Fins aviat

El temps anava passant, donant distància a aquells últims moments tant dolorosos. La gent ja no ens parava en veure’ns pel carrer per donar-nos el condol. No puc dir que tot tornava a la rutina, ja que realment mai mes tornaria a tenir la “meva intensa rutina” amb la que havia conviscut aquells últims setze anys llargs.

Vaig començar a treballar en qualsevol feina que em tingués ocupada i fora de casa la major part del dia. Almenys, en aquelles hores, no pensava. Només tenia el cap a la feina. Després de tants anys de no treballar, o de fer-ho poquetes hores, volia tornar al cent per cent. Volia fer-ho be, però no era conscient de que no podia fer-ho bé... perquè no estava bé.

Molts moments em quedava absent, amb el pensament en blanc, inclús quan conduïa o tant sols caminava. En qualsevol moment del dia em quedava en blanc. Recordo que mes d’un dia m’havia passat la sortida de Santpedor, o la de la feina, al eix transversal degut a aquells lapsus d’atenció.

M’aclaparava molt estar en espais amb molta gent.  Fins i tot, els sopars amb els bons amics de Farrassa se’m feien feixucs, tot i la bona intenció per part de tots per distreure’m. Les converses semblaven que no anessin amb mi, m’atabalava molt, em costava somriure. No hi aguantava gaire estona, i durant aquelles poques hores, tenia la necessitat de tenir el Jaume al meu costat, sentir la seva mà, la seva mirada. Des d’aquí aprofito a demanar-vos disculpes per aquella època, amics.

Una altre cosa que no suportava era que m’abracessin. Tenia por de desmuntar-me i començar a plorar i no poder parar. Les evitava, i això que tothom que em coneix sap que m’encanten les abraçades... les de veritat, les que no tothom sap fer. Suposo que era degut a que l’Enric abraçava molt, li encantava fer-ne. Les seves abraçades eren de les que et “reinicien”.

Realment en el moment en que el meu fill petit va morir, el meu cor es va trencar, va quedar un espai buit dins meu que res, ni ningú podrà ocupar. El temps va fent que la ferida faci menys de mal, sigui menys difícil de viure amb tot aquest dolor, buidor, tristor. No se quina seria la paraula correcta per descriure tot plegat... Resignació???

Des que es va produir aquell trencament, tot va canviar. No només era jo la que havia canviat. El meu fill gran, en Pau, estava enfadat amb el mon. Sempre estava de molt mal humor. Tenia males respostes. Res li venia de gust i es tancava en banda a qualsevol intent d’acostament per part de ningú. Intentava respectar-ho, ja que pensava que era de la manera que ell tenia per portar el seu dolor com podia, igual que tots. No li era gens fàcil tampoc, encara no havia complert els dinou anys.

El Jaume davant meu es feia el fort. Em mimava constantment, i deixava que fes, o no fes, absolutament el que em vingués de gust. Molts dies, fins i tot de cap de setmana, preparava ell el sopar, ja que jo tornava tard, no per la feina que tingués, senzillament per allargar l’hora de tornar a casa. Cada vespre mentre jo ja era al llit, ell es quedava al escriptori, la reciclada habitació del Enric, on s’hi passava hores i hores mirant i tornant a mirar fotografies del nostre fill petit, llegint les emotives dedicatòries que ens havien deixat escrites en el llibre de la cerimònia de comiat... i plorava. No passava nit que no el sentis plorar. I l’endemà es repetia la mateixa escena. Tenia la necessitat d’estar-s’hi cada vespre. Em deia que no volia que se li oblidés ni un sol gest, ni un sol detall del Enric de la seva memòria... Tampoc li era gens fàcil, per molt que volgués aparentar-ne el contrari.

L’estiu del 2.014 tant sols vaig anar dos o tres caps de setmana al càmping. El Jaume havia reservat unes vacances de deu dies en una illa del atlàntic per tots dos, com mai no havíem fet, però no les vaig gaudir. Realment ell s’esforçava molt en donar-m’ho tot, en fer coses diferents del que havíem viscut, en intentar que recuperés la il·lusió en qualsevol cosa... però jo no reaccionava.

