Reflexions... i decisions.

Aquell vespre no va servir per pair, o si mes no, intentar d'imaginar com podríem afrontar tant tràgica possibilitat. El Jaume, que sempre tenia o trobava alguna estratègia que em donés tranquil·litat i serenor, també va quedar sense paraules. Tant sols vam abraçar-nos molt fort, i així ens vam mantenir. No recordo haver dormit ni un sol minut aquella nit.

El curs anterior a l'escola Jeroni de Moragas havíem organitzat, entre la direcció i el grup de pares i mares, una taller sobre la mort i el dol. Aquest taller l'havia impartit la coneguda psicopedagoga Àngels Ponce, gran professional i amiga, i també en gran part "culpable" de que em decidís a escriure aquest humil blog.

Sempre que s'organitzaven tallers o xerrades a l'escola, hi anàvem tots dos. Recordo que aquest el vam fer en dues sessions de dues hores per setmana. També recordo perfectament el que li va dir el Jaume el dia que vam acabar:

            - Com sempre Àngels, ens has fet reflexionar molt. Però estic segur que, si un dia ens hi trobem, no recordarem res del que hem estat parlant i seran les emocions les que arrossegaran la nostra actuació.

Va ser el record d'aquella frase "de final de curs" del Jaume la que em va fer activar, i us ben asseguro que va ser prou revulsiu per treure l'empenta i la capacitat de raonar que necessitava en un moment de bloqueig total com era aquell. Vaig veure clar que, el que teníem de fer amb el Jaume, i potser fins i tot amb el Pau, era precisament... Parlar-ne. Havíem de parlar de totes les coses que, si arribés un dia fatal, ja haguessin quedat clares prèviament, i així evitar al màxim de prendre decisions "amb el cor trencat".

Aquell mateix vespre, i els vespres següents, i també vàries tardes de sofà de diumenge es van invertir en parlar de temes que feien mal, molt de mal tant sols d'anomenar-los. Teníem de deixar clares les nostres decisions justament abans de que calgués de prendre-les. A mes a mes, fins i tot ens podríem arribar a trobar en que calgués decidir quelcom molt important en un instant en què o jo, o el Jaume, no estiguéssim junts per compartir-ho.

Doncs dit i fet. Vam començar reiterant-nos el que ja portàvem fent des que l'Enric havia nascut: Seguiríem lluitant per la màxima qualitat de vida del nostre fill. Assumiríem els riscos que calguessin sempre que l'objectiu esdevingués una clara millora per a ell, independentment del esforç o cansament que ens comportés a nosaltres com a pares.

Un altre punt en que vam estar completament d'acord amb el Jaume, tot i que fos el que mes llàgrimes va consumir, va ser que: Si arribàvem en algun moment a un punt, clínicament em refereixo, en que no hi hagués possibilitats de retorn... Demanaríem als metges explícitament que l'Enric no patís. Demanaríem que no se li apliquessin intervencions de reanimació que li prolonguessin un patiment infructuós.

També vam parlar de com li diríem al Pau, si arribés "aquell" moment, ja que sabíem de sobres que se'l estimava moltíssim al seu germà, però que era molt aprensiu alhora de veure'l en un llit d'hospital. Vam decidir que no li amagaríem mai la veritat, però que no el forçaríem en cap moment per anar-lo a veure al hospital. No volíem que l'últim record que li quedés del seu germà, fós el de un cós ple de tubs sense poder-li respondre ni un sol gest o signe.

Encara que us segueixi esgarrifant, també vam parlar amb el Jaume sobre com hauria de ser el seu enterrament... També vam estar d'acord. Faríem una cerimònia de comiat que no fos trista, tot al contrari, que convertíssim aquell últim adéu, en un record dolç i tendre, com sempre havia estat l'Enric. No ho faríem dins d'una església, on no havia estat mai. Ho faríem en un lloc on pogués venir tota la gent que se'l havien arribat a estimar, i a la que sens dubte, encara seguiria quedant atrapada sota la seva "essència" .

Tot i que els pares del Jaume tenien un nínxol de propietat al cementiri del poble, també vam estar d'acord tots dos en que triaríem l' incineració en vers del nínxol. Teníem molt clar que portaríem les seves cendres a un lloc molt especial per ell. Un lloc on hi havíem passat i parat milers de vegades. Un lloc on el recordaríem amb el seu somriure de "pillu" per sempre... Un lloc on quedarà en la nostra intimitat.

Bufff, encara tremolo tota jo, després d'escriure aquestes línies... Crec que és l'entrega  mes dura de redactar de totes les que he fet fins ara, però tenia molt clar que us ho volia explicar des del moment en que vaig decidir que escriuria aquesta historia, ja que és ben cert que vàrem fer tot aquest seguit de reflexions amb el Jaume després de saber que l'Enric tenia aquella "famosa" bactèria Blea. Ho vàrem fer després d'assumir que hi havia possibilitats de que esdevingués fatal, o no, no ho sabíem. Tampoc sabíem que si havia de passar, quan passaria.

També tot el que us he explicat avui, us servirà per entendre accions que varem emprendre mes endavant, i que seguiré compartint amb tots i totes vosaltres. El que en cap cas pretenc amb aquest sincer escrit d'avui, és el de donar lliçons o consells de com cal actuar davant de situacions "crítiques o tràgiques" a ningú. Mai serà aquesta la meva intenció, ja que, el que també he aprés, entenc, i respecto, amb tot el que hem viscut a casa, és que el dol és un procés que tothom el passa com pot, i tothom el passa de diferent manera. Tots som diferents, i tots traiem o ens tanquem en els nostres sentiments sense saber quin és el millor camí per fer-ho, és quelcom que no es tria... esdevé, i prou.

El que si que us puc assegurar ara, amb tota l'experiència viscuda, es que totes aquelles reflexions, i decisions, que vàrem prendre "en fred", van ser fonamentals per poder afrontar els "últims moments" amb mes serenor... amb mes pau. Convençuts d'estar fent lo mes correcte... d'estar fent el millor per al nostre fill.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com