Tot anirà be.

A finals de Gener vaig rebre la trucada de l'infermera de la Dra. Cuixart, citant-nos per al proper dimecres. Evidentment vam anar a la consulta junts amb el Jaume. No era una visita qualsevol... tots ho sabíem molt be.

El despatx on feien la visita era ple de "gom a gom". Hi havia l'equip del Dr. Aguirre al complert, i tots els col·laboradors de la Dra. Cuixart també. Va prendre la paraula el nostre ortopeda presentant-nos al seu equip, per deixar la paraula en un metge mes jove que va ser el qui ens va fer l'explicació de la intervenció que pensaven fer, i que havien consensuat tots els especialistes.

            - Pares del Enric, els asseguro que no hem deixat de treballar en cap moment, fins a trobar la millor opció per enfrontar-nos a aquesta operació. - Va dir. Tot seguit ens va seguir explicant que, després d'haver revisat "milers" de vegades les últimes radiografies, i d'altres proves que se li havien fet, es plantejaven dos escenaris:

La opció d'amputar els peus directament, i preparar el final de la cama per implantar-hi un monyó, el qual suportaria una pròtesis de peu, passaria a ser la segona opció. La opció que ens va presentar com a inicial, consistia en separar els peuets de la cama deixant-los units només per una poca superfície de la pell del davant. Llavors retallarien una mica la tíbia i el peroné, per aconseguir la posició de 90˚ necessària per poder caminar. Ho farien just per sobre dels turmells, ja que aquests eren completament rígids degut a la seva artrogriposis, i a les seqüeles de la primera operació. Una vegada fet això, fixarien amb cargols els peus amb el final de la tíbia. I acabarien refent els delicats vasos sanguinis que passen per la part del costat del taló d'una manera mes senzilla, ja que al no dependre del turmell, aquelles connexions es podrien fer una mica mes amunt sense que quedessin forçades, tal i com es trobaven en aquells moments.

Si tot anava be, com tothom esperava, el reg sanguini milloraria enormement, i l'Enric continuaria amb els "seus peus", petits i fixats, però els seus. Així podria tornar a fer aquells petits desplaçaments autònoms, que tant necessitava, que tant importants eren per mantindre un nivell de salut, com havíem pogut gaudir anys enrere. Tampoc ningú es plantejava que el nostre fill sortís d'aquella operació, com per a "fer maratons".

Si no anava be, passaríem a la segona opció: la d'amputar i implantar el monyó i la pròtesis. Els talls fets a les tíbies i peronés, serien els mateixos tant per a una opció, com per a l'altra, el que volia dir que, en cas de que s'hi calgués recórrer, aquesta "segona correcció" seria molt menys invasiva, ja que les grans ferides ja estarien fetes.

Ambdós casos comportarien unes dues setmanes d'hospitalització, i posteriorment, un procés de rehabilitació per tal que l'Enric s'adaptés a la nova situació.

Encara hi havia una tercera opció, que consistia en que les dues primeres anessin malament: el nostre fill no tornaria a caminar. Aquesta opció, tot i semblar la mes terrible; raonada i fredament, era la situació que teníem actualment, i seguiríem tenint, sinó s'operaven els peus del Enric... Res no hauria canviat, res no hauria millorat. Com en moltes d'altres vegades havíem viscut, calia vetllar al màxim per la qualitat de vida del meu fill, encara que comportés un patiment temporal.

Després de l'extensa explicació del doctor, va quedar un "gèlid silenci" dins d'aquella consulta atapeïda de gent. Tothom era conscient de que es tractava de una intervenció seriosa, però alhora, totalment necessària. L'Enric va ser l'encarregat de "trencar el gel" d'aquell mutisme amb un dels seus sons característics, i fent clarament el signe de menjar, fent referència a que passava sobradament l'hora de dinar. Semblava com si ens estigués dient:

            - "Au vinga!", que feu tant seriosos i callats? Anem a dinar.

No cal que us digui que ens va arrencar el somriure a tots. Com de sorprenent seguia mostrant-se el meu fill. Tot i la seva discapacitat, semblava entendre molt bé quan es vivien moments tensos, i sabia perfectament com revertir-los, tant sols amb el seu somriure de "pillu".

Es van començar ja el mateix dia els tràmits per confirmar data de quiròfan. Tot i que entre ells ja s'anaven comunicant, vaig voler fer saber la proximitat de la operació al seu uròleg i a la seva infecciòloga. Ambdós van voler aplicar de seguida algunes mesures "extres" de prevenció  en vers de la bactèria que tots coneixíem, que tots temíem.

