Costava seguir endavant.

Després d'intentar abraçar-nos amb tothom qui havia vingut a la tendra i emotiva cerimònia de comiat del Enric, vam haver de baixar al tanatori de Collserola, a Montcada i Reixach, on van incinerar el seu cos. Fins allà només ens vam hi desplaçar amb la família mes propera, i alguns dels nostres millors amics. Sens dubte, veure entrar aquell petit taüt blanc dins d'aquell immens forn, segueix sent una imatge que fa molt de mal cada vegada que em retorna a la memòria... com ara.

Crec que també us havia comentat que les seves cendres resten en un lloc on ell hi havia estat, i gaudit, moltíssimes vegades. Un lloc que transmet energia i vida per tots quatre costats. Un lloc on sempre el mantindrem viu, amb nosaltres... per sempre.

L'Enric havia començat el seu nou camí. El seu camí cap a la lluna, que tantes hores havia passat mirant-la, amb els seus peus nous. El seu camí que l'alliberava d'aquell cos que tant li havia fet la "guitza", com diu carinyosament l'Amàlia. El seu nou camí sense dolor ni patiments, només alegria, tendresa... i un bon tros de xocolata.

Sortint del crematori, vam dinar a Terrassa a casa d'uns bons amics. Després vam tornar cap a Santpedor, per primera vegada... només anàvem tres. Se'm feia tant estrany el fet de girar-me enrere, i veure el seient del darrere mig buit. No me'n sabia avenir. Encara ara, tot sovint giro el cap enrere, tanco els ulls, i torno a recuperar la visió del seient "completament ocupat", sobretot quan anem a la Vall Fosca.

Recordo que per la tarda al entrar a casa, la vaig notar buida, freda, ja mai mes seria la casa on havia estat tant feliç amb la meva estimada família de quatre. Vaig quedar parada a la porta de l'habitació de l'Enric i no me'n podia moure. Era com si hi estigues clavada, sentia tanta buidor que no sé ni com explicar-ho. La casa em queia a sobre, literalment, se'm feia molt difícil d'estar en tots aquells espais on sempre els havíem compartit amb el meu estimat fill.

Arrossegada pel dolor vaig convèncer al Jaume d'anar, aquella mateixa tarda, a l'immobiliària del poble amb la intenció clara de posar la nostra casa a la venda. Només volia començar de nou, anar a viure a un lloc diferent que no estigués completament carregat de records. Que no veiés la seva imatge a cada racó. Que no sentís encara els seus peculiars sons. Que no m'arribés al nas la seva olor... Un lloc, que no estigués carregat d'Enric.

La Marisa, la propietària de l'immobiliària a qui aprecio molt, va entendre la situació de seguida. Amb molt de tacte, ja que ella també havia patit una pèrdua molt propera uns anys enrere, em va anar aconsellant per que no em precipités. La nostra casa era molt gran, i costaria molt de vendre a un preu raonable ara fa quatre anys. Mes ben dit, l'hauríem de mal vendre, com es sol dir. En comptes d'això, em va orientar a fer-hi "una neteja de cara", eliminant de seguida totes aquelles coses que encara "respiraven" Enric, i que em feien tant de mal. Sempre li agrairé aquell consell i les mesurades paraules que em va donar, en un moment en que estava totalment "fora de joc".

Així ho vam fer. Ja era el vespre del dimecres, quan vam enviar uns whatsapps  als amics demanant-los un cop de mà per l'endemà a buidar l'habitació, i armaris de casa plens de coses... que ja no necessitaria mai mes.

La nit era l'estona que mes temia, ja que m'era impossible d'agafar el son. Constantment s'anaven rebobinant dins del meu cap, aquells últims dies, aquelles últimes nits d'hospital. En aquella capçalera del llit on havíem parlat tantes i tantes hores. On havíem pres tantes decisions importants. On havíem compartit tants somnis... només hi havia silenci. Això si, sempre abraçats amb el Jaume. Ell seguia plorant molt quan estàvem sols. Algunes hores, fins i tot sortia del llit per que no el sentís. Força gent em va aconsellar a recórrer en algun fàrmac que m'ajudés a dormir, però no m'havien agradat mai aquest tipus de pastilles, pels seus efectes secundaris. Al final, ho vaig anar superant sense necessitat de prendre res.

L'endemà era dijous de Pasqua. Era el primer de molts dies que no tenia cap obligació vers ningú, com sempre havia tingut. Però havíem quedat amb els amics per esmorzar en un bar del poble. En van venir molts. A banda de donar-nos tot el seu escalf, tots venien disposats a "arromangar-se" en el que fes falta per ajudar-nos.

