Orgull de mare

Sense agradar-me, vaig anar-me acostumant al "silenci" que hi havia a casa entre setmana. Als migdies esperava que vingués el Pau en sortir del institut per dinar els dos junts. Faltava poc per acabar el curs escolar, i, tal com ja us havia explicat en alguna entrega anterior, aquell estiu seria el primer que no passaríem integrament al càmping de la Vall Fosca. Només hi pujaríem els caps de setmana en que hi poguéssim ser-hi tots, principalment el Jaume.

Un dia, a primers de Juny, tot dinant, el meu fill gran em va sorprendre dient-me tot convençut:

            - Mama, si aquest estiu no anem al càmping, vull anar a l'escola del Enric a treballar, vull treballar a Ampans. Creus que m'agafaran?

M'ho va dir amb una determinació tant gran, que no vaig saber com contestar-li en un bon principi. Tenia setze anys, fins a finals de Juliol el Pau no en compliria disset. Sempre li havíem reconegut una gran "ma esquerra" amb tots els companys del Enric. Molts d'ells, quan el veien s'hi atansaven de seguida, com aquell qui veu a un ídol de joventut. Ell els tractava amb una absoluta naturalitat. Segurament, aquella era la raó.

Durant el curs anterior, en què feia quart d' ESO, el Pau havia presentat el seu treball de recerca sobre l'Autisme, fet que va suposar que anés vàries vegades a parlar amb les mestres del Jeroni de Moragas, no les que estaven a l'aula del seu germà ja que com l'Enric, la resta de nens eren pluridiscapacitats, sinó les que treballaven amb alumnes amb TEA. Segons ell, era aquell tipus d'infants, els que mes el motivaven. No parava de preguntar-se com, a vegades podien ser extremament llestos en alguns àmbits, i alhora mantenir-se tant tancats dins seu.

            - A més, hi puc anar amb la bici, és aquí mateix. Va afegir el meu fill.

            - M'agrada molt el que acabo de sentir, Pau. Al vespre en parlem amb el pare. Li vaig contestar.

Al vespre va esperar al seu pare amb candaletes. No el va deixar ni seure quan va arribar de treballar, que ja va començar a explicar-li les seves intencions. El Jaume com sempre, serè i tranquil, va escoltar-lo fins que va callar un moment, i llavors, li va dir, tot somrient:

            - Pau, al igual que la mare, m'encanta el fet de què vulguis començar a fer alguna coseta durant les vacances. M'encanta que ho vulguis fer en un lloc com Ampans. M'encanta quan et veig tant il·lusionat com ara. El que tenim de fer aquest proper divendres quan anem a buscar al Enric, és parlar-ne amb l'Alba, la directora de l'escola, i després ho podíem fer amb l'Antònia, la coordinadora del Turó.

Tal qual, el divendres vam anar els tres amb la furgo cap a l'escola. Abans havia trucat a l'Alba per assegurar-me de que hi estigués per la tarda, i li vaig avançar una mica l'assumpte, però un cop allà, vaig deixar que fos el Pau, qui exposés les seves intencions. Aquest, sense embuts, li va dir directament que volia treballar a l'escola.

L'Alba, que coneixia al Pau des que l'Enric havia entrat a l'escola, feia ja prop d'onze anys, també se'l va mirar somrient i sorpresa. Després li va explicar que per treballar a l'escola tenia de tenir un mínim de formació, que evidentment amb la seva joventut, no podia tenir encara. Però li va dir que, si volia, seria molt benvingut com a voluntari durant l'escola d'estiu, que durava quatre setmanes després d'acabar el curs. Aquesta també era una bona manera de començar a formar-se.

No va trigar gens a contestar-li que hi estava d'acord en anar de voluntari aquelles quatre setmanes. Us sóc sincera dient-vos que em va fer molt feliç de sentir aquell compromís... Que orgullosa em sentia del meu fill gran.

            - Perfecte doncs. Ara ves a dir-li al Edu, que és el professor que coordina l'escola d'estiu, abans de que plegui. Va dir-li l'Alba al Pau, amb un somriure d'orella a orella.

Va marxar del despatx disparat, en direcció a l'aula del Edu. El Jaume va anar darrera seu, mentre jo anava a l'aula 1 a buscar al Enric. Ja us podeu imaginar quin va ser el tema de conversa d'aquell dia, oi?. Poc després van arribar "els meus dos homes", i el Pau ens va dir a totes que l'Edu li havia dit que si que l'acceptava com a voluntari, i que si ho feia be durant aquell estiu, l'any vinent el tindria en compte a l'hora de formar l'equip de treball, ja que per aquelles dates el tenia de tenir ja "lligat i ben lligat". La Silvia, la Gemma i la Cristina, el van abraçar i felicitar per la decisió presa.

