L'activitat
d'aquell dilluns al matí en l'habitació de la planta de nefrologia va ser
frenètica. Es feien analítiques de sang cada hora, se li controlava
constantment la pressió, freqüència cardíaca i la saturació. Van posar-se en
contacte els nefròlegs de Vall d'Hebron amb la Dra. Flor de Manresa, la seva
infecciòloga i la persona qui havia descobert l'existència de la maleïda
bactèria BLEA dins del meu fill. Entre tots van decidir d'aplicar-li
l'antibiòtic mes fort dels pocs que encara resultaven efectius davant d'aquella
amenaça. Calia tornar-la a deixar inactiva el màxim de ràpid possible per que
l'Enric pogués seguir, i finalitzar, la recuperació de l'operació de peus que
tant bon resultat estava donant fins al moment.
També
se li van fer vàries transfusions per tal de renovar la sang infectada, per
d'altra de nova que estigués completament lliure de bacteris. Tot anava molt de
pressa, no hi va haver un moment en tot el dia en què estigués sola amb el meu
fill en tot el dia... Vertigen, us sona? Però aquesta vegada era un vertigen
completament descontrolat. La meva "dilatada" experiència com a mare
del Enric quedava desbordada per aquells moments, per aquella situació.
Estava
esgotada, angoixada, no sabia pas com entomar tot el que estava passant. Quan
va arribar el Jaume al vespre en plegar de treballar, em vaig enfonsar, em vaig
desfer en plors davant seu. Vaig buidar en ell tota la tensió acumulada del
dia. Al principi no entenia res de res tampoc, fins que no vaig dir-li
clarament que la bactèria s'havia apoderat del cos del nostre fill. Llavors ho
va entendre, va quedar blanc i mut, sabia perfectament el què significava això.
Aquella
nit no vam sopar cap dels dos. Vam quedar-nos un a cada costat del llit
d'hospital agafant-li les dues mans al nostre fill, mentre el sentíem respirar.
No hi havia cap altra resposta per part del Enric. Gairebé em vaig haver de
discutir amb el Jaume per què marxes cap a casa, ja que no volia que em quedés
sola davant d'aquell escenari. Quan va haver marxar, vaig tenir la necessitat
de trucar a l'Amàlia per explicar-li les novetats d'aquell dilluns.
L'endemà
al matí va tornar a ser un no parar de proves, entrades i sortides de personal sanitari
de l'habitació. Però, la mirada del meu fill amb les primeres clarors del dia,
era diferent de la del dia anterior. Era mes oberta, et seguia perfectament. A
mesura que va anar avançant el matí, aquesta sensació es va anar incrementant,
sense que cap metge confirmés la seva millora, veia clarament que començava a
remuntar.
- Ens en sortirem. No parava de
repetir-me dins meu.
Per
la tarda, la Dra. de planta si que va comentar-me el resultat de les últimes
analítiques en les que es notava una lleugera millora en el nivell d'infecció.
Calia ser prudents, però tot semblava que anàvem per el bon camí.
El
dimecres 9 d'abril la millora seguia sent present. Pel matí, em van desvetllar
els "típics" sons que feia el meu fill en despertar-se i fer-se
notar. Vaig fer un bot de la butaca "reclinable" i el vaig abraçar
amb els ulls completament xops. Vaig tornar a sentir-me feliç en aquells
moments. De seguida vaig trucar al Jaume, ja que encara que no estigués amb
nosaltres, sabia que patia moltíssim pel seu fill petit. També vaig dir-li a
l'Amàlia, i aquesta em va contestar que baixaria a veure'ns per la tarda.
Les
analítiques van anar confirmant la constant millora del nivell d'infecció. La
força del antibiòtic que li havien administrat havia frenat ràpidament l'avanç
de la bactèria. El ronyó i els pulmons seguien afectats, en menor mesura això
si, però d'altres òrgans com el cor, tornaven a funcionar amb normalitat.
Anàvem "progressant adequadament" com es sol dir.
Evidentment
aquesta "remuntada" va fer girar totalment el meu estat d'ànim. Ja
tornava a ser la Montse positiva de sempre... Uns dies mes d'antibiòtic, i
solucionat.
A
principis de la tarda d'aquell dimecres, tota contenta, mentre li anava
explicant al meu fill que aviat aniríem a casa, que tornaríem a estar amb el
Pau, amb els seus companys del Turó, i d'altres coses que sabia que li
agradaven molt, l'Enric em va agafar les dues mans per fer-me parar de signar.
Em va mirar als ulls com mai no m'havia "obligat" a mirar-lo, i
llavors va ser ell qui va començar a signar amb una contundència que no li
coneixia... A la seva manera, però amb una "claredat glacial" em va
dir:
- Mama prou... Enric cansat... Enric
marxa... Enric lluna.
Tot i
no deixar dubte amb els signes que m'acabava de fer. No "em feia creus"
del que m'estava dient. Seguia repetint els signes de prou, de s'ha acabat.
Seguia repetint el signe de caminar, de marxar, de marxar cap a la lluna. Ho va
anar repetint una vegada i una altra, ratllant "l'enfadament".
- Enric, aviat tornaràs a estar bé,
i amb els teus peus podràs tornar a ser feliç altra vegada. Li anava contestant
jo.
