Una gran família.

Va ser molt intens, cruel i injust, l'estat en que va quedar l'avi Maurici després del vessament. En tant poc temps va passar de ser un avi dolç i encantador, tot i els "despistes" que l'Alzheimer li anava provocant, a convertir-se en un cós que només respirava, dormia i menjava, això últim, amb ajuda. Lo poc que parlava, gairebé no s'entenia, i les seves paraules sempre es referien a records molt llunyans, de la seva infància, o la seva joventut. No ens coneixia a ningú de casa, ni als seus fills, ni a la seva dona, ni a ningú. L'última persona a qui va reconèixer gairebé fins al final... va ser a l'Enric.

L'última estada hospitalària va ser al Hospital de Sant Andreu de Manresa. Els que sou del Bages, ja sabeu que és el lloc on ingressen a la gent gran quan el seu estat ja s'encamina al nivell de la gran dependència. Va ser allà després de gairebé un mes d'ingrés, on el metge i l'assistenta social, la Marisa, amb qui compartim una història semblant a la d'aquest blog, van explicar-li al Jaume de manera molt clara que, el seu pare sempre mes seria una persona que necessitaria atenció 24 hores al dia, i 365 dies al any. Que la decisió de cuidar-lo a casa, o de confiar en una residència, evidentment, només podia ser d'ell, i de la resta de la família, però si que li aconsellaven la segona opció, tot i que en un principi, fós mes difícil de "pair".

Quan el Jaume em va explicar el que li acabaven de dir al hospital, vaig tornar a sentir un gran remordiment dins meu. Amb el que m'havia costat de prendre la decisió de demanar plaça de llar pel meu fill, i, una vegada superat aquell sentiment de culpabilitat, només uns mesos després es repetia una situació molt semblant, però a diferència de la primera, aquesta es presentava de sobte, gairebé sense temps per reaccionar, i encara que era dolorós de reconèixer, el nivell de dependència en que havia quedat l'avi era quasi del cent per cent.

No vaig voler influir en la decisió, difícil decisió que havia de prendre el Jaume. Ell va ajuntar a les seves germanes i a la Tata, per decidir junts quina era la millor opció a triar. També tenia de ser conscient tothom de la disponibilitat que podrien tenir tots per assumir la cura del avi, en cas que es decidís que es quedés a casa. Totes van estar d'acord en que la millor opció era la de buscar una residència en que es poguessin fer càrrec de les necessitats constants que necessitaria sempre mes el meu sogre, i que confiaven amb el Jaume, i amb mi, per gestionar-ne tots els tràmits.

Després venia un altre moment "delicat". Teníem d'explicar-li tota la veritat, i la realitat, a la Iaia Angelina. Amb la gran por que tenia de caure, com us havia dit en l'entrega anterior, no havia volgut, o pogut, anar a veure al seu home cap dia al hospital. També va ser un dels moments mes durs que he viscut. Se li va fer molt difícil d'entendre que aquell Maurici amb qui havien compartit mes de cinquanta-quatre anys de vida junts, ja no tornaria a ser el mateix. Després d'una estona de plors, ens va sorprendre a tots quan ens va dir:

            - Doncs busqueu una residència en que ens puguin cuidar a tots dos, ja que, el temps que ens quedi, el vull passar al seu costat, estigui com estigui.

També recordo aquell vespre com una bona lliçó de les que he anat rebent a la vida. La determinació amb que ens havia expressat el seu desig, no deixava cap mena de dubte al respecte. Al endemà, vaig anar a parlar amb la Marisa de Sant Andreu, ja que vaig assumir la feina de buscar residència, amb la confiança de tota la família.

Finalment, ho vàrem fer juntes amb la Marta, la germana mitjana del Jaume. No va ser una tasca gens "agradable", ja que teníem de demanar hora primer amb l'assistenta social de cadascuna de les residències, i després fer-hi una entrevista. Evidentment, les residències que oferien mes garanties de bon tracte, eren les que tenien la llista d'espera mes llarga, cosa que havíem de tenir en compte, ja que en un principi començaríem pagant l'estada dels dos avis fins al dia en que poguessin tenir una plaça pública. Els qui heu hagut de passar per aquest tràngol, ja sabeu que no saps mai quan serà. En aquells moments, a Santpedor només hi havia l'antiga residència de Sant Josep, petita i amb molt poques places, i una de privada amb unes taxes que no podríem assumir gaire temps.

