Vàrem
passar la tarda i la nit de dijous força tranquils, però l'esperada remuntada
no acabava d'arribar. Divendres seguíem mes o menys igual. Els nefròlegs de
planta estàvem molt pendents del estat del meu fill en tot moment. Van començar
a valorar la possibilitat de canviar d'antibiòtic per intentar
"confondre" a la bactèria, ja que havíem quedat "encallats"
en un punt en què la infecció no avançava, però tampoc retrocedia.
Cap a
mitja tarda van passar-li una nova bossa de sang amb l'objectiu de que servís
de revulsiu per decantar la balança cap a positiu. Després de unes hores,
semblava que donava bons resultats, fet que ens va engrescar a tots.
Recordo
que aquella nit, com totes les de cap de setmana, s'havia de quedar el Jaume,
però l'endemà jo sabia que tenia un compromís que ell havia anul·lat, donada la
situació en la que ens trobàvem. Vaig dir-li que hi anés, que li serviria per
desconnectar una estona d'hospital, ja que, encara que no hi estigués tantes
hores com jo, era l'únic lloc on anava apart de la feina, i de passar unes
poques hores pel llit de casa. Sempre ha estat el millor pare que hagués pogut
tenir la meva estimada família de quatre.
Va
dir-me que no de cap de les maneres, que marxés cap a casa, que feia cinc dies
que no hi anava. Com que els dos som igual de tossuts, al final es va quedar
ell a passar la nit, i jo vaig baixar mes d'hora el dissabte pel matí,
acompanyada del Pau. Així el Jaume va poder "lliurar" el matí de
dissabte. També aquell divendres començava les vacances de Setmana Santa, i ens
podríem repartir millor els horaris, tant de dia, com de nit, entre els dos
durant la següent setmana.
Ja us
he explicat en d'altres ocasions que mai vam obligar al nostre fill gran a anar
al hospital per veure al seu germà. Però havien parlat amb el seu pare dels
fets de dimecres tarda, i van decidir que baixaria el cap de setmana amb algú
de nosaltres.
La
nit de divendres a dissabte també havia estat tranqui-la, i el Jaume va marxar
de seguida que vam arribar, tal com havíem pactat. L'Enric encara dormia, pel
que vaig enviar al Pau a la cafeteria a buscar esmorzar per ell i per mi. Quan
va tornar, ja s'havia despertat, i li començava a donar l'esmorzar, amb menys
gana del habitual. Quan l'Enric va veure al seu germà, el va reclamar cap a ell
de seguida. Al Pau li seguia costant molt de pair les escenes de llit
d'hospital. Tot i que li vaig notar que no es sentia gens còmode davant
d'aquell escenari, es va acostar i va seure a la cadira del altre costat del
llit, agafant la mà del seu germà petit.
L'Enric
se'l mirava com se'l 'havia mirat sempre... amb una absoluta devoció. Sempre
havia estat el millor referent, el millor estímul, i sens dubte, la persona que
sempre l'havia tractat amb mes naturalitat del món. Sempre s'havien estimat
immensament els dos germans.
El
Pau no va voler esmorzar per no deixar de tenir agafada la mà del seu germà. La
meva intuïció de mare em va fer adonar de que era un moment diferent dels que
havíem viscut mai abans. L'Enric es comunicava molt diferent amb el Pau, li deia
mes coses del que feia normalment. Li ensenyava els seus "peus nous",
constantment li deia que l'estimava. Va
acabar la conversació amb el seu germà amb el signe de cansat...
El
calfred es va tornar a apoderar immediatament del meu cos, deixant-me
paralitzada. Per sort, el Pau no havia interpretat com jo aquell últim signe
que li havia fet l'Enric, aliè a qualsevol altre pensament que no fós que el
seu germà volia dormir una mica més. De totes maneres, no es van deixar anar de
la mà cap dels dos, en cap moment.
L'analítica
d'aquell matí, junt amb la pujada de la febre, van ser els indicadors clars de
que l'estat del Enric havia entrat precipitadament en una espiral molt fosca i
confusa. La maleïda bactèria BLEA havia resistit el "contraatac" del
antibiòtic, i n'havia torbat la manera d'immunitzar-se. El grau d'infecció
havia tornat a pujar a nivells de dilluns al matí, pel que la nostra habitació
es va tornar a omplir de metges i infermeres en pocs moments.
Patia
moltíssim per l'Enric, però també patia molt pel Pau, ja que el veia molt
afectat per la situació que havia sobrevingut en pocs minuts davant seu.
