El
temps anava passant, donant distància a aquells últims moments tant dolorosos.
La gent ja no ens parava en veure’ns pel carrer per donar-nos el condol. No puc
dir que tot tornava a la rutina, ja que realment mai mes tornaria a tenir la
“meva intensa rutina” amb la que havia conviscut aquells últims setze anys
llargs.
Vaig
començar a treballar en qualsevol feina que em tingués ocupada i fora de casa
la major part del dia. Almenys, en aquelles hores, no pensava. Només tenia el
cap a la feina. Després de tants anys de no treballar, o de fer-ho poquetes
hores, volia tornar al cent per cent. Volia fer-ho be, però no era conscient de
que no podia fer-ho bé... perquè no estava bé.
Molts
moments em quedava absent, amb el pensament en blanc, inclús quan conduïa o tant
sols caminava. En qualsevol moment del dia em quedava en blanc. Recordo que mes
d’un dia m’havia passat la sortida de Santpedor, o la de la feina, al eix
transversal degut a aquells lapsus d’atenció.
M’aclaparava
molt estar en espais amb molta gent. Fins
i tot, els sopars amb els bons amics de Farrassa se’m feien feixucs, tot i la
bona intenció per part de tots per distreure’m. Les converses semblaven que no
anessin amb mi, m’atabalava molt, em costava somriure. No hi aguantava gaire
estona, i durant aquelles poques hores, tenia la necessitat de tenir el Jaume
al meu costat, sentir la seva mà, la seva mirada. Des d’aquí aprofito a
demanar-vos disculpes per aquella època, amics.
Una
altre cosa que no suportava era que m’abracessin. Tenia por de desmuntar-me i
començar a plorar i no poder parar. Les evitava, i això que tothom que em
coneix sap que m’encanten les abraçades... les de veritat, les que no tothom
sap fer. Suposo que era degut a que l’Enric abraçava molt, li encantava fer-ne.
Les seves abraçades eren de les que et “reinicien”.
Realment
en el moment en que el meu fill petit va morir, el meu cor es va trencar, va
quedar un espai buit dins meu que res, ni ningú podrà ocupar. El temps va fent
que la ferida faci menys de mal, sigui menys difícil de viure amb tot aquest
dolor, buidor, tristor. No se quina seria la paraula correcta per descriure tot
plegat... Resignació???
Des
que es va produir aquell trencament, tot va canviar. No només era jo la que
havia canviat. El meu fill gran, en Pau, estava enfadat amb el mon. Sempre
estava de molt mal humor. Tenia males respostes. Res li venia de gust i es
tancava en banda a qualsevol intent d’acostament per part de ningú. Intentava
respectar-ho, ja que pensava que era de la manera que ell tenia per portar el seu
dolor com podia, igual que tots. No li era gens fàcil tampoc, encara no havia
complert els dinou anys.
El
Jaume davant meu es feia el fort. Em mimava constantment, i deixava que fes, o
no fes, absolutament el que em vingués de gust. Molts dies, fins i tot de cap
de setmana, preparava ell el sopar, ja que jo tornava tard, no per la feina que
tingués, senzillament per allargar l’hora de tornar a casa. Cada vespre mentre
jo ja era al llit, ell es quedava al escriptori, la reciclada habitació del
Enric, on s’hi passava hores i hores mirant i tornant a mirar fotografies del
nostre fill petit, llegint les emotives dedicatòries que ens havien deixat
escrites en el llibre de la cerimònia de comiat... i plorava. No passava nit
que no el sentis plorar. I l’endemà es repetia la mateixa escena. Tenia la
necessitat d’estar-s’hi cada vespre. Em deia que no volia que se li oblidés ni
un sol gest, ni un sol detall del Enric de la seva memòria... Tampoc li era
gens fàcil, per molt que volgués aparentar-ne el contrari.
L’estiu
del 2.014 tant sols vaig anar dos o tres caps de setmana al càmping. El Jaume
havia reservat unes vacances de deu dies en una illa del atlàntic per tots dos,
com mai no havíem fet, però no les vaig gaudir. Realment ell s’esforçava molt
en donar-m’ho tot, en fer coses diferents del que havíem viscut, en intentar
que recuperés la il·lusió en qualsevol cosa... però jo no reaccionava.
