Calfred

L'activitat d'aquell dilluns al matí en l'habitació de la planta de nefrologia va ser frenètica. Es feien analítiques de sang cada hora, se li controlava constantment la pressió, freqüència cardíaca i la saturació. Van posar-se en contacte els nefròlegs de Vall d'Hebron amb la Dra. Flor de Manresa, la seva infecciòloga i la persona qui havia descobert l'existència de la maleïda bactèria BLEA dins del meu fill. Entre tots van decidir d'aplicar-li l'antibiòtic mes fort dels pocs que encara resultaven efectius davant d'aquella amenaça. Calia tornar-la a deixar inactiva el màxim de ràpid possible per que l'Enric pogués seguir, i finalitzar, la recuperació de l'operació de peus que tant bon resultat estava donant fins al moment.

També se li van fer vàries transfusions per tal de renovar la sang infectada, per d'altra de nova que estigués completament lliure de bacteris. Tot anava molt de pressa, no hi va haver un moment en tot el dia en què estigués sola amb el meu fill en tot el dia... Vertigen, us sona? Però aquesta vegada era un vertigen completament descontrolat. La meva "dilatada" experiència com a mare del Enric quedava desbordada per aquells moments, per aquella situació.

Estava esgotada, angoixada, no sabia pas com entomar tot el que estava passant. Quan va arribar el Jaume al vespre en plegar de treballar, em vaig enfonsar, em vaig desfer en plors davant seu. Vaig buidar en ell tota la tensió acumulada del dia. Al principi no entenia res de res tampoc, fins que no vaig dir-li clarament que la bactèria s'havia apoderat del cos del nostre fill. Llavors ho va entendre, va quedar blanc i mut, sabia perfectament el què significava això.

Aquella nit no vam sopar cap dels dos. Vam quedar-nos un a cada costat del llit d'hospital agafant-li les dues mans al nostre fill, mentre el sentíem respirar. No hi havia cap altra resposta per part del Enric. Gairebé em vaig haver de discutir amb el Jaume per què marxes cap a casa, ja que no volia que em quedés sola davant d'aquell escenari. Quan va haver marxar, vaig tenir la necessitat de trucar a l'Amàlia per explicar-li les novetats d'aquell dilluns.

L'endemà al matí va tornar a ser un no parar de proves, entrades i sortides de personal sanitari de l'habitació. Però, la mirada del meu fill amb les primeres clarors del dia, era diferent de la del dia anterior. Era mes oberta, et seguia perfectament. A mesura que va anar avançant el matí, aquesta sensació es va anar incrementant, sense que cap metge confirmés la seva millora, veia clarament que començava a remuntar.

            - Ens en sortirem. No parava de repetir-me dins meu.

Per la tarda, la Dra. de planta si que va comentar-me el resultat de les últimes analítiques en les que es notava una lleugera millora en el nivell d'infecció. Calia ser prudents, però tot semblava que anàvem per el bon camí.

El dimecres 9 d'abril la millora seguia sent present. Pel matí, em van desvetllar els "típics" sons que feia el meu fill en despertar-se i fer-se notar. Vaig fer un bot de la butaca "reclinable" i el vaig abraçar amb els ulls completament xops. Vaig tornar a sentir-me feliç en aquells moments. De seguida vaig trucar al Jaume, ja que encara que no estigués amb nosaltres, sabia que patia moltíssim pel seu fill petit. També vaig dir-li a l'Amàlia, i aquesta em va contestar que baixaria a veure'ns per la tarda.

Les analítiques van anar confirmant la constant millora del nivell d'infecció. La força del antibiòtic que li havien administrat havia frenat ràpidament l'avanç de la bactèria. El ronyó i els pulmons seguien afectats, en menor mesura això si, però d'altres òrgans com el cor, tornaven a funcionar amb normalitat. Anàvem "progressant adequadament" com es sol dir.

Evidentment aquesta "remuntada" va fer girar totalment el meu estat d'ànim. Ja tornava a ser la Montse positiva de sempre... Uns dies mes d'antibiòtic, i solucionat.

A principis de la tarda d'aquell dimecres, tota contenta, mentre li anava explicant al meu fill que aviat aniríem a casa, que tornaríem a estar amb el Pau, amb els seus companys del Turó, i d'altres coses que sabia que li agradaven molt, l'Enric em va agafar les dues mans per fer-me parar de signar. Em va mirar als ulls com mai no m'havia "obligat" a mirar-lo, i llavors va ser ell qui va començar a signar amb una contundència que no li coneixia... A la seva manera, però amb una "claredat glacial" em va dir:

            - Mama prou... Enric cansat... Enric marxa... Enric lluna.