Vaig començar a preparar les bosses per tenir-ho tot apunt en qualsevol moment. A banda del que necessitava pel meu fill, també tenia d'estar preparada jo  per a una estada de dues, o potser tres setmanes al hospital sense gairebé no anar gens a casa: roba de recanvi, productes d'higiene personal, menjar, llibres, coixí i manta per dormir a la famosa butaca reclinable dels hospitals, entre d'altres coses.

Finalment, el dilluns 24 de Març del 2.014 per la tarda, feiem l'ingrés al hospital infantil de la Vall d'Hebron. S'havia reservat una habitació de la planta de cirurgia pediàtrica, per tal de que poguessin alternar les visites els traumatòlegs ortopedes, així com els uròlegs i nefròlegs. Ens van instal·lar en una habitació una mica antiga, i molt gran, de les que hi havia hagut tres llits anys enrere. Degut al risc de contagi de la bactèria, no podíem compartir estança amb d'altres malalts, i s'ordenava el protocol d'aïllament per a les infermeres, i als acompanyants.

Vam tenir aquell mateix vespre la visita de un metge del equip que l'operaria, i la "típica" visita per firmar el consentiment, per part del anestesista. També ens van explicar el conegut protocol del endemà al matí fins a entrar a quiròfan.

Tot va anar segons el previst. A primera hora ja teníem el zelador a l'habitació per fer el trasllat a la planta del semisoterrani, sobradament coneguda tant pel Jaume com per mi, sobretot la seva sala d'espera amb cadires de fusta. Ens va rebre al passadís el Dr. Aguirre, dient-nos que tot el seu equip estava apunt. També ens va recordar que, com be sabíem, seria una intervenció llarga, molt llarga. Li vaig fer un petó ben fort al meu fill, abans de perdre'l de vista darrera l'entrada de quiròfan... i a esperar.

Tornàvem a seure hores i hores en aquelles cadires de fusta. Seguien sent les mateixes que setze anys enrere, una mica mes "atrotinades", però les mateixes. Vam tornar a reviure situacions viscudes amb el Jaume. Al matí sense tenir gairebé un espai per seure de tants pares i mares que esperaven noticies de les intervencions dels seus fills. Per la tarda, passades les tres, tornàvem a quedar-nos sols en aquella sala.

No se si heu viscut mai una situació d'aquestes, espero que no. El temps es fa etern, els minuts semblen hores, i les hores semblen dies. Tens temps de parlar i de repassar gairebé tota una vida... És el que vam fer amb el Jaume: vam repassar tota la vida del Enric, principalment la vida hospitalària. Eren moltes les hores passades en aquella sala, i en d'altres sales d'espera davant de les consultes externes i de les mil i una proves que se li havien fet en aquells setze anys i mig. Des del dia del famós vertigen, fins aleshores, n' havíem vist de tots colors. Aquella inexperta i jove mare, ara era una mare madura que tenia molt clar el que volia i pel què lluitava, sabent perfectament fins on estava disposada a arribar per aconseguir-ho. De totes maneres, cada vegada que veia desaparèixer al meu fill en front de la porta de quiròfan, el cor se'm seguia encongint... em seguia fent molt de mal.

Prop de les cinc de la tarda va aparèixer a la sala d'espera el Dr. Aguirre. Ens va explicar que ja havien intervingut els dos peus. Havien pogut reimplantar els peuets del Enric, tal com es preveia com a primera opció. El Dr. es mostrava molt satisfet amb el resultat. Calia ser prudent, i esperar l'evolució de les ferides quirúrgiques, però tot apuntava a que el meu fill seguiria anant per la vida "amb el seu propi peu". Quedaven encara varis membres del seu equip tancant les cicatrius amb punts. Ens avisarien de seguida que poguéssim veure'l al espai de postoperatori.

No va ser fins passades les vuit del vespre en què, aquesta vegada per megafonia, ens van avisar per entrar. L'Enric era a postoperatori, encara amb una clara evidència dels efectes de la sedació. Ens va atendre un metge mes jovenet, dient-nos que tot havia anat segons lo previst. Havia estat llarg i complicat per a ells, sens dubte, però confiava en un bon resultat a curt termini. També ens va dir que l'estat en que es trobava el nostre fill, es quedaria a postoperatori tota la nit, i no pujaria a planta fins l'endemà. Era molt important tenir-lo molt ben controlat en aquelles primeres hores.

Vam quedar-nos una estoneta amb el Jaume, un a cada costat del llit on dormitava l'Enric, agafant-li ben fort les manetes. Al principi no gosàvem de retirar el llençolet que li cobria les cames, però no ens en vam poder estar. Un gran calfred va recórrer tot el meu cos en tornar a veure els dos peus embenats, com molts anys enrere. Però, sorprenentment el color dels ditets dels dos peus, tenia un aspecte completament normal.

Si que semblava que tot aniria be...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com