Hem de parlar

Van ser realment vuit dies de vacances com mai no havíem gaudit amb el Jaume, potser sense saber-ho, estàvem entrant en una nova etapa tots dos, en la que els nostres fills començaven a "sortir del niu", i podríem retrobar-nos com a parella després de tants anys de dedicació absoluta als nostres fills, especialment al petit.

Vam tornar a mitja setmana de la última que el Jaume tenia vacances. Vam anar directes a recollir al Enric al Turó, i vam passar fins al darrer dia tots junts al càmping. L'endemà, amb l'ajuda del Pau, vam començar a preparar tot el necessari per al nou curs que estava a punt de començar. Al Enric, tot el que es relacionava amb l'escola l'emocionava molt, realment li encantava anar-hi. Sempre feiem la motxilla junts, així treballàvem l' anticipació, tant important per ell.

Però, a diferència de les demandes insistents de "marxeta" que em feia a final de Juliol, l'Enric estava més tranquil·let. En un primer moment, vaig creure que senzillament, el que tenia era un cansament acumulat per un estiu ple d'estímuls, però a mesura que anava avançant la setmana cada vegada es mostrava mes ensopit... mostra clara de que alguna cosa estava incubant el seu cos.

Al matí següent vam anar a la coneguda consulta del Dr. Sabata, on després de fer-li un bon reconeixement, com li feia sempre, el seu pediatre em va dir que no sabia que era el que podia estar passant, però que, per sortir de dubtes, m'arribés fins a urgències amb el meu fill per que li poguessin fer una analítica que aportés mes proves del que podia estar succeint... Així ho vaig fer. Un mal pressentiment va apoderar-se de mi baixant amb el cotxe cap al hospital de Manresa, ja que portàvem una temporada força llarga i tranqui-la sense estades hospitalàries. Vaig trucar al Jaume, i a l'Amàlia, com sempre quan entràvem en un estat de "pre-alerta".

Al arribar urgències, no ens van fer esperar gens. Vam passar directament a boxos de nefrologia. Allà dins, no parava de repetir-me una i altre vegada: "No una altre vegada no". El meu fill no es mereixia tornar a passar un calvari com ja tants havia hagut de passar. De seguida li van fer una analítica de sang, i una d'orina. Mentre esperava els resultats, va aparèixer l'Amàlia, que com ja sabeu treballa en el mateix hospital. Em va dir que li havia demanat a una doctora que coneixia que passés a veure al Enric.

            - La Dra. Flor, és una reconeguda infecciòloga, molt tossuda i persistent, que segur que sabrà trobar el que li passa al Enric. Va dir-me l'Amàlia.

Poc després entrava al box una Dra, baixeta com jo i de poques paraules, que vaig deduir que era ella. En aquell moment no sabia que la Dra. Antònia Flor, seria una de les persones amb qui tractaria mes, els menys de dos anys següents... Els menys de dos "últims" anys.

            - L'analítica mostra que tenim una infecció d'orina en fase avançada. L'estat del seu fill no és greu, però voldria ingressar-lo a planta, per esbrinar quin tipus de bactèria és la causant de l'infecció. -Va dir-me en un to típic en la gent que parla amb una total seguretat en tot el que diu, la Dra. Flor.

Tot i que l'Enric ja havia complert els quinze anys al Juliol, el van pujar a la planta de Pediatria, on la majoria d'infermeres el recordaven perfectament de l'estada de prop de set setmanes en que havia tingut la primera infecció greu de ronyó. A qui no coneixien era a mi, ja que si recordeu, va coincidir amb la convalescència de la meva operació. Era una sensació estranya, però que en pocs dies va desaparèixer del tot.

La Dra. havia donat ordres de que ens posessin amb una habitació sols i amb aïllament, fins que no es sabés quina era la causa de l'infecció. També havia deixat programades un munt de proves per fer-li al Enric, que van començar l'endemà mateix. Es mostrava molt constant i resolutiva, fet que agraïa moltíssim, ja que com es sol dir moltes vegades: "qui espera, desespera".

El primer antibiòtic que li van administrar no semblava fer l'efecte desitjat, per lo qual, de seguida se'n va receptar un altre que va resultar ser efectiu en nomes vint-i-quatre hores. Tot i que portàvem uns dies al hospital, l'Enric no patia, i ja començava a recuperar el seu estat natural de "semi-trapella", amb el que, com us podeu imaginar, es ficava a tot el personal de la planta "a la butxaca".