No va
ser fins gairebé passat un any de la mort del Enric que vaig començar a donar
un tomb a la situació. Va ser en un lloc que tenia ja oblidat, la nostra
estimada “capçalera del llit”, on el Jaume em va dir molt seriosament una nit:
- No pots continuar així Montse, t’estàs consumint.
- Què vols que hi faci?. Vaig contestar-li.
- Lluitar, com has fet tota la vida. Sempre has lluitat molt fort pels
altres, lluita ara per tu. Tens molta gent que t’estima al teu costat disposats
a ajudar-te. Lluita ara per ser la “Montse” que vols ser... Lluita per tu. Va
acabar dient-me el Jaume.
Aquella
nit vaig ser jo la que em vaig desfer en plors. Va ser el to de veu del Jaume
el que em va fer adonar de que, apart de mi, tots els de casa ho passaven
malament, i jo, en vers d’estar pendent d’ells com havia fet sempre, m’havia
aïllat dintre del meu dolor, com si fos el únic dolor que existís. No els
ajudava en res, tot el contrari. Sens dubte, vessar tot aquell mar de
llàgrimes, com es sol dir, em va anar bé per treure un enorme tap que tenia
dins meu, i que no sabia com alliberar-me’n. Ara us puc ben assegurar que, a
vegades, plorar de debò va molt be.
L’endemà
vaig deixar la feina que havia estat fent aquell últim any i escaig. Vaig veure
ben clar que no m’aportava res, no m’omplia professionalment, tampoc
econòmicament, i el mes important, les hores que passava en allà m’impedien de
poder fer d’altres activitats que m’ajudessin a créixer, a tornar a estar
motivada i positiva com abans, a tornar a ser la Montse que agradava a
tothom... a tornar a ser la “Montse” que m’agrada.
Quan
va arribar el Jaume a casa em va trobar asseguda davant del ordinador amb una
llibreta i un “boli” al costat. Feia molt de temps que era ell el primer en
arribar a casa al vespre. Vaig explicar-li de seguida el que havia fet, i
decidit. Estava buscant informació per fer cursos de formació per poder
treballar amb nens, que era el que de debò volia fer. Tenia molt clar el que
volia fer, costés el que costés aconseguir-ho.
Al
Jaume se li va il·luminar la cara en sentir-me dir allò, i de veure’m tant
convençuda, que em va abraçar, i ens vam besar... com feia mes d’un any que no
fèiem.
- I t’apuntes al gimnàs, com sempre
deies que volies fer. Va dir tot content el meu home.
Doncs
també ho vaig fer. Llevar-me cada dia per anar al gimnàs, i fer una bona suada,
també em va anar molt be per acabar de treure’m “cabòries” del cap. Vaig
començar a fer tots els cursos que trobava encarats a poder treballar en una
escola, tant si eren “on line”, com si presencials, fins i tot vaig baixar a
fer-ne algun a Barcelona. Mes endavant ja vaig començar a tenir algunes feines
temporals.
L’estiu
del 2.015, el Pau va començar a treballar. Primer semblava una feina temporal,
però el van renovar fins a final d’any. Abans de Nadal, ja li van oferir un
contracte per a tot l’any següent, i després d’aquest, ja el va tenir indefinit.
Per ell, el fet de posar-se a treballar va ser un canvi radical en la seva
actitud. Tenia la gran sort d’estar treballant en el que més li agradava.
No va trigar
gaire a dir-nos que es volia independitzar. Reconec que al principi em va
sorprendre, tant sols tenia poc mes de dinou anys. Vam estar parlant mes d’una
hora sobre aquella “sobtada” decisió. Només calia escoltar-lo per adonar-se que
no era un adolescent immadur que volia fer una rebequeria, sinó que,
senzillament, li passava el mateix que m’havia
estat passant a mi, ni mes ni menys... li queia la casa a sobre. No n’havíem
parlat mai tant obertament fins aquell dia, un any i mig després de la mort del
seu germà. El munt de sentiments viscuts dins d’aquelles parets, l’aclaparaven.
Necessitava un canvi. El vaig abraçar i li vaig dir:
- Pau t’entenc, i no saps pas com, fill. T’ajudaré a buscar un pis,
diguem què vols i quant pots pagar.
Vaig
explicar-li al Jaume que va pensar igual que jo. Estava decidit, ajudaríem al
nostre fill tant com poguéssim, o mes ben dit: l’ajudaríem tant com es deixes
ajudar, ja que quan vol és molt tossut i orgullós, com la seva mare, i sempre
s’ha volgut espavilar sol. Ben aviat va trobar un piset a Manresa que
s’adaptava a les seves necessitats, on encara hi viu acompanyat de les seves
dues gatetes.