Seguia
fent que no amb el cap i les mans. Seguia repetint el signe de cansat. Seguia
mirant-me fixament als ulls. L'estava entenent però em negava a acceptar el
missatge que no parava de repetir el meu estimat fill, fins que un gran calfred
va recórrer tot el meu cos en agafar consciencia del que realment significava
tot plegat.
- M'estàs dient que et deixi marxar,
Enric?. LI vaig dir com vaig poder.
En
sentir aquestes paraules va deixar de moure's. Només mantenia les seves mans
amunt agafant la meva cara contra la seva. Va anar-se tranquil·litzant. Ens
vàrem mantindre en aquella posició una llarga estona, fins que vaig acabar
reposant el seu cap al coixí del llit, on va quedar adormit dolçament... igual
que un angelet.
Va tornar
a aparèixer el calfred dins meu, de fet no m'havia pas abandonat en cap moment.
L'Enric m'acabava de dir, amb una contundència com mai abans havia manifestat
que el deixés marxar, que estava cansat... Cansat de lluitar.
Moltes
vegades m'havia sorprès el meu fill, però aquesta reflexió no corresponia gens
a una persona amb discapacitat intel·lectual, era mes pròpia d'un adult erudit
carregat d'anys i d'experiència. Potser algú que no em conegui pot creure que
li he volgut donar un "toc novel·lístic" a aquest fet, però us ben
asseguro que va succeir tal i com us ho he escrit. Sóc mare, no escriptora...
Però a vegades passen coses que s'escapen de la lògica i es fan molt difícils
d'explicar. No us heu trobat mai???
Seguia
immersa en el moment que acabava de viure quan va entrar la Amàlia a
l'habitació sense que me'n adonés. En veure'm la cara, de seguida va entreveure
que quelcom no anava be, quelcom greu devia estar passant. Vaig intentar
d'explicar-li, però les llàgrimes no em deixaven, no podia deixar de plorar.
Pocs
minuts després va arribar el Jaume, que, en veure l'escena que hi havia a
l'habitació, va anar directe en front del llit, on va quedar un minut llarg mirant
com dormia plàcidament "el nostre petit àngel". Després va
acostar-se'm, i em va abraçar.
- Alguna cosa greu ha passat aquesta
tarda, oi? Va preguntar-me amb molt de tacte.
Finalment
vaig poder explicar a tots dos el que m'havia dit l'Enric, i amb la
contundència en que ho havia fet, i repetit, tantes vegades fins que va tenir
molt clar que l'havia entès. L'Amàlia era de les poques persones que coneixien
la nostra decisió de no demanar teràpies de reanimació sinó comportaven a un
resultat clarament positiu, però: havíem arribat realment a aquell moment?
Podia intuir l'Enric alguna sensació per nosaltres imperceptible, tal com havia
passat amb l'avi Maurici? ... No ho sabia, ningú ho sabia... però aquell
calfred que mai havia tingut em tenia ben espantada.
El
Jaume intentava tranquil·litzar-me, dient-me que veia molt millor al Enric que
el dia abans. A mes, l'havia trucat al matí per dir-li que anàvem millorant...
Tot acabaria posant-se a lloc. Tot i així, vam acordar que parlaríem amb els
metges de planta per fer-los saber les nostres intencions.
Vam
parlar aquell mateix vespre amb els metges de guàrdia, els quals van quedar
molt sorpresos, tot i respectar la nostra voluntat. L'endemà al matí vaig
parlar-ne amb la cap de nefrologia, la qual em va dir que seria millor que
deixéssim signades les nostres indicacions per així poder-ho figurar en
l'historial, estalviant-nos d'anar donant explicacions en cada canvi de torn
mèdic. Ho vam fer el mateix dia. Però també em va dir que els resultats de les
analítiques seguien millorant. Si seguíem així, en pocs dies l'Enric sortiria
de perill.
- Tant de bó. Pensava dins meu.
Però
aquell calfred no marxaria ja, mai mes...
Ets la millor mare del món.
ResponEliminaGràcies Jaume
EliminaSens dubte un de tans moments molt durs i tu amagant la situacio a la famili i pasant tot aixo tu i el Jaume sols que Grans que sou i quins OUS vareu tenir en tot moment sou. Grans i unics u sabeu oi? Ell va tindra la millor vida i pares q podia tindra sens dubta
ResponEliminaAii Santi, no sé pas que dir-te, només que tens tota la raó, ell va ser feliç i jo al seu costat tambe. Una abraçada de tot 💓
EliminaMontse t’admiro moltíssim, us admiro moltíssim als dos. L’Enric, la nostra lluna, va ser un gran mestre de la vida. Una abraçada bonica. Us estimo molt!
ResponEliminaLaia bonica,si que va ser un gran mestre, nosaltres hem estat marcades per grans mestres i això ens uneix de per vida. T'estimo molt bonica 💓
EliminaS’acosta el final ... i cada cop haig de parar més cops llegint el vostre relat, els ulls i l’ànima s’encongeixen recordant aquell fet. Pura màgia només a l’abast dels gran mestres de la vida com ho va ser l’Enric. Us estimo !!!
ResponEliminaJordi, no t'he contestat avanç perquè últimament no tinc les paraules. Només un t'estimo molt 💓
EliminaLlevaba muchos días sin poder dedicarme este ratito a seguir la historia de l' Enric y no puedo estar más emocionada e impactada. No tengo palabras... ❤❤❤
ResponElimina