El següent dia que va passar la Dra. Flor per l'habitació, vaig pensar que ja em parlaria de donar-nos l'alta, però amb un posat seriós, em va dir:

            - Mare del Enric, hem trobat la causa de l'infecció actual del seu fill. Segurament també va ser la causant de la greu infecció de ronyó que havia patit abans, i malauradament, seguirà causant infeccions.

Va seguir explicant-me que, l'Enric tenia dins de la seva bufeta una bactèria que ells n'anomenaven "Blea". Ja en paraules mes planeres va continuar dient que aquest tipus de bactèries, una vegada han entrat dins de l'organisme, ja no en surten mai mes, i tenen períodes de mes o menys activitat. Que en ser tractades amb antibiòtics, primer se'n redueixen els seus efectes infecciosos, però al mateix temps, esdevenen mes resistents en la propera vegada que seran tractades amb el mateix antibiòtic.

Reconec que no assimilava la gravetat del que estava sentint, fins que va continuar parlant la Dra.

            - Sinó tenim molt controlada aquesta bactèria, en qualsevol moment pot provocar una asèpsia que pot esdevenir fatal. M'he posat en contacte amb el seu uròleg del Vall d'Hebron, el Dr. Asensio, i, des d'ara mateix treballarem conjuntament, ell vetllant que el seu sistema urinari funcioni el màxim de be, i jo intentaré tenir la bactèria el màxim de inactiva. - Va acabar dient la Dra.

Aquesta vegada si que ho vaig entendre ben clarament: la bactèria que tenia dins seu el meu fill, no li marxaria mai mes, i fins i tot, podria acabar amb ell...

No m'ho podia creure. L'Enric estava força animat, i ni jo, ni ningú hagués dit que pogués tenir un "inquilí" dins seu capaç d'emportar-se'l d'aquest mon... No vaig ser capaç de trucar al Jaume per dir-li el que acabava de succeir dins d'aquella habitació. Amb qui si que ho vaig compartir, va ser amb l'Amàlia. A banda de que ja eren molts anys de confidències, la meva expressió quan va entrar a l'habitació era com un cartell que deia: "Quelcom terrible està passant".

Tal com havíem fet en d'altres ocasions, ens vam abraçar, i vam plorar juntes. Però ambdues teníem la sensació de que aquesta vegada, la probabilitat de que l'Enric pogués morir relativament aviat, era mes alta del que havia estat mai.

            - Confia en la professionalitat i la perseverança de la Dra. Flor. Va dir-me l'Amàlia, amb els ulls ben molls encara.

Un parell d'horetes mes tard, quan seguia estant en "estat de xoc". Va tornar a entrar la Dra. a l'habitació, acompanyada d'una altra Dra. i d'una infermera que no eren d'aquella planta. Me les va presentar com a professionals del UHAD, fins aquell moment no havia sentit mai aquell nom. Dit d'altre manera és un equip mèdic que fa atenció domiciliaria. La intenció de la Dra. era de que l'Enric seguís la seva vida amb la màxima normalitat, però calia seguir administrant-li antibiòtic per via durant un temps prudencial mes, per deixar a la bactèria al mínim d'activa possible. Per això no calia que el meu fill estigués tot el dia en una habitació d'hospital. Era molt mes còmode per ell, que anessin a casa les professionals del UHAD.

Amb aquesta decisió, va donar-nos l'alta del hospital aquella mateixa tarda. Seguiria amb antibiòtic a casa deu dies mes, i després tornaríem a la consulta de la Dra. molt regularment.

Va arribar el Jaume al hospital quan estava preparant la bossa per marxar. Es va posar tant content en veure que marxàvem cap a casa, que altre vegada no vaig ser capaç de dir-li tota la veritat. En veure com reien pare i fill, l'un darrera l'altre empentant la cadira de rodes pel passadís en direcció cap al cotxe, el meu cor s'anava esquerdant per dintre sense gosar d'espatllar aquell moment.

Si que vam decidir que els dies que tindrien d'administrar-li l'antibiòtic la gent del UHAD, l'Enric estaria a casa, no al Turó, com si seguís al hospital.

A casa, la trobada del Enric amb el seu germà també va ser molt emotiva, i efusiva, ja que al Pau sempre li ha costat molt de veure al seu germà en un llit d'hospital. Vam sopar tots quatre junts, com si fós divendres o dissabte.

Després de deixar al Enric dormint, estirats ja al nostre espai de reflexió: "la capçalera del llit", va ser quan vaig poder dir-li al meu home:

            - Hem de parlar, Jaume. Hem de parlar com mai ho hem fet abans...