No va ser fins gairebé passat un any de la mort del Enric que vaig començar a donar un tomb a la situació. Va ser en un lloc que tenia ja oblidat, la nostra estimada “capçalera del llit”, on el Jaume em va dir molt seriosament una nit:

- No pots continuar així Montse, t’estàs consumint.

- Què vols que hi faci?. Vaig contestar-li.

- Lluitar, com has fet tota la vida. Sempre has lluitat molt fort pels altres, lluita ara per tu. Tens molta gent que t’estima al teu costat disposats a ajudar-te. Lluita ara per ser la “Montse” que vols ser... Lluita per tu. Va acabar dient-me el Jaume.

Aquella nit vaig ser jo la que em vaig desfer en plors. Va ser el to de veu del Jaume el que em va fer adonar de que, apart de mi, tots els de casa ho passaven malament, i jo, en vers d’estar pendent d’ells com havia fet sempre, m’havia aïllat dintre del meu dolor, com si fos el únic dolor que existís. No els ajudava en res, tot el contrari. Sens dubte, vessar tot aquell mar de llàgrimes, com es sol dir, em va anar bé per treure un enorme tap que tenia dins meu, i que no sabia com alliberar-me’n. Ara us puc ben assegurar que, a vegades, plorar de debò va molt be.

L’endemà vaig deixar la feina que havia estat fent aquell últim any i escaig. Vaig veure ben clar que no m’aportava res, no m’omplia professionalment, tampoc econòmicament, i el mes important, les hores que passava en allà m’impedien de poder fer d’altres activitats que m’ajudessin a créixer, a tornar a estar motivada i positiva com abans, a tornar a ser la Montse que agradava a tothom... a tornar a ser la “Montse” que m’agrada.

Quan va arribar el Jaume a casa em va trobar asseguda davant del ordinador amb una llibreta i un “boli” al costat. Feia molt de temps que era ell el primer en arribar a casa al vespre. Vaig explicar-li de seguida el que havia fet, i decidit. Estava buscant informació per fer cursos de formació per poder treballar amb nens, que era el que de debò volia fer. Tenia molt clar el que volia fer, costés el que costés aconseguir-ho.

Al Jaume se li va il·luminar la cara en sentir-me dir allò, i de veure’m tant convençuda, que em va abraçar, i ens vam besar... com feia mes d’un any que no fèiem.

            - I t’apuntes al gimnàs, com sempre deies que volies fer. Va dir tot content el meu home.

Doncs també ho vaig fer. Llevar-me cada dia per anar al gimnàs, i fer una bona suada, també em va anar molt be per acabar de treure’m “cabòries” del cap. Vaig començar a fer tots els cursos que trobava encarats a poder treballar en una escola, tant si eren “on line”, com si presencials, fins i tot vaig baixar a fer-ne algun a Barcelona. Mes endavant ja vaig començar a tenir algunes feines temporals.

L’estiu del 2.015, el Pau va començar a treballar. Primer semblava una feina temporal, però el van renovar fins a final d’any. Abans de Nadal, ja li van oferir un contracte per a tot l’any següent, i després d’aquest, ja el va tenir indefinit. Per ell, el fet de posar-se a treballar va ser un canvi radical en la seva actitud. Tenia la gran sort d’estar treballant en el que més li agradava.

No va trigar gaire a dir-nos que es volia independitzar. Reconec que al principi em va sorprendre, tant sols tenia poc mes de dinou anys. Vam estar parlant mes d’una hora sobre aquella “sobtada” decisió. Només calia escoltar-lo per adonar-se que no era un adolescent immadur que volia fer una rebequeria, sinó que, senzillament,  li passava el mateix que m’havia estat passant a mi, ni mes ni menys... li queia la casa a sobre. No n’havíem parlat mai tant obertament fins aquell dia, un any i mig després de la mort del seu germà. El munt de sentiments viscuts dins d’aquelles parets, l’aclaparaven. Necessitava un canvi. El vaig abraçar i li vaig dir:

- Pau t’entenc, i no saps pas com, fill. T’ajudaré a buscar un pis, diguem què vols i quant pots pagar.

