El final

Vàrem passar la tarda i la nit de dijous força tranquils, però l'esperada remuntada no acabava d'arribar. Divendres seguíem mes o menys igual. Els nefròlegs de planta estàvem molt pendents del estat del meu fill en tot moment. Van començar a valorar la possibilitat de canviar d'antibiòtic per intentar "confondre" a la bactèria, ja que havíem quedat "encallats" en un punt en què la infecció no avançava, però tampoc retrocedia.

Cap a mitja tarda van passar-li una nova bossa de sang amb l'objectiu de que servís de revulsiu per decantar la balança cap a positiu. Després de unes hores, semblava que donava bons resultats, fet que ens va engrescar a tots.

Recordo que aquella nit, com totes les de cap de setmana, s'havia de quedar el Jaume, però l'endemà jo sabia que tenia un compromís que ell havia anul·lat, donada la situació en la que ens trobàvem. Vaig dir-li que hi anés, que li serviria per desconnectar una estona d'hospital, ja que, encara que no hi estigués tantes hores com jo, era l'únic lloc on anava apart de la feina, i de passar unes poques hores pel llit de casa. Sempre ha estat el millor pare que hagués pogut tenir la meva estimada família de quatre.

Va dir-me que no de cap de les maneres, que marxés cap a casa, que feia cinc dies que no hi anava. Com que els dos som igual de tossuts, al final es va quedar ell a passar la nit, i jo vaig baixar mes d'hora el dissabte pel matí, acompanyada del Pau. Així el Jaume va poder "lliurar" el matí de dissabte. També aquell divendres començava les vacances de Setmana Santa, i ens podríem repartir millor els horaris, tant de dia, com de nit, entre els dos durant la següent setmana.

Ja us he explicat en d'altres ocasions que mai vam obligar al nostre fill gran a anar al hospital per veure al seu germà. Però havien parlat amb el seu pare dels fets de dimecres tarda, i van decidir que baixaria el cap de setmana amb algú de nosaltres.

La nit de divendres a dissabte també havia estat tranqui-la, i el Jaume va marxar de seguida que vam arribar, tal com havíem pactat. L'Enric encara dormia, pel que vaig enviar al Pau a la cafeteria a buscar esmorzar per ell i per mi. Quan va tornar, ja s'havia despertat, i li començava a donar l'esmorzar, amb menys gana del habitual. Quan l'Enric va veure al seu germà, el va reclamar cap a ell de seguida. Al Pau li seguia costant molt de pair les escenes de llit d'hospital. Tot i que li vaig notar que no es sentia gens còmode davant d'aquell escenari, es va acostar i va seure a la cadira del altre costat del llit, agafant la mà del seu germà petit.

L'Enric se'l mirava com se'l 'havia mirat sempre... amb una absoluta devoció. Sempre havia estat el millor referent, el millor estímul, i sens dubte, la persona que sempre l'havia tractat amb mes naturalitat del món. Sempre s'havien estimat immensament els dos germans.

El Pau no va voler esmorzar per no deixar de tenir agafada la mà del seu germà. La meva intuïció de mare em va fer adonar de que era un moment diferent dels que havíem viscut mai abans. L'Enric es comunicava molt diferent amb el Pau, li deia mes coses del que feia normalment. Li ensenyava els seus "peus nous",  constantment li deia que l'estimava. Va acabar la conversació amb el seu germà amb el signe de cansat...

El calfred es va tornar a apoderar immediatament del meu cos, deixant-me paralitzada. Per sort, el Pau no havia interpretat com jo aquell últim signe que li havia fet l'Enric, aliè a qualsevol altre pensament que no fós que el seu germà volia dormir una mica més. De totes maneres, no es van deixar anar de la mà cap dels dos, en cap moment.