Algunes
bones amigues patien per si m’agafava la síndrome del “niu vuit” pel fet de que
marxés el Pau de casa i trobar la casa buida de nou. Però aquesta vegada, no
estava trista. Em sentia molt be perquè veia que el meu fill era feliç fent la “seva
vida” i això m’omplia molt mes que l’espai que havia deixat a casa.
Per les
vacances d’aquell estiu vam tornar a fer un viatge amb el Jaume, no tant “espectacular”
com el del any anterior amb avions i lloguer de cotxe, les quals com us he dit
abans: no vaig gaudir gens. Però les d’aquell agost van ser totalment diferents.
Vaig tornar a “redescobrir” al Jaume, la meva parella, la meva única parella de
tota la vida, amb qui feia mes de trenta anys que estàvem units. Sempre ens hem
estimat, estimat de debò, però la intensa vida que havia portat amb els meus
fills i l’etapa recent del dol, ens havia distanciat de manera involuntària, sobretot
per part meva, ja que ell s’havia esforçat molt els últims mesos en fer-me
sentir be. Va ser com si ens tornéssim a conèixer, tornéssim a compartir il·lusions...
ens tornéssim a enamorar.
Aquell
estiu vaig tornar a sentir-me feliç. Als primers moments, quan ho començava a
reconèixer, em sentia malament, però res podia canviar la realitat, res podria
mai tornar a l’Enric, senzillament era diferent, havia aprés a tenir present al
meu fill amb un record tendre i alegre, com ell havia estat sempre i com, estava
segura que a ell li agradaria veure’m des de la “seva lluna”.
Crec
que des de llavors, vaig poder parlar del Enric serenament, sense plors, sense
dolor, amb tendresa, amb un somriure dolç a la cara, amb molt d’orgull d’haver
estat mare de dos fills encantadors... els meus tresors, el millor regal que he
tingut a la vida. Evidentment que el trobo moltíssim a faltar, però al meu cap
i al meu cor, sempre hi és i sempre hi serà.
Al
trobar novament el meu equilibri emocional al costat dels meus homes (com m’agrada
anomenar al Jaume i al Pau) vaig animar-me ara fa 14 mesos, exactament 62
setmanes, a escriure aquest petit i humil blog. Mai no hagués pogut imaginar
que tanta gent: coneguts, i d’altres que s’hi ha anat afegint, el llegiríeu, us
agradaria i us emocionaríeu... amb l’essència del Enric.
La
intenció de fer-lo va ser principalment que m’ajudés a acabar de buidar molts
sentiments que, a vegades, encara anaven donant voltes dins meu. També volia
compartir la meva experiència i vivència com a mare de un fill tant especial, i
tant estimat, amb les famílies que puguin estar passant per una situació
similar. Si tant sols una sola família s’ha sentit una mica identificada i
alleujada amb els meus escrits, us asseguro que per mi, haurà estat la millor
recompensa.
Ha
estat una immensa satisfacció el fet de compartir tant amb cada un de vosaltres
i sobretot llegir els vostres comentaris, que per cert els guardo tots i cada
un d’ells com un gran tresor. Ara ha arribat el moment de donar per acabat el
blog, però això no es un adéu, només es un “fins aviat”, ja que espero que no
deixeu de seguir “L’essència del Enric” i us prometo que treballaré de valent
per que el llibre sigui una realitat, ja que el vostre suport m’hi ha portat a “llençar-m’hi”...
Us agradaria de tenir-lo?
Per
acabar, dir-vos a les famílies que teniu un fill o una filla “especial”, que no
tireu mai la tovallola. Lluiteu per la seva felicitat, que serà la vostra, tot
i que sóc conscient que moltes vegades, no és fàcil... Però com diu el Petit
Princep: “tot està per fer, i res és impossible”.
Moltíssimes
gràcies a tots els lectors de l’essència, i a totes les persones de bon cor que
han anat passant per la vida de la meva "estimada família de quatre". Us estimo a tots i cadascun de vosaltres.
Fins
aviat...