Vaig explicar-li al Jaume que va pensar igual que jo. Estava decidit, ajudaríem al nostre fill tant com poguéssim, o mes ben dit: l’ajudaríem tant com es deixes ajudar, ja que quan vol és molt tossut i orgullós, com la seva mare, i sempre s’ha volgut espavilar sol. Ben aviat va trobar un piset a Manresa que s’adaptava a les seves necessitats, on encara hi viu acompanyat de les seves dues gatetes.

Algunes bones amigues patien per si m’agafava la síndrome del “niu vuit” pel fet de que marxés el Pau de casa i trobar la casa buida de nou. Però aquesta vegada, no estava trista. Em sentia molt be perquè veia que el meu fill era feliç fent la “seva vida” i això m’omplia molt mes que l’espai que havia deixat a casa.

Per les vacances d’aquell estiu vam tornar a fer un viatge amb el Jaume, no tant “espectacular” com el del any anterior amb avions i lloguer de cotxe, les quals com us he dit abans: no vaig gaudir gens. Però les d’aquell agost van ser totalment diferents. Vaig tornar a “redescobrir” al Jaume, la meva parella, la meva única parella de tota la vida, amb qui feia mes de trenta anys que estàvem units. Sempre ens hem estimat, estimat de debò, però la intensa vida que havia portat amb els meus fills i l’etapa recent del dol, ens havia distanciat de manera involuntària, sobretot per part meva, ja que ell s’havia esforçat molt els últims mesos en fer-me sentir be. Va ser com si ens tornéssim a conèixer, tornéssim a compartir il·lusions... ens tornéssim a enamorar.

Aquell estiu vaig tornar a sentir-me feliç. Als primers moments, quan ho començava a reconèixer, em sentia malament, però res podia canviar la realitat, res podria mai tornar a l’Enric, senzillament era diferent, havia aprés a tenir present al meu fill amb un record tendre i alegre, com ell havia estat sempre i com, estava segura que a ell li agradaria veure’m des de la “seva lluna”.

Crec que des de llavors, vaig poder parlar del Enric serenament, sense plors, sense dolor, amb tendresa, amb un somriure dolç a la cara, amb molt d’orgull d’haver estat mare de dos fills encantadors... els meus tresors, el millor regal que he tingut a la vida. Evidentment que el trobo moltíssim a faltar, però al meu cap i al meu cor, sempre hi és i sempre hi serà.

Al trobar novament el meu equilibri emocional al costat dels meus homes (com m’agrada anomenar al Jaume i al Pau) vaig animar-me ara fa 14 mesos, exactament 62 setmanes, a escriure aquest petit i humil blog. Mai no hagués pogut imaginar que tanta gent: coneguts, i d’altres que s’hi ha anat afegint, el llegiríeu, us agradaria i us emocionaríeu... amb l’essència del Enric.

La intenció de fer-lo va ser principalment que m’ajudés a acabar de buidar molts sentiments que, a vegades, encara anaven donant voltes dins meu. També volia compartir la meva experiència i vivència com a mare de un fill tant especial, i tant estimat, amb les famílies que puguin estar passant per una situació similar. Si tant sols una sola família s’ha sentit una mica identificada i alleujada amb els meus escrits, us asseguro que per mi, haurà estat la millor recompensa.

Ha estat una immensa satisfacció el fet de compartir tant amb cada un de vosaltres i sobretot llegir els vostres comentaris, que per cert els guardo tots i cada un d’ells com un gran tresor. Ara ha arribat el moment de donar per acabat el blog, però això no es un adéu, només es un “fins aviat”, ja que espero que no deixeu de seguir “L’essència del Enric” i us prometo que treballaré de valent per que el llibre sigui una realitat, ja que el vostre suport m’hi ha portat a “llençar-m’hi”... Us agradaria de tenir-lo?

Per acabar, dir-vos a les famílies que teniu un fill o una filla “especial”, que no tireu mai la tovallola. Lluiteu per la seva felicitat, que serà la vostra, tot i que sóc conscient que moltes vegades, no és fàcil... Però com diu el Petit Princep: “tot està per fer, i res és impossible”.

Moltíssimes gràcies a tots els lectors de l’essència, i a totes les persones de bon cor que han anat passant per la vida de la meva "estimada família de quatre". Us estimo a tots i cadascun de vosaltres.

Fins aviat...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com