Segurament no entenia tot el que passava, però era conscient de que el seu
germà estava empitjorant... la seva cara ho deia ben clar.
Volia
trucar al Jaume per que baixés de seguida, però en aquell moment va entrar el
nostre bon amic Jordi, del qui ja us he parlat en altres entregues. Ell va
entendre la situació de seguida, ja que malauradament també l'havia viscut en
pròpia pell, i em va dir que s'emportava el Pau cap a casa, i que també
trucaria al Jaume per posar-lo al corrent. Ens vam abraçar, i va marxar amb el
Pau. Als pocs minuts, em trucava el Jaume dient-me que venia
"pitant", i que es sentia fatal per haver-me deixat sola aquell matí.
Llavors vaig patir també per ell, ja que sabia perfectament com baixaria amb el
cotxe... En menys d'una hora ja estava amb nosaltres a l'habitació. També
em va passar per el cap de trucar al meu germà petit, amb qui havia compartit
molts moments aquests últims dies, i com no a la Amàlia, però la situació no
m'ho va permetre, no podia deixar ni un segon al meu fill.
La
bactèria havia tornat a fer-se forta al ronyó, el que provocava que la sang ja
anava carregada d'infecció cap a la resta d'òrgans del Enric. Uns dels mes
afectats eren els pulmons, on, després de fer-li una placa, es veia ja
clarament que hi tenia líquid retingut. Es van repetir de nou les transfusions
sanguínies, i es va optar per canviar l'antibiòtic per un de diferent.
L'Enric
anava empitjorant minut a minut. Al igual que dilluns, en poc temps havia
passat d'un estat de "semi tranquil·litat" a una frenètica caiguda en
picat. Feia menys de tres hores que l'havia vist com se l'il·luminava la mirada
en veure al seu germà. Semblava com si hagués volgut esperar a estar uns
moments íntims amb el Pau abans de recaure, però aquell últim signe de
"cansat" em seguia tenint ben esgarrifada.
Vam
tenir varies visites per la tarda, però en cap moment vam deixar o jo, o el
Jaume de ser a l'habitació. No vam tenir discussió per decidir qui es quedaria
a passar aquella nit al hospital... ens hi vàrem quedar tots dos. Ens vam anar
tornant entre la cadira, i un llit petit que les infermeres de planta ens
havien instal·lat aquell vespre a l'habitació.
La
respiració del Enric cada vegada s'anava fent mes feixuga, pel que se li anava
augmentant l'oxigen de la mascareta per mantindre estable el nivell de
saturació. L'endemà diumenge es van repetir analítiques i plaques, però, a
diferència del que havia passat la nit del dilluns al dimarts, les d'aquell
matí no milloraven... tot al contrari.
Aquell
matí també vam tenir visites d'amics i família, i de un bon grup de mestres de
l'escola Jeroni de Moragas i de monitores del Turó. Tothom estimava al Enric.
Era reconfortant sentir aquelles mostres d'afecte de tanta gent vers el meu
fill.
Durant
la visita de la gent d'Ampans, el meu fill va començar a sagnar molt fort pel
nas. Mai li havia sortit sang del nas al Enric. Vam haver de fer sortir a
tothom de l'habitació, i deixar que les infermeres intentessin de parar
l'hemorràgia. No ho van aconseguir, i va haver de venir un cirurgià de guàrdia
per encarregar-se'n. Li van haver de fer un tamponament molt gran amb gasses
per aconseguir-ho. Mentre li feien, l'Enric va patir molt, es queixava amb
totes les seves forces, però al final va quedar exhaust i li van poder
col·locar. Els seus plors em trencaven el cor, però, s'havia de parar aquella
hemorràgia d'alguna manera o altra.
Després
d'aquell incident, vam voler parlar amb la nefròloga de guàrdia. Sense
necessitat d'haver-li de demanar, ja ens va dir que estava al corrent de la
nostra voluntat respecte al patiment del Enric, la seva cap els en havia posat
al corrent a tot l'equip. Ens va ser molt sincera dient-nos que la situació
realment era molt greu. El grau d'infecció era tant gran que difícilment un
antibiòtic podria aturar-ne l'efecte, i mes després d'haver utilitzat el mes
potent sense que ho aconseguís. L'hemorràgia nasal n'era una mostra del que
començava a succeir al cos del nostre fill. Havíem entrat en el que ells
n'anomenaven un "estat d'asèpsia".