L'analítica d'aquell matí, junt amb la pujada de la febre, van ser els indicadors clars de que l'estat del Enric havia entrat precipitadament en una espiral molt fosca i confusa. La maleïda bactèria BLEA havia resistit el "contraatac" del antibiòtic, i n'havia torbat la manera d'immunitzar-se. El grau d'infecció havia tornat a pujar a nivells de dilluns al matí, pel que la nostra habitació es va tornar a omplir de metges i infermeres en pocs moments.

Patia moltíssim per l'Enric, però també patia molt pel Pau, ja que el veia molt afectat per la situació que havia sobrevingut en pocs minuts davant seu. Segurament no entenia tot el que passava, però era conscient de que el seu germà estava empitjorant... la seva cara ho deia ben clar.

Volia trucar al Jaume per que baixés de seguida, però en aquell moment va entrar el nostre bon amic Jordi, del qui ja us he parlat en altres entregues. Ell va entendre la situació de seguida, ja que malauradament també l'havia viscut en pròpia pell, i em va dir que s'emportava el Pau cap a casa, i que també trucaria al Jaume per posar-lo al corrent. Ens vam abraçar, i va marxar amb el Pau. Als pocs minuts, em trucava el Jaume dient-me que venia "pitant", i que es sentia fatal per haver-me deixat sola aquell matí. Llavors vaig patir també per ell, ja que sabia perfectament com baixaria amb el cotxe... En menys d'una hora ja estava amb nosaltres a l'habitació. També em va passar per el cap de trucar al meu germà petit, amb qui havia compartit molts moments aquests últims dies, i com no a la Amàlia, però la situació no m'ho va permetre, no podia deixar ni un segon al meu fill.

La bactèria havia tornat a fer-se forta al ronyó, el que provocava que la sang ja anava carregada d'infecció cap a la resta d'òrgans del Enric. Uns dels mes afectats eren els pulmons, on, després de fer-li una placa, es veia ja clarament que hi tenia líquid retingut. Es van repetir de nou les transfusions sanguínies, i es va optar per canviar l'antibiòtic per un de diferent.

L'Enric anava empitjorant minut a minut. Al igual que dilluns, en poc temps havia passat d'un estat de "semi tranquil·litat" a una frenètica caiguda en picat. Feia menys de tres hores que l'havia vist com se l'il·luminava la mirada en veure al seu germà. Semblava com si hagués volgut esperar a estar uns moments íntims amb el Pau abans de recaure, però aquell últim signe de "cansat" em seguia tenint ben esgarrifada.

Vam tenir varies visites per la tarda, però en cap moment vam deixar o jo, o el Jaume de ser a l'habitació. No vam tenir discussió per decidir qui es quedaria a passar aquella nit al hospital... ens hi vàrem quedar tots dos. Ens vam anar tornant entre la cadira, i un llit petit que les infermeres de planta ens havien instal·lat aquell vespre a l'habitació.

La respiració del Enric cada vegada s'anava fent mes feixuga, pel que se li anava augmentant l'oxigen de la mascareta per mantindre estable el nivell de saturació. L'endemà diumenge es van repetir analítiques i plaques, però, a diferència del que havia passat la nit del dilluns al dimarts, les d'aquell matí no milloraven... tot al contrari.

Aquell matí també vam tenir visites d'amics i família, i de un bon grup de mestres de l'escola Jeroni de Moragas i de monitores del Turó. Tothom estimava al Enric. Era reconfortant sentir aquelles mostres d'afecte de tanta gent vers el meu fill.

Durant la visita de la gent d'Ampans, el meu fill va començar a sagnar molt fort pel nas. Mai li havia sortit sang del nas al Enric. Vam haver de fer sortir a tothom de l'habitació, i deixar que les infermeres intentessin de parar l'hemorràgia. No ho van aconseguir, i va haver de venir un cirurgià de guàrdia per encarregar-se'n. Li van haver de fer un tamponament molt gran amb gasses per aconseguir-ho. Mentre li feien, l'Enric va patir molt, es queixava amb totes les seves forces, però al final va quedar exhaust i li van poder col·locar. Els seus plors em trencaven el cor, però, s'havia de parar aquella hemorràgia d'alguna manera o altra.