Tot i no deixar dubte amb els signes que m'acabava de fer. No "em feia creus" del que m'estava dient. Seguia repetint els signes de prou, de s'ha acabat. Seguia repetint el signe de caminar, de marxar, de marxar cap a la lluna. Ho va anar repetint una vegada i una altra, ratllant "l'enfadament".

            - Enric, aviat tornaràs a estar bé, i amb els teus peus podràs tornar a ser feliç altra vegada. Li anava contestant jo.

Seguia fent que no amb el cap i les mans. Seguia repetint el signe de cansat. Seguia mirant-me fixament als ulls. L'estava entenent però em negava a acceptar el missatge que no parava de repetir el meu estimat fill, fins que un gran calfred va recórrer tot el meu cos en agafar consciencia del que realment significava tot plegat.

            - M'estàs dient que et deixi marxar, Enric?. LI vaig dir com vaig poder.

En sentir aquestes paraules va deixar de moure's. Només mantenia les seves mans amunt agafant la meva cara contra la seva. Va anar-se tranquil·litzant. Ens vàrem mantindre en aquella posició una llarga estona, fins que vaig acabar reposant el seu cap al coixí del llit, on va quedar adormit dolçament... igual que un angelet.

Va tornar a aparèixer el calfred dins meu, de fet no m'havia pas abandonat en cap moment. L'Enric m'acabava de dir, amb una contundència com mai abans havia manifestat que el deixés marxar, que estava cansat... Cansat de lluitar.

Moltes vegades m'havia sorprès el meu fill, però aquesta reflexió no corresponia gens a una persona amb discapacitat intel·lectual, era mes pròpia d'un adult erudit carregat d'anys i d'experiència. Potser algú que no em conegui pot creure que li he volgut donar un "toc novel·lístic" a aquest fet, però us ben asseguro que va succeir tal i com us ho he escrit. Sóc mare, no escriptora... Però a vegades passen coses que s'escapen de la lògica i es fan molt difícils d'explicar. No us heu trobat mai???

Seguia immersa en el moment que acabava de viure quan va entrar la Amàlia a l'habitació sense que me'n adonés. En veure'm la cara, de seguida va entreveure que quelcom no anava be, quelcom greu devia estar passant. Vaig intentar d'explicar-li, però les llàgrimes no em deixaven, no podia deixar de plorar.

Pocs minuts després va arribar el Jaume, que, en veure l'escena que hi havia a l'habitació, va anar directe en front del llit, on va quedar un minut llarg mirant com dormia plàcidament "el nostre petit àngel". Després va acostar-se'm, i em va abraçar.

            - Alguna cosa greu ha passat aquesta tarda, oi? Va preguntar-me amb molt de tacte.

Finalment vaig poder explicar a tots dos el que m'havia dit l'Enric, i amb la contundència en que ho havia fet, i repetit, tantes vegades fins que va tenir molt clar que l'havia entès. L'Amàlia era de les poques persones que coneixien la nostra decisió de no demanar teràpies de reanimació sinó comportaven a un resultat clarament positiu, però: havíem arribat realment a aquell moment? Podia intuir l'Enric alguna sensació per nosaltres imperceptible, tal com havia passat amb l'avi Maurici? ... No ho sabia, ningú ho sabia... però aquell calfred que mai havia tingut em tenia ben espantada.

El Jaume intentava tranquil·litzar-me, dient-me que veia molt millor al Enric que el dia abans. A mes, l'havia trucat al matí per dir-li que anàvem millorant... Tot acabaria posant-se a lloc. Tot i així, vam acordar que parlaríem amb els metges de planta per fer-los saber les nostres intencions.

Vam parlar aquell mateix vespre amb els metges de guàrdia, els quals van quedar molt sorpresos, tot i respectar la nostra voluntat. L'endemà al matí vaig parlar-ne amb la cap de nefrologia, la qual em va dir que seria millor que deixéssim signades les nostres indicacions per així poder-ho figurar en l'historial, estalviant-nos d'anar donant explicacions en cada canvi de torn mèdic. Ho vam fer el mateix dia. Però també em va dir que els resultats de les analítiques seguien millorant. Si seguíem així, en pocs dies l'Enric sortiria de perill.

            - Tant de bó. Pensava dins meu.

Però aquell calfred no marxaria ja, mai mes...