Va
sortir de l'habitació dient-nos que ella estaria a planta la resta del dia i la
nit també, i que, en cap cas deixaria que l'Enric patís, ja que l'anticipació
de la nostra petició de no fer servir teràpies de reanimació en un cas ja
flagrant com al que havíem arribat, simplificava molt les seves decisions.
També ens va dir que estàvem fent el millor pel nostre fill i que ens admirava
com a pares.
Tot i
les paraules de la doctora, i de les reflexions tingudes feia temps "a la
capçalera del llit", no podia evitar de tenir dubtes sobre si estàvem fent
el millor per l'Enric. Però la realitat era que l'Enric havia entrat en un
carreró sense retorn... ara si, no hi havia volta enrere. Ens vam abraçar molt
fort amb el Jaume, els dos estàvem espantats. No podíem dir-nos res, ja que els
dos teníem el nus a la gola mes gran de les nostres vides, i els ulls ben
molls.
- Sempre has sigut, i sempre seràs
la millor mare del món. Va dir finalment mig sanglotant el Jaume.
Vam
trigar prop d'una hora per "asserenar-nos" una mica. Llavors vam decidir
tres coses: La primera seria que no deixaríem veure ja a ningú mes al Enric en
aquell estat, ja que no volíem que ningú el recordés entovat i immòbil en
aquell llit d'hospital. La segona seria que redactaríem i tindríem a punt un
missatge per fer saber a totes les nostres amistats que havíem arribat al trist
final, ja que quan arribés aquell moment, segurament seríem incapaços
d'escriure'l. I la tercera va ser que li diríem al Pau si voldria acomiadar-se
del seu germà, respectant la seva decisió, es clar.
Vam
encarar la nit de diumenge a dilluns els dos junts també, sabent que seria mes
que complicada, ja que la saturació anava cada vegada a pitjor, i només
aconseguíem estabilitzar-la anant canviant al Enric de costat al llit. No cal
que us digui que ni el Jaume, ni jo, vam poder dormir ni un minut en tota la nit.
Tampoc ens ho vam plantejar.
Cap a
les cinc de la matinada, les pulsacions del cor van començar a augmentar, la
saturació seguia pujant encara que giréssim de costat al Enric a cada minut. Va
venir la doctora de guàrdia, que també estava pendent tota la nit de nosaltres,
i ens va confirmar que començaven a aplicar-li tractament pal·liatiu, ja des
d'aquell moment... Havia arribat el final... Ja res podria fer tornar a obrir
els ulls del meu fill... Ja res podria tornar al complert la meva estimada
família de quatre... Ja res seria igual...mai mes.
La
doctora ens va explicar que "el final" podria arribar entre vuit
hores, i vint-i-quatre com a màxim, pel que vam decidir esperar a les vuit del
matí per avisar al Pau per venir, ja que havia acceptat de fer-ho quan li
havíem explicat la tarda abans. La germana del Jaume s'havia ofert a baixar-lo
amb el cotxe a qualsevol hora.
Cap a
dos quarts de dotze del matí, el cor del Enric es va aturar per sempre...
PD.
Tot i el títol d'avui, aquest blog encara no ha acabat.
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Avui no puc dir res, més enllà de un: t'estimo.
ResponEliminaNo cal dir res mes
EliminaT'estimo
Jo tampoc puc dir rés ...la pantalla s’ennuvola amb les llàgrimes ... Us estimo molt !
ResponEliminaJa saps que no cal dir-nos res per saber el que sentim
EliminaT'estimo molt Jordi
No puc escriure res més per les llàgrimes, sabeu que us estimo molt
ResponEliminaNo se qui ets, no surt el teu nom, però gràcies per estimar-nos
EliminaAmb un nus a la gola i llàgrimes als ulls Montse. Cal ser d'una pasta molt especial per escriure d'aquesta manera, amb aquesta sensibilitat el que has viscut a la teva pell.Un petó
ResponEliminaÀngels, no dubtis ni un moment que aquesta sensibilitat es l'herència de l'Enric. La seva essència segueix i seguirà sempre entre nosaltres.
EliminaMare meva Montse! Kina fortalesa!
ResponEliminaElisabeth una forta abraçada
EliminaRes a dir un moment ple de controvèrsia i uns pares com es té que ser, envidiable la vostra resposta devan d'una situació tan difícil
ResponEliminaMontse bonica, només varem fer el que creiem millor per el nostre fill. Estimar també es deixar anar, encara que et faci molt de malt. Una forta abraçada de tot cor
ResponElimina