Després d'aquell incident, vam voler parlar amb la nefròloga de guàrdia. Sense necessitat d'haver-li de demanar, ja ens va dir que estava al corrent de la nostra voluntat respecte al patiment del Enric, la seva cap els en havia posat al corrent a tot l'equip. Ens va ser molt sincera dient-nos que la situació realment era molt greu. El grau d'infecció era tant gran que difícilment un antibiòtic podria aturar-ne l'efecte, i mes després d'haver utilitzat el mes potent sense que ho aconseguís. L'hemorràgia nasal n'era una mostra del que començava a succeir al cos del nostre fill. Havíem entrat en el que ells n'anomenaven un "estat d'asèpsia".

Va sortir de l'habitació dient-nos que ella estaria a planta la resta del dia i la nit també, i que, en cap cas deixaria que l'Enric patís, ja que l'anticipació de la nostra petició de no fer servir teràpies de reanimació en un cas ja flagrant com al que havíem arribat, simplificava molt les seves decisions. També ens va dir que estàvem fent el millor pel nostre fill i que ens admirava com a pares.

Tot i les paraules de la doctora, i de les reflexions tingudes feia temps "a la capçalera del llit", no podia evitar de tenir dubtes sobre si estàvem fent el millor per l'Enric. Però la realitat era que l'Enric havia entrat en un carreró sense retorn... ara si, no hi havia volta enrere. Ens vam abraçar molt fort amb el Jaume, els dos estàvem espantats. No podíem dir-nos res, ja que els dos teníem el nus a la gola mes gran de les nostres vides, i els ulls ben molls.

            - Sempre has sigut, i sempre seràs la millor mare del món. Va dir finalment mig sanglotant el Jaume.

Vam trigar prop d'una hora per "asserenar-nos" una mica. Llavors vam decidir tres coses: La primera seria que no deixaríem veure ja a ningú mes al Enric en aquell estat, ja que no volíem que ningú el recordés entovat i immòbil en aquell llit d'hospital. La segona seria que redactaríem i tindríem a punt un missatge per fer saber a totes les nostres amistats que havíem arribat al trist final, ja que quan arribés aquell moment, segurament seríem incapaços d'escriure'l. I la tercera va ser que li diríem al Pau si voldria acomiadar-se del seu germà, respectant la seva decisió, es clar.

Vam encarar la nit de diumenge a dilluns els dos junts també, sabent que seria mes que complicada, ja que la saturació anava cada vegada a pitjor, i només aconseguíem estabilitzar-la anant canviant al Enric de costat al llit. No cal que us digui que ni el Jaume, ni jo, vam poder dormir ni un minut en tota la nit. Tampoc ens ho vam plantejar.

Cap a les cinc de la matinada, les pulsacions del cor van començar a augmentar, la saturació seguia pujant encara que giréssim de costat al Enric a cada minut. Va venir la doctora de guàrdia, que també estava pendent tota la nit de nosaltres, i ens va confirmar que començaven a aplicar-li tractament pal·liatiu, ja des d'aquell moment... Havia arribat el final... Ja res podria fer tornar a obrir els ulls del meu fill... Ja res podria tornar al complert la meva estimada família de quatre... Ja res seria igual...mai mes.

La doctora ens va explicar que "el final" podria arribar entre vuit hores, i vint-i-quatre com a màxim, pel que vam decidir esperar a les vuit del matí per avisar al Pau per venir, ja que havia acceptat de fer-ho quan li havíem explicat la tarda abans. La germana del Jaume s'havia ofert a baixar-lo amb el cotxe a qualsevol hora.

Cap a dos quarts de dotze del matí, el cor del Enric es va aturar per sempre...

PD. Tot i el títol d'avui, aquest blog encara no ha acabat.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com