de debò o era tant sols un mal son, ella nomes va respondre un: T'estimo.

Va ser una nit molt llarga també. Vam estar totes les hores abraçats amb el Jaume. Ell s'havia mantingut ferm i seré tot el dia, deixant que m'hi repengés com si fos un "pal de paller", però, després de quedar-nos sols i d'haver redactat l'escrit del punt de llibre, es va ensorrar i va començar a plorar com no l'havia vist mai abans. Va ser llavors que em vaig adonar de que no només jo estava tant i tant cansada, i tenia tant dolor que semblava que flotes. Em vaig sentir malament, pensant en ell, i en el Pau.

L'endemà dimarts arribava el cos del Enric al tanatori de Santpedor sobre les onze del matí. Havíem quedat amb l'Anna que durant el matí no s'obririen les portes, volíem unes hores d'intimitat només per la família. Els amics del Pau l'havien portat puntual a casa. El Jaume seguia enfonsat. L'impacte al arribar aquell cotxe negre va ser brutal, però tot va canviar quan vam veure al Enric en d'aquell taüt blanc amb alguns dels seus "ninos de dormir". Realment era com un angelet, apunt per marxar a la seva lluna.

Com moltes d'altres experiències viscudes en que no he trobat una explicació lògica, el magnetisme que vam rebre aquell moment en tenir al costat el cos del Enric, va ser com si ens haguessin carregat les piles de cop, a mi, i al Jaume, qui va recuperar la seva típica "serenor" i va poder tornar a parlar sense sanglotar.

Per la tarda vam quedar per obrir a les tres. Quan vam arribar, ja hi havia molta gent esperant . Va ser una tarda de un no parar de gent. El lloc era gran, però algunes hores molts amics havien d'esperar fora per que realment no s'hi cabia. Va venir moltissima gent, que se'm faria llarguíssim anomenar-los a tots. Era molt reconfortant sentir-se tant acompanyat i estimat...

El Jaume i jo ens buscàvem amb la mirada, ens necessitàvem i en trobar-nos ens alleujava. Moltes vegades coincidíem buscant al Pau entre tanta gent, per assegurar-nos de que estigues bé.

La cerimònia així doncs, es va fer el dimecres al matí a la Masia de Comabella. Ja vaig quedar sorpresa en veure que hi havia una parella de la Guardia Urbana a la cruïlla d'Ampans, per facilitar l'accés al munt de cotxes que es dirigien cap allà. Van habilitar tots els pàrquings  disponibles i hi havia personal gestionant l'aparcament. Mentre avançàvem cap a la Masia, li vaig dir al Jaume que no hi havia vist mai tanta gent. Em va contestar amb una de les seves frases "per recordar":

            - Molta gent s'estima al Enric. L'Enric no és només nostre. L'Enric és patrimoni de tothom...

Va ser una cerimònia alegre com ell es mereixia. Tot el personal d'Ampans s'havia bolcat en que fes el màxim de goig. La gent omplia la sala i els jardins de la Masia. Les mestres de l'escola i la gent del Turó, van preparar un vídeo mes que emotiu, a banda d'haver organitzat gairebé tot. Amics de diferents àmbits ens van dedicar boniques paraules. El Marc i el Joel van tocar en directe les cançons que mes li agradaven al Enric. Vam finalitzar l'acte al jardí, on juntament amb els seus companys del Turó, es va fer una llençada col·lectiva de globus i una gran abraçada de tots els assistents.

Vull aprofitar aquesta entrega d'avui per agrair a totes les amistats que van vindre aquell dia. Alguns van venir de prop, d'altres de molt lluny, d'altres van canviar vols de les seves vacances de Pasqua per ser-hi, d'altres feia anys que no ens veiem. No sabem exactament quants eren, però els cinc-cents punts de llibre que s'havien imprès, van fer curts de bons tros, i en vàrem haver de fer tres-cents mes, mes endavant.

Tenir-vos a tots allà, i sentir-nos estimats, va ser molt especial per mi... i per la meva estimada família de "quatre".

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com