Adolescència

Aquell estiu del 2.012 va ser molt diferent al dels tretze anys anteriors en que ens passàvem tot l'estiu a la Vall Fosca des de Sant Joan fins al Setembre, els nens i jo. Durant el Juliol, només hi vàrem pujar els caps de setmana. Algun d'ells, pujàvem cinc, ja que ens acompanyava l'Ari, el "primer amor" del Pau, tal com us havia comentat la setmana passada, però d'altres només hi anàvem el Jaume, l'Enric, i jo, ja que el Pau passava el cap de setmana a casa d'ella. Quan això passava, al Enric se li notava molt que trobava a faltar moltíssim al seu germà gran, per molt que el miméssim nosaltres dos, i tots els amics del càmping, la "xispa" que li donava el Pau, ningú va poder mai igualar-la.

L'Enric seguia anant al Turó de dilluns a dijous, i com sempre, els divendres el recollíem al Jeroni de Moragas, ja que l'horari de l'escola d'estiu era el mateix de tot el curs. Quan paràvem al Turó a recollir la màquina de l'apnea i la medicació, les cuidadores sempre ens demanaven si l'Enric es podia quedar, i anar amb la resta de nens a la platja l'endemà dissabte, o senzillament passarien tot el dia a la piscina, al gran jardí de la casa, on dinarien i soparien a l'ombra del gran porxo que hi havia al costat de la piscina.

L'última setmana de Juliol, en que no hi va haver escola, però el Jaume encara treballava, vaig decidir que, per només cinc dies, em quedaria al Enric a casa amb mi i,  les estones en que hi fós, el Pau. La meva sorpresa va ser al dilluns pel matí després d'esmorzar, en que el meu fill petit m'ensenyava la motxilla que portava sempre amb ell penjada al darrera del seient de la seva cadira de rodes. A la seva manera, però ben clarament em deia:

            - Que no anem enlloc, mama?

També repetia constantment el signe de la piscina, i si trobava el seu banyador, o algun dels seus "suros flotadors", no parava de mostrar-me'ls.

            - Carai, com s'espavila aquest fill meu. Pensava dins meu.

Però clar, tota sola no podia portar al Enric a la piscina, no podria treure'l de l'aigua, ja que ficar-s'hi, ho faria tot sol, sense rumiar-s'ho dues vegades. Vaig intentar distreure'l amb jocs i fotografies. No se si us havia comentat mai que al Enric li encantava mirar fotografies en que hi sortís ell, algú de casa, o algú conegut, llavors et deia el seu nom amb signes, o signava l'activitat o el lloc que descrivia la foto. Era una gran manera de comunicar-nos. Vaig veure'm salvada quan es va llevar, tardíssim ja que no treballava aquella setmana, el Pau. Però per la tarda va voler sortir amb els seus amiguets del poble, cosa absolutament normal, amb lo qual es van tornar a repetir les demandes que el meu fill petit m'havia fet al matí.

Li vaig explicar al Jaume quan va arribar de treballar, esperant una solució al dilema que ja començava a prendre força al meu interior: m'estava dient el meu fill que a casa s'avorria, que el portés al Turó?

            - Montse, tu mateixa m'ho estàs dient. Encara que et dolgui, l'Enric a casa, s'avorreix. S'ha acostumat als companys, i al personal de la llar. S'ha acostumat a estar envoltat de molta gent amb la que constantment hi te contacte, afecte i una activitat que, aquí casa només li podem oferir quan hi som tots i també fem alguna cosa que a ell li agradi, com quan anem al càmping i no para en tot el dia. La solució tampoc està en que el Pau estigui mes per ell, ho hem parlat moltíssimes vegades, el Pau ha de seguir fent el que faria qualsevol noi de la seva edat. Al capdavall, l'Enric està comportant-se com el seu germà, i la seva "adolescència" es mostra amb decisions que ens costen d'entendre a tu, i a mi.

            - Sinó tingués discapacitat, segur que poc temps seria a casa, no creus?. Va acabar dient el Jaume.

Com la majoria de vegades, tenia raó. L'endemà al matí, vaig trucar al Turó. Havia decidit l'Enric passes mes temps al Turo. Ara ja ho puc explicar. Per mi era molt difícil renunciar a estar mes hores amb el meu fill. Sempre havíem estat junts, però entenia que era moment de deixar-li el seu espai.

Sempre havia mirat de fer el millor pel meu fill, i aquesta vegada no seria diferent. De la manera tant clara com ho expressava, el millor pel meu fill petit era que pogués gaudir dels dia a dia amb els seus companys, anant a la piscina, a la platja, o senzillament escoltant com tocaven la guitarra i cantaven algunes de les cuidadores de la llar. Tanmateix el que voldria fer un "adolescent" de la seva edat. Tenia de seguir creixent, i això no ho podia fer només amb mi.

El que si que vam seguir mantenint van ser les visites setmanals als avis a la residència, gairebé sempre els divendres per la tarda. L'avi Maurici, com us havia explicat, havia quedat en un estat gairebé vegetatiu, però quan s'hi acostava l'Enric, i aquest el tractava com sempre, o li girava la cara amb la seva maneta per fer-li un petó, l'avi contestava amb un somriure lent i intentava dir el seu nom, tot i que les paraules se li negaven a sortir per la boca. Amb ningú no reaccionava, amb l'únic que ho feia, era amb l'Enric. Era una escena molt tendre, però molt dura de veure també.