Unes quinze persones al matí, i una vintena per la tarda, van servir mes que de sobres per buidar tots els armaris de roba, joguines, bolquers, etc, etc. Tot el que podia aprofitar qualsevol altre nen, ho vam anar col·locant en caixes de cartró per portar-ho al Turó, on ho podrien gaudir d'altres que ho necessitessin. La cadira de rodes també va anar cap allà. Vam haver de fer dos viatges amb una furgoneta gran per encabir-ho tot. També en un "vist i no vist" es va desmuntar el llit de baranes elèctric, que era l'únic moble que tenia l'Enric a la seva habitació, les barres de les parets i d'altres elements d'equilibri. Fins i tot el parquet que havíem col·locat feia anys perquè no trobés el terra fred de les rajoles.

Aquella mateixa tarda, amb un company de feina del Jaume i millor amic, el Josep Maria, van anar ja a comprar pintura per acabar de fer un gir de 360˚ a aquella habitació. Com que hi entén molt, va orientar-nos molt bé amb l'estil i el color de la pintura, molt mes modern i actual del que teníem en aquella època a les parets de casa. Quan van arribar, tot i que tard, ja li va donar una primera mà de pintura, i li va ensenyar al Jaume a posar pastes correctament.

El divendres Sant, aquell dia ja sols, el Jaume va començar a canviar les peces de sòcol i a refer les rajoles del terra anteriors al parquet. L'endemà dissabte vàrem baixar al Ikea de Sabadell amb uns amics, ja que no hi havíem estat mai. No sabíem ben be el que volíem, però el Joan i la Ma Àngels ens van ajudar a triar... i a sortir del laberint quilomètric dels passadissos de la botiga a la primera.

Ens vam quedar una taula gran de despatx amb calaixos, una butaca d'oficina amb rodes, dues prestatgeries i varies postades. Amb aquests mobles suecs, el canvi de color de les parets, i el canvi del terra, vam "reciclar" aquella habitació carregadíssima de records en un despatx/escriptori/biblioteca molt modern... tant sols en quatre dies. Vam posar l'ordinador i l'impressora sobre la taula. A les postades hi vam endreçar els llibres del Jaume i els meus. Les prestatgeries modulars les vam emplenar amb àlbums de fotos, mes llibres, i algun "pongo". Sobre d'aquestes, i penjades a la paret, hi vam posar algunes de les fotografies mes maques i alegres que tenim del Enric.

Aquest canvi no va servir pas per esborrar-ne el record, i emplenar aquell buit tant gran que tenia, i segueixo tenint encara, dins meu. Però si que va ser un primer pas per intentar seguir endavant amb "el nou dia a dia" que esdevenia a casa des de just una setmana enrere.

Amb el Jaume, encara ens discutim (amb "carinyo"), ja que jo a aquella cambra l'anomeno: escriptori, i ell la segueix anomenant: l'habitació del Enric, i s'hi passa varies hores cada dia al vespre, fent feina amb l'ordinador, o llegint. Ara ja no em fa mal en sentir-ho, i si us sóc sincera, tot i que no li he dit en cap moment encara... somric i miro enlaire sense que em vegi, quan li sento a dir.

Un altre lloc que "temia" tornar-hi a anar pel munt de records i sentiments que hi havia acumulats de molts anys era, evidentment, el petit càmping de la Vall Fosca. També en un primer moment em vaig plantejar de vendre la caravana, o de portar-la a un càmping de platja o qualsevol lloc completament diferent. Però vam decidir aplicar el mateix criteri que havíem decidit de fer a casa: Eliminar de seguida totes aquelles coses que em provocaven un "impacte directe", i readaptar l'espai ja no per una família de quatre, sinó gairebé solament per a una parella madura, donat que el Pau aquell estiu ja va començar a treballar i a fer la seva pròpia vida.

Cada any solíem anar a muntar tota la infraestructura de la caravana per Setmana Santa. Aquell any no ho vam fer fins a principis de Juny. El Jaume em va proposar de pujar ell abans per començar a renovar alguns racons. Vaig decidir d'acompanyar-lo, i poder enllestir la feina en un cap de setmana, com feiem sempre.

La majoria de les famílies que passen els estius a la Vall Fosca, ja coneixien el desenllaç del meu fill. Gairebé tots ells havien vingut al hospital, al tanatori, o a la cerimònia de comiat. Però recordo clarament que aquell diumenge al matí estava endreçant coses dins del avancé, quan vaig sentir que em cridaven des de fora. Era una família, molt bona gent, que cada any venien i passaven una setmaneta en un bungalow. En sortir a saludar-los em van dir:

            - Hola Montse. On està l'Enric?. Li portem un regal...

Sabia que són molt bona gent, sabia que ho feien amb tota la bona voluntat, sabia que no en devien saber res... Però en aquell moment vaig sentir una fiblada, com si m'haguessin congelat  tota la sang de cop.

Costava molt i molt, seguir endavant...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmai.com