Després de veure llocs gairebé per tota la comarca, vam triar la residència Patronat d' Artés. La vàrem ben encertar. Quan van entrar-hi els avis, encara hi quedaven unes poques monges que li donaven un ambient fraternal, però la realitat era que la direcció tenia una clara línia de treball modern i expansiu, fet que es demostrava en les constants obres de millora i ampliacions que es feien en "plena crisi", però mantenint un tracte amb els residents molt afectuós i responsable. Sempre van cuidar molt be del Maurici i l' Angelina. Sempre els hi estarem agraïts.

Passades unes setmanes d'adaptació per part de tots, en una d'aquelles xerrades nocturnes "a la capçalera del llit", li vaig fer una reflexió al Jaume que no tenia gens preparada, però que el silenci absolut que hi havia a casa m'hi havia fet arribar:

            - En poc mes de quatre mesos, hem passat de ser sis, a ser tres en aquesta casa. Vaig dir-li, mentre estàvem abraçats però ben desperts.

La intensitat amb la que havíem hagut de viure aquells primers mesos del 2.012, no ens havia deixat un moment lliure per mostrar el gran canvi que succeïa a casa nostra. Aquella casa que havia estat tant plena de vida, ara, de cop i volta, quedava buida, quedava trista.

Durant els dies feiners, el Jaume marxava a treballar ben d'hora al matí, i no tornava fins al vespre. També s'hi afegia el fet que el Pau, adolescent total, també estava moltes hores fora de casa. Havia passat, en un tres i no res, d'anar de bòlid sempre, a no tenir res primordial per fer. Potser a algú li pot semblar fantàstic, però jo, em sentia fatal.

Sort que la relació de parella que em tingut amb el Jaume ha estat sempre com una gran balança, en la que: quan un dels dos baixa, l'altre empenta ben fort cap avall per fer-lo pujar de seguida... Me'l estimo tant.

            - És la realitat que tenim, no la podem canviar. El que hem d'acceptar és que ara hi ha d'altra gent que té cura del Enric, i dels avis. Tot i que ho fan perquè és la seva feina, també els cuiden amb un afecte molt gran, i els fan feliços. Crec que el que hem de fer ara, és deixar entrar dins nostre a la gent que fa aquesta gran tasca, i, en vers de fer-se petita, ampliem la família. - Va dir-me el Jaume un vespre, al espai de reflexió.

Certament tenia raó. Al matí següent, vaig arribar-me al Turó, sense avisar. Vaig anar-hi quan els nens ja eren a l'escola, ja que volia parlar amb l'Antònia, la coordinadora. Vaig explicar-li una mica la situació viscuda amb els avis, encara que n'estaven força al corrent, ja que hi havíem deixat mes dies dels "previstos" al Enric a la llar. També li vaig comentar la sensació de buidor que hi havia a casa, i, a grans trets les reflexions de la nit anterior "a la capçalera del llit": ella mateixa, la Trini, la Carmen, la Meri, les Núries, l'Annabel, la Marta, les Sares, l'Oscar, la Merche, la Emma, la Judit, la Esther, la Nina, l'Asun, l'Albert, ..., i disculpeu les que no nombro, esdevenien una "nova família" per l'Enric, però que també ho eren per nosaltres.

Volia fer alguna cosa per agrair a tot el personal de la llar el benestar i felicitat que transmetien al meu fill, i de retruc, a tots els de casa. Quelcom que ens apropés mes els uns al altres. I si a més, ho poguéssim fer amb una gran festa amb la resta dels nens, encara millor. Tenia al pensament la imatge d'aquells nens que no els anava a buscar mai ningú. Crec que l'Antònia m'ho va notar, encara que no m'ho digués directament.

Li va encantar la meva proposta i em va dir que organitzarien un matí de jocs i música al jardí, ja que feia molt bon temps, al que hi podríem anar amb el Pau, el Jaume i algú més si volíem.

            - En què havies pensat Montse?. Va demanar-me l'Antònia.

Doncs la veritat és que no havia pensat en res. Aquell matí havia sortit "disparada" a fer aquell oferiment sense haver-ne previst cap detall, una mica com sóc jo. Vaig quedar muda un moment.

            - Amb el Jaume fem unes paelles o fideuàs grans i molt bones. Podem fer el dinar. Se'm va ocórrer en aquell moment.

            - Ostres!, doncs serà una gran festa amb paella i tot. Va sentenciar tota contenta l'Antònia.

Realment va ser una gran festa. Un gran dia que es va repetir els següents anys. Un gran record que portaré sempre dins meu. Una gran evidència de quina relació i estima tenien les cuidadores amb els nens. 

Una gran mostra de que érem... Una gran família.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com