La iaia Angelina ja s'havia convertit en la "xerrameca" de la residència. Coneixia a tothom, i quan hi anàvem ens tenia de presentar a totes les cuidadores i als seus companys de taula. La germana Amàlia, sempre venia una estoneta amb nosaltres quan hi anàvem amb l'Enric. S'havia adaptat molt bé a les relacions amb la gent. Ella em deia que allà estava molt be, ja que sempre hi havia algú vetllant per ells i no tenia de patir per res. Realment, era una tranquil·litat veure'ls tant ben cuidats a tots dos.

Vam començar les vacances a la Vall Fosca tots quatre, tot i que el Pau gairebé no el teníem mai amb nosaltres, ja que com us vaig dir la setmana passada, els pares de l'Ari havien llogat la petita caseta de pedra just sota la nostra caravana tota la primera quinzena. Aquestes dues setmanes van passar volant, entremig d'excursions, banyades a la piscina d'aigua freda, rialles, bons "tiberis" i bona companyia.

Un parell de dies abans no marxessin del càmping, l'Amparo i el Jesús, els pares de l'Ari, ens van demanar si deixaríem anar al Pau la següent quinzena amb ells, perquè poguessin passar mes temps junts la "parelleta". Al principi ens va agafar una mica a contrapeu, ja que la nostra previsió era la d'estar junts tots quatre com havíem fet tants anys anteriors, però veient la relació que tenien la seva filla i el nostre fill, hagués estat molt egoista per part nostra impedir-los de seguir estar junts. Ja us podeu imaginar com es van il·lusionar quan els vam explicar la decisió que havíem consensuat amb els "consogres".

El Pau va marxar amb ells la tarda del dia quinze. L'endemà ja teníem previst de baixar a casa per anar a veure als avis, i passar pel Turó a recollir el blister amb la medicació que ens faltava per acabar el mes. Vam sortir d'horeta del càmping amb l'Enric. Primer vam passar a veure als avis, tot i que la iaia ens deia que no hi teníem d'haver anat expressament, que estaven be i que gaudíssim de les vacances... però també li va agradar la visita de tots tres. Després vam anar cap al Turó amb la intenció de recollir els medicaments, anar a dinar, i tornar a pujar ben aviat cap a la fresqueta de la Vall Fosca.

Ens va rebre la Trini, la seva monitora de referència, que de seguida va desfer en  abraçades i petons al Enric, i aquest les hi va tornar amb la mateixa efusivitat. Li vam comentar que ens havíem quedat sense el Pau per tot el que mancava de mes.

            - Doncs deixeu al Enric aquí a la llar, i agafeu-vos uns dies només per vosaltres, a mes, ara sortim gairebé cada dia: a la platja, a berenar o a fer un gelat a Manresa, al Enric li encanta anar-hi. Ens va dir totalment espontània la Trini.

Aquesta si que no me l'hagués pensat mai abans, però ens vam mirar l'un a l'altre amb el Jaume dient-nos: "perquè no?". Vam dir-li a la Trini que tot dinant ens ho rumiaríem, i li diríem que és el que havíem triat. Però mentre estàvem parlant amb ella a l'entrada de la casa, ja havien començat a venir nens i nenes, i mes monitores de la llar a saludar al Enric. Tots ells fenien la mateixa pregunta: "Que et quedes, Enric?".

L'expressió d'alegria al estar envoltat de la gent del Turó era mes que evident. Al igual que el seu germà gran, l'Enric també em mostrava que podia ser molt feliç en un espai en el que ni jo, ni el seu pare calia que hi fóssim... Adolescència, o pre-maduresa???

Doncs d'aquesta imprevista manera, vam marxar els dos sols de la llar, ja que no ens van "deixar" emportar-nos al Enric d'allà, ni que fós sols per dinar. Feia molts anys que no havíem fet cap escapada els dos sols, fins aleshores, si podíem marxar ho feiem amb el Pau, i un cap de setmana al any amb els amics de Farrassa. Ens vam anar engrescant tot dinant amb el Jaume, però clar, érem a mig agost, i no teníem res reservat.

            - Podem marxar amb la VW a algun lloc on no hàgim estat mai. Li vaig proposar al Jaume.

La nostra furgo, estirant el seient del darrere es convertia en un llit gran, i també tenia una taula a dintre que, fins llavors, havíem fet servir molt poques vegades. Després de dinar, ja totalment engrescats, el Jaume estava al garatge de casa adaptant el cotxe per a la nostra "aventura" sense saber encara el destí que seguiríem.

Vam estar els dos d'acord en anar cap al Cantàbric, on no havíem estat mai, i anar recorrent la seva costa, on segur que trobaríem càmpings on poder passar la nit sense tenir reservat. Vam marxar aquella mateixa tarda, pim-pam, direcció cap a la Costa Cantàbrica, convençuda que passaríem la nit per la carretera, ja que no sabia que el Jaume havia tingut temps de trucar a un amic del càmping demanant-li un hotelet econòmic entre Lleida i Saragossa on passar la primera nit... Vam parar a Mollerussa. Des d'aquell dia, amb el Jaume diem que: "Mollerussa és el primer poble del Cantàbric".

Al final vam estar voltant vuit dies. Realment van ser unes vacances meravelloses com a parella. Cada dia decidíem el destí del dia següent, primer  trucàvem al Turo, i si les cuidadores ens deien que l'Enric seguia estant bé, organitzàvem la ruta de l'endemà.

Realment gaudíem cada dia com si fos l'últim o el primer, tot depenent de com ho miris...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com