Quan vàrem ser dins de la furgo tots quatre, en direcció al Turó, el Pau ens va dir que potser que no li diguéssim res a l'Antònia, ja que si tenia ocupat fins la tercera setmana de Juliol, al Agost voldria estar al càmping, tal com teníem previst d'anar-hi. L'estiu passat havia conegut a qui va ser la seva primera "novieta", l'Ari, amb qui es veien només els caps de setmana. Els seus pares, amb qui encara mantenim una gran amistat, tenien reservada ja una caseta petita just sota la nostra caravana, dues setmanes per aquell agost.

            - Crec que és el millor - li vaig contestar. Un mes treballes, i un altre fas vacances. També tens que passar-t'ho bé.

No m'ho podia creure, no vaig tenir de barallar-me amb el meu fill gran ni un sol dia perquè és llevés. Gairebé cada dia el vaig portar i recollir jo amb el cotxe, però algun dia que vaig haver d'anar al Vall d'Hebron amb el seu germà, hi va anar amb la seva bici, per camins de terra, això si. Cada dia, en plegar de treballar, m'explicava tot el que li havia passat, on havien anat, com eren els nens amb qui havia passat el dia. Resumint, no parava de "xerrar" durant tot el sopar, i mes estona encara. Fins i tot xerrava mes que jo aquells dies... Que ja és dir!!!.

Van passar volant, per ell i per mi, aquelles quatre setmanes. Al Setembre, parlant-ne amb l'Edu i l'Alba, em van dir que ho havia fet molt bé. Se li notava que tenia, i té, aquella habilitat innata per tractar amb nens i nenes amb capacitats diferents, i que si ho seguia volent, comptarien amb ell de cara a la propera època estival.

El curs següent, el Pau i els seus companys de segon de batxillerat tenien una assignatura que es diu: Estada a l'empresa, o un nom semblant. Dit d'una altra manera, tenien de fer 100 hores de pràctiques en una empresa del poble, que podien escollir-la ells mateixos. Endevineu on va voler fer les pràctiques???

Doncs en aquella ocasió va demanar per poder anar al Turó a fer aquelles hores. Va voler estar amb nens amb autisme, o d'altres conductes que fossin completament diferents a com era el seu germà. Va fer aquelles pràctiques gairebé sempre en cap de setmana, i, quan ja havia fet les hores que li pertocaven, va seguir anant-hi varis caps de setmana mes.

L'estiu següent, amb més antelació que l'anterior, el Pau va poder aconseguir la feina d'acompanyant del transport escolar durant les quatre setmanes de l'escola d'estiu. Va ser la seva primera feina "amb nòmina". Anava amb el Pere de la furgoneta adaptada del Consell Comarcal ben d'hora al matí, a recollir els nens per varis pobles de la comarca, i en acabar la jornada, els retornaven a les seves cases. L'estona que li quedava lliure entre els dos transports diaris, es quedava a l'escola ajudant al grup que li deia l'Edu.

L'estiu del 14, poc mes de dos mesos després de la mort del Enric, el Pau, al igual que el Jaume i jo, estava en ple procés de dol, però això ja us ho explicaré amb mes detall mes endavant. Va costar-li molt fer el pas d'anar a parlar amb l'Edu per tornar a anar a l'escola d'estiu, de fet, ja havien començat la setmana anterior, per lo qual les places de treball estaven totes cobertes, però tot i així, va demanar que l'acceptessin com a voluntari... Ho van fer amb els braços oberts.

Estant a l'escola, li van demanar-li si voldria fer alguna substitució de cuidador en alguna llar d'Ampans per cobrir torns de vacances, després va venir un contracte temporal, i mes endavant un de indefinit. No ha deixat de treballar des d'aquell estiu. Des de fa força temps que ho fa en llars per infants i adolescents amb trastorns de conducta. No és una feina fàcil, però a ell li encanta... i a mi m'encanta que li encanti.

En aquest blog heu llegit molts moments, i moltes vivències d'amor. D'amor i de superació. Sé que el meu fill gran no és perfecte, jo tampoc ho sóc, però me'l estimo mes que a res en aquest món, i me'n sento molt i molt orgullosa. Sé que durant molts anys la meva atenció ha estat majoritàriament vers l'Enric, i a vegades me'n he sentit culpable, però el Pau mai no ha fet mai el mes petit retret... tot al contrari, sempre va ser el referent, l'ídol, i la millor companyia pel seu germà.

Sens dubte, el meu fill gran és el millor hereu i continuador de "l'essència"...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com