diumenge, 5 d’agost del 2018

Una dolça abraçada sense fi



Tot i que sabia que no pujarien al Enric fins l'endemà al matí, no vaig voler anar a dormir a casa. Vaig preferir quedar-me a la butaca de l'habitació de planta, per seguir estant el màxim de prop del meu fill.

L'endemà a mig matí van pujar al Enric. Va arribar acompanyat de varis membres del equip del Dr. Aguirre, entre ells hi havia el Dr. que ens havia anticipat la opció de intentar "salvar" els peus del meu fill, per davant d'altres possibilitats. Em va comentar que mantindrien al Enric amb calmants per via varis dies per evitar-li sentir dolor. Mes endavant començarien a fer-li cures diàries per evitar que s'infectessin les ferides quirúrgiques, tal com havia passat quinze anys enrere. Calia que es recuperés una mica abans de començar a "remenar" aquella delicada zona.

Seguíem en aquella habitació gran. El seu llit envoltat de màquines que li controlaven totes les constants, la butaca reclinable i una altra cadira, no aconseguien treure la sensació de buidor que mostrava aquella cambra, en el moment d'entrar-hi. Tal com havia explicat el Dr. seguien administrant-li calmants constantment, fet que provocava que el meu fill no acabés d'estar despert del tot. Es veia tant fràgil en aquell llit. Es veia tant fràgil en aquella immensa habitació. Es veia tant fràgil en aquell edifici rodó de tretze plantes... Com en tantes altres ocasions anteriors, en que ho havíem hagut de viure, en que ho havíem hagut de superar.

Era molt dur veure al meu fill petit tant dèbil, però confiava plenament en la seva capacitat de recuperació. Sempre ens havia sorprès, i estava ben segura de que seria immensament feliç de tornar a caminar amb els seus peuets. Tancava els ulls, el veia acostant-se'm amb el seu característic "balanceig", i fonent-nos els dos en una dolça abraçada sense fi.

Així va ser. En un parell de dies només, l'Enric ja mostrava una clara millora. Ja havia recuperat el seu somriure de "pillu", tant sols amb un iogurt de xocolata. Aquella immensa habitació, començava a omplir-se de vida. Tot el personal, tant metges com infermeres, no se'n feien creus de la rapidesa en que el meu fill anava retornant a la normalitat.

            - No coneixeu prou be al Enric. Pensava dins meu.

Davant d'aquest escenari, l'equip ortopèdic va decidir començar amb les cures per estalviar possibles complicacions. Com sempre quan li feien qualsevol actuació al meu fill estant ingressats, em mantenia al seu costat per donar-li tranquil·litat i confiança. Però no hagués arribat mai a imaginar "l'impacte" que vaig rebre en veure per primera vegada les ferides lliures de benes. Tal com es sol dir, hi havia varies zones dels seus peus: "en carn viva". Els metges que li feien la cura, en veure'm la cara, em van manar que m'assentés a la cadira del costat, ja que ells coneixien perfectament aquella escena, però sabien que era un "xoc" molt fort per a una mare.

Recordo molt bé que l'endemà va ser divendres. El Jaume va voler ser amb mi pel matí quan li feien les cures per evitar que passes aquell tràngol tota sola. Va ocupar el lloc on m'havia posat el dia anterior, però aquell dia els metges no van ser a temps d'avisar-lo. Va caure rodó en el moment de retirar l'embenatge dels peus, ben marejat. Sort que un metge el va poder "desviar" fins a la cadira del costat, evitant que caigués ben pla al terra.

Tot i l'aprensió que ens provocava veure l'estat del seus peus, els metges valoraven molt positivament la seva evolució. Fins i tot, alguns d'ells deien que feien "prou bona cara".
Vam passar el cap de setmana amb tota normalitat, tret de les nombroses visites que vam tenir. Apart dels nostres amics de sempre, gent del càmping, germans,   mediadors d'Apsocecat, etc, etc, van venir moltes de les seves cuidadores del Turó, així com moltes mestres de l'escola. Es notava gratament que, Ampans era mes que una família... Era una "gran família".

La setmana següent va seguir la mateixa dinàmica. L'Enric cada dia estava mes actiu, i no cal que us digui qui era el nen mes "mimat" de la planta, oi?. Els ortopedes dia a dia elogiaven la millora del estat dels peus, referint-se a les ferides, però sobretot a la millora del seu reg sanguini. Sense ser metge, també s'apreciava, ja que tot al voltant dels dos peus anava recuperant un color mes rosat, mes normal. Ja no es veien zones de carn sense pell, i gairebé tot el perímetre de la cicatriu estava tancat. No s'assemblava en res a aquella imatge que ens havia "marejat" al Jaume i a mi. No cabia cap dubte de que la opció de mantindre-li els seus propis peus, havia estat la opció mes adequada.

Seguint aquest ritme, segurament a meitat de la setmana següent, ens donarien l'alta, tot i que hauríem de baixar una vegada per setmana a hospital de dia per anar mantenint el seguiment de les cicatrius, i la postura del peu.

El mes complicat a casa, a la llar, i a l'escola, seria que l'Enric no podria recolzar els peus al terra durant els dos propers mesos... Aquesta seria una tasca esgotadora, doncs no podria ni gatejar. Només podria estar assentat a la cadira, estirat en algun sofà, o al llit. Això se li faria molt difícil d'entendre al meu fill, però era del tot necessari. Passats aquest dos mesos, començaria una etapa de rehabilitació. Començant per posar-lo dempeus, primer uns moments, i anar-los allargant progressivament. Hi havia la possibilitat de que alguns dels cargols que havien servit per fixar la nova posició dels seus peus, li provoqués dolor i calgués canviar-ne algun de lloc, o retirar-lo.