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Gràcies a tú, trobar te en un moment, conèixer una persona com tu, i tenir la sort de poder llegir el teu bloc ha sigut sense dubta una experiència enriquidora per mi
ResponEliminaNo estem a prop no es veien subint però formes part d'un tros del de mi 💕
Ostres Montse, sempre tens unes paraules boniques per mi, conèixer-te i compartir moments amb tu sempre es un plaer, tens tota la raó la distancia ens frena per veure'ns, però trobarem el moment.
EliminaGràcies a tu per llegir-nos cada setmana.
Una forta abraçada de tot cor.
No deixeu mai de lluita
ResponEliminaMai Santi, la vida es massa bonica per no lluitar. T'estimo molt
EliminaTot està per fer, però s'ha de tenir ganes per fer-ho. Que no et faltin mai les il·lusions, ni els projectes. L'essència del Enric ens ha quedat impregnada per sempre.
ResponEliminaEspero que puguis fer realitat el llibre. T'estimo.
Jaume la vida m'ha ensenyat a lluitar per fer realitat els meus somnis, i tu ja saps que soc molt tossuda, m'esforçaré per que el nostre somni de que L'essència del Enric es quedi plasmada en un llibre, sigui una realitat.
EliminaGràcies per fer-me costat en tot moment i animar-me sempre a seguir endavant, sense tu res hagués estat possible i tu ho saps.
T'estimo molt
Gràcies a tu per compartir aquesta experiència tan personal. Ens ha enriquits a tots/es, i m'ha donat molta força.
ResponEliminaUna abraçada i fins aviat
Gràcies a tu, Glòria. Només pel que em dius, ja ha valgut la pena escriure aquest blog.
EliminaAquesta experiència del blog és un motiu més per admirar-te. Una abraçada de les k t’agraden i MOLTES FELICITATS !!!! El llibre serà una realitat, n’estic segur !!!
ResponEliminaHas estat un dels meus seguidors mes fidels, Jordi, sens dubte. Em fas posar vermella amb aquestes paraules. Estic esperant la teva gran abraçada!!!
EliminaGràcies Montse! Llegir-te cada setmana ha sigut un regal, ha sigut "veure" en la distància el tornar a creixer i el ser l'Enric! En molts moments (millor dit persones) fan que el meu "amor" per el restaurant no sigui gaire... però miro enrera, llegeixo aquest vlog i donc gràcies per haver pogut coneixer gent com vosaltres, coneixer l'Enric ha sigut dels millors records que tindre mai del Verger, aquell somriure i aquell seu gest tocant-se la barbeta per cridar el meu germà perdurarà sempre en els meus millors records del mon! Mil gràcies per compartir-ho, ha sigut maravellos. Una abraçada molt i molt gran, de les q t'agraden a tu, de les q m'agraden a mi, de les de veritat 😘😘😘😘
ResponEliminaUfff Nonneta... moltes gràcies. Sens dubte, el millor llegat que ens ha deixat l'Enric ha estat el poder conèixer a molta bona gent, com sou tota la vostra família. Ell sabia treure el millor que portem a dintre, però també sabia "triar" qui era capaç d'entendre la seva Essència.
EliminaTeniu un espai fet al meu cor per sempre.
Ens veurem aviat, i compartirem abraçades... de les que ens agraden.
Gràcies Montse per aquest racó de tendresa. Les teves paraules m'acompanyen en el meu començament d'aquest viatge amb un fill especial.
ResponEliminaMoltes gràcies, realment la finalitat d'escriure aquest blog, es per que arribes L'essència del Enric a tots i totes les persones que teniu fills o filles tant especials com era el meu estimat fill. Seré aquí sempre que necessitis, no dubtis mai a escriure'm. Una abraçada molt especial
EliminaMontse, espero hacer mi camino como "madre especial" la mitad de bien que tú. Creo que sois una familia maravillosa que ha sabido disfrutar de l'essència de l'Enric, dejarlo partir cuando llegó el momento y no perderse demasiado, lo justo para coger fuerzas. Ojalá...
ResponEliminaFelicidades por el blog que para mi ha sido realmente inspirador, por tu futuro libro que será un éxito seguro y por la familia maravillosa que formais. Un abrazo!
Soraya, cada uno tiene que hacer su camino lo mejor que pueda, ser "madre especial" no siempre es facil, jo solo puedo decirte que siempre que lo nocesites aqeui tienes una mano para poder cogerla y hacer un pedacito de este camino juntas. Un abrazo!
Elimina