Dia internacional de la xocolata

Vam anar-nos acostumant tots al Cistofix. El qui menys cas li feia era el mateix Enric, sobretot a la posició de la bossa que portava subjectada a la cuixa... gairebé mai la tenia mitja hora al mateix lloc. Però com que cada dues hores, excepte a la nit, li feiem el rentat amb el sèrum fisiològic, ja la anàvem "endreçant" al seu lloc.

Vam poder continuar amb les sessions de piscina, que tant li agradaven al meu fill, canviant el connector de la bossa, per un tap. En conseqüència, només podíem trigar dues horetes entre posar-li el tap, banyar-se, i finalitzar amb un nou rentat després del qual, se li tenia de tornar a empalmar la bossa recollidora. Temps suficient per que l'Enric pogués seguir gaudint dels seus "petits grans plaers".

Certament, el Cistofix i els rentats mantenien la bactèria inactiva, però amb el Jaume encara es mantenia viva aquella "preocupació crònica", que ja mai mes ens abandonaria. Vam tornar a coincidir en què, la millor manera de foragitar aquells mals presagis, els teníem de combatre aprofitant al màxim de tots els dies, i de totes les bones situacions que poguéssim crear.

S'acostava Setmana Santa i la rutina de passar-la al càmping aquell any no era gaire vàlida, ja que l'Enric gairebé no feia una passa tot sol, sense poder anar a la piscina, feia fred... per estar tancats a la caravana, o voltant amb el cotxe, era millor quedar-se a casa.

Un vespre, sopant a casa, el Pau ens deia que un dels seus millors amics l'havia convidat a passar-la amb ell al apartament que els seus pares tenien prop de Comarruga. Evidentment, el que estava fent, era demanar-nos que li deixéssim anar. Amb el Jaume ens varem mirar i sens va escapar el riure, ara si que es notava que el nostre fill gran anava madurant: per aconseguir el que volia, primer hi donava una volta, i ho presentava molt be abans de demanar-ho obertament... Molt hàbil.

L'endemà mentre estava sola, se'm va ocórrer de mirar hotels prop de Comarruga des del ordinador de casa, en principi sense cap mes intenció que la de "xafardejar", però en vaig trobar un de quatre estrelles que tenia spa i piscina interior climatitzada a un preu força raonable. Al moment vaig imaginar-hi al Enric banyant-s'hi,  gaudint dels bons àpats i passejant tots junts al costat del mar. Vaig mirar tots els detalls i es veia completament adaptat per anar-hi amb la cadira de rodes. Quan va arribar el Jaume de treballar, li vaig ensenyar de seguida.

            - Anar a un hotel tots junts? No ho hem fet mai, però ens ho podem passar molt be. Va dir-me el Jaume tot engrescat.

Vam mirar-ho els dos junts, i vam decidir que hi aniríem de dilluns a dijous, ja que ell feia vacances tota la setmana, a més, aquells dies eren mes barats que els dies festius de la Pasqua. Quan li vàrem explicar al Pau ens va dir que si anàvem a un hotel, ell també hi volia anar enlloc de dormir al apartament del seu amic, però que el deixéssim sortir per la tarda i el vespre "pel seu compte". Vam tornar a somriure sentint les seves al·legacions actualitzades.

Doncs cap a Comarruga vam anar tots quatre, que feliç que em sentia anant tots junts de vacances. Havíem reservat dues habitacions dobles juntes. Eren molt grans les dues i una d'elles tenia el bany completament adaptat per persones amb mobilitat reduïda, els llits eren grans tots dos també. Recordo perfectament quan el Jaume va agafar a coll al Enric i van sortir al balconet de l'habitació, on el meu fill petit així que va veure el mar, va començar a fer el signe de banyar-se i a riure, aquell riure tendre i especial que encomanava a tothom qui l'envoltava.

També havíem reservat pensió complerta, pel que després de instal·lar-nos en les nostres habitacions, vam baixar a dinar. El restaurant era del tipus bufet, en que hi ha un munt de coses, totes molt ben presentades. La mirada del Enric veient totes aquelles safates tant lluïdes i variades, sobretot les postres, també quedarà gravat a la memòria per sempre. No cal que us digui que, després del primer àpat al menjador l'Enric va esdevenir "l'hoste" mes mimat del hotel. Tant el servei, com els altres clients que hi havia al restaurant, el tractaven amb molta simpatia en veure'l com gaudia de cada plat. Però l'aplaudiment mes gran sempre anava per les postres de xocolata, veritable devoció pel paladar del meu fill, com ja sabeu. Segurament que va augmentar algun quilet aquells dies, tant ell com jo, però què carai, veure'l tant feliç havia valgut molt la pena.