Si aquest supòsit no existia, el següent pas seria que l'Enric tornés a començar a caminar. També existia una remota possibilitat de que, tot i el gran esforç patit, ell no volgués "tornar a emprendre la marxa". Però aquesta opció no m'entrava al cap. El meu fill era un lluitador, ho havia estat sempre. Estava plenament convençuda de la seva capacitat, i de les seves ganes de tornar a marxar "tot solet".

Cada nit es repetia el mateix somni dins meu: l'Enric caminava cap a mi, i en trobar-nos, ens foníem en aquella dolça abraçada sense fi.

Vam encarar el segon cap de setmana amb la sensació de que en pocs dies retornaríem a Santpedor. Tampoc van faltar les nombroses visites per part de tots. Fins i tot vam poder celebrar a l'avançada el nostre aniversari de casament, i el del Jaume, ja que és el mateix dia, amb una suculenta pizza del restaurant de davant d'urgències al barri de Montbau, que vam compartir els tres per sopar en aquella immensa habitació.

Però el diumenge a la tarda l'Enric es va anar ensopint, no mostrava el seu peculiar somriure de "pillu" sota cap estímul. Potser havíem desfermat una eufòria prematura, i el que calia era que seguís l'esperada recuperació al ritme que fós. Va estar menys actiu i tranquil, tot i que gairebé no va sopar.

L'endemà dilluns al matí, el meu fill tenia febre alta. Fet que va disparar totes les alarmes. No havia tingut ni unes dècimes durant la operació, ni en les dues setmanes posteriors. Van aparèixer en pocs moments tots els metges que intervenien amb ell, intentant esbrinar la causa d'aquella febre tant sobtada. Va ser el seu nefròleg, l'últim d'entrar a l'habitació, l'encarregat de donar-nos la mala notícia:

            - He baixat personalment al laboratori per poder tenir el resultat de l'analítica de sang que se li ha fet fa una hora, i malauradament, us haig de dir que la bactèria ha aconseguit entrar en sang, i segurament està afectant a tots els seus òrgans, principalment el ronyó. Va dir el nefròleg, conscient de la gravetat de la infecció.

També va decidir traslladar de seguida al Enric a una habitació de la planta de nefrologia, ja que ara esdevenia la màxima prioritat el poder "atacar" a la poderosa bactèria amb immediatesa i tots els mitjans possibles. Els ortopedes hi van estar completament d'acord, les ferides estaven molt controlades, i el seguirien veient a diari.

Aquella eufòria prematura va desaparèixer del tot per donar pas a un territori d'ombres, dubtes i pors. Un territori al que tenia pànic de poder-hi arribar. Com podia haver canviat tant tot, en menys de un dia?... Encara no era capaç d'assimilar-ho. Vaig anar d'una habitació a una altra de una manera autòmata.

Dins del meu cap, despert però immòbil, es rebobinava una i altra vegada el somni de la setmana, però des de llavors, quan l'Enric es posava dret, en vers de venir cap a mi, s'allunyava sense poder arribar a trobar-nos, sens poder-nos fondre'ns... en aquella dolça abraçada sense fi.



7 comentaris:

  1. No pots ser més dur veure els patiments d'un fill i sobretot sentir la por de no poder abraçar est una persona infinitament humana, petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, bonica
      Tens raó aquesta etapa va ser molt dura, veure a patir un fill es el pitjor.
      Amb molt d'amor tot es menys difícil.
      Una abraçada de tot cor

      Elimina
  2. Relat dur ... dur com la vida mateixa quan tot s’estronca i la vida favl’efecte que s’esvaeix ... 😔😔🙏🙏✨✨😘😘

    ResponElimina
  3. Hola Montse,

    Avui t'he escoltat en la conferència pel Zoom sobre el dol en aquests moments tan difícil i m'he sentit molt identificada amb algunes de les coses que comentaves així que m'he decidit a fer-li un cop d'ull a aquest escrit que ens has regalat. Gràcies per totes les teves paraules i per compartir la teva història. Ara m'agradaría compartir amb tú la meva història.

    Jo en aquest cas sóc la germana d'un nen amb discapacitat que ara ja no està amb mí, va morir ja fa uns anys.
    Ell tenia paral·lisi cerebral i un grau de dependència molt elevat, per aquest motiu entenc el teu testimoni quan comentes que el buit que va deixar va ser molt gran. Passar d'aixecar-te amb tota la dedicació diària a sentir que una part de tú ha marxat és un procés de dol molt díficil. Jo com el teu fill, vaig tenir una actitud de rebuig cap a tot i tothom davant de la seva mort, sense saber-ho hem sentia enfadada amb la impotència de no poder fer res. En canvi, ara encara veig a me mare com a partir de la seva mort, va envellir d'una manera molt ràpida i inexplicable. Crec que ella no ha pogut recuperar ni recuperarà mai aquesta part que va marxar...

    El meu germà, no podia moure's, caminar, menjar, vestir-se per sí sol, no realitzava cap tasca de la seva vida diària de forma autònoma, estava en cadira de rodes sense poder moure's i amb la seva mirada perduda, però regalant-nos cada dia els millors somriures. No obstant, en el mateix moment de morir es va incoorporar del llit, va fixar la mirada als ulls de la meva mare i amb un gran somriure es va acòmiadar. Un regal que mai oblidarem.
    Encara no se com va passar, com es va poder aixecar, com es va voler acomiadar, ara amb el temps encara m'emociono al pensar-ho.

    Actualment treballo en un servei de teràpia ocupacional i tinc la sort de compartir la meva vida amb totes les seves històries i somriures.

    ResponElimina