Per la tarda vam anar a la piscina climatitzada, no era molt gran, però sorprenentment no hi havia ningú, potser degut a que s'havia de pagar un petit suplement, o potser per que no hi havia molta gent al hotel. Doncs mes que millor, tota per nosaltres.

            - L'has ben encertat triant aquest hotel aquests dies, Montse. Va dir-me el Jaume dins de l'aigua ben "cofoi" jugant amb els nostres dos fills.

Realment van ser quatre dies fantàstics que van passar volant, tant al hotel com passejant per la platja, amb molts riures i molta complicitat. Vam gaudir de cada moment tots junts. Fins i tot el Pau tant sols va sortir un parell de tardes i una nit amb el seu "col·lega". També li agradava compartir moments feliços amb el seu germà.

Tornant cap a casa dins del cotxe, vam demanar-li al Pau què s'estimava mes de fer la resta de dies que quedaven encara de Setmana Santa. Ens va contestar demanant-nos si podríem pujar a la Vall Fosca, ja que de divendres a dilluns de Pasqua, si que hi anaven molts dels seus amiguets. De fet, era la opció que teníem mes valorada amb el Jaume també, i ja n' havíem parlat amb el personal del Turó. L'Enric passaria els quatre dies restants de vacances amb els seus "col·legues" de la llar, i amb el Pau aniríem al càmping, encara que fes fred.

Després d'aquelles inesperades i fantàstiques vacances, vam tornar a la rutina. Seguíem mantenint la visita als avis a la residència d' Artés cada divendres en sortir de l'escola. L'avi Maurici s'anava apagant mica a mica, ja no reaccionava amb res, ni amb ningú, tampoc ja amb el seu nét petit. Encara que no us ho cregueu, un divendres de maig, en sortir de la residència, l'Enric signant amb les mans em deia ben clarament: "l'avi al cel, l'avi al cel"... El següent dimarts, moria l'avi Maurici... Casualitat? Pressentiment? Intuïció?... Per mi quelcom inexplicable que em segueix posant la pell de gallina quan ho recordo.

Vam demanar-li a la iaia Angelina si volia tornar a casa, ara que l'avi ja no hi era, però ens va contestar que: "de cap manera". Ella ja s'havia acostumat a la gent, i a la rutina de la residència. Mai estava sola, cosa que era el que mes pànic li feia per la por de caure, i que així nosaltres podíem seguir fer la nostra vida tranquil·lament. Això si, que la seguíssim anant a veure tots els divendres per la tarda amb l'Enric.

Sense adonar-nos ja vam tornar a estar a final de curs. Aquell estiu repetiríem la dinàmica del estiu anterior: l'Enric seguiria estant al Turó entre setmana, el Pau treballava a l'escola d'estiu, com vaig escriure fa cinc setmanes. Aniríem els caps de setmana al càmping. Les vacances les seguíem fent al agost quan el Jaume no treballava. També us havia explicat que l'Enric ja no caminava, i per tant, el  meu mal d'esquena tornava aparèixer implacablement.

Aquell juliol però havia de ser especial, ja que, amb només vuit dies de diferència, els meus fills complirien setze i divuit anys cadascun. L'aniversari del Enric el vam compartir amb una de les famílies que m'estimo mes, apart de la meva: El Jordi, la Núria i la Ivet, amb els quals l'amistat supera els "espais terrenals"... Els nostres fills ens van unir per sempre.

Tot i que va ser un cap de setmana passat per aigua, el record del setzè aniversari del Enric, perdurarà per sempre en la memòria de tots els que hi érem. Aquell quinze de Juliol del 2.013 va ser l'últim aniversari del meu fill... 15 de Juliol.

Avui per casualitat, o no, seria el seu aniversari. N'hagués fet vint-i-un. Ara que ja no els podem celebrar amb ell... fem la nostre peculiar celebració. Els qui seguiu el blog des de el primer dia, ja ho sabeu del any passat: Tots i totes esteu convidats a celebrar el "Dia internacional de la xocolata", instaurat als nostres cors el 15 de Juliol de cada any.

De ben segur que des d'allà d'alt ens estarà mirant amb aquella cara de pillo i la boca plena de xocolata.

Moltes felicitats fill meu, t'estimo, t'estimaré sempre.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com