L'Enric entra al "Turó"

Vàrem seguir el dia a dia amb ecografies de ronyó cada dos mesos al Vall d'Hebron. De moment anaven mostrant que els quists creixien al mateix ritme que el ronyó, pel que el Dr. Asensio donava mostres de tranquil·litat. D'altra banda seguia notant que al meu fill cada vegada mes li costava de caminar amb les orto-pròtesis, tot i que s'hi esforçava un munt per seguir dempeus.

Un migdia de finals de Gener del 2.012, vaig rebre una trucada de la Janeta, la Cap de Llars d'Ampans. Sabia qui era per que havíem coincidit en algun acte, o alguna festa de l'escola.

            - Hola Montse, sóc la Janeta de Llars. Et truco per dir-te que tenim plaça per l'Enric. Ens hauríem de veure quan puguis. - Va dir-me per telèfon.

Reconec que em vaig quedar glaçada quan la vaig sentir. La barreja de sentiments que tenia era tant forta que no sabia si es decantava cap al costat positiu, o cap al costat negatiu. Feia un any i mig que havia signat tota la documentació amb la Palmira, convençuda de que era la millor decisió que podíem prendre per la qualitat de vida del meu fill, i meva. Al principi cada dia pensava en el moment en que rebria "la trucada" que m'acabava de fer la Janeta i, intentava estar preparada per a rebre la notícia, però durant tot aquell temps que havia passat, m'havia marxat totalment del cap de tenir assumit com reaccionaria davant d'aquell nou escenari.

Vaig trucar de seguida al Jaume per dir-li, i em va respondre dient-me que la Janeta l'havia trucat abans que a mi, ja que no tenia el meu numero, i ell li havia demanat que fós ella la qui em donés la noticia.

            - Com estàs?. Va acabar demanant-me el Jaume.

No vaig saber què respondre. Si, estava contenta ja que sabia que estaria molt ben cuidat l'Enric en una caseta d'Ampans. Confiava plenament en la capacitat del meu fill petit per adaptar-se a estar amb gent que no coneixia, tant sols es sentís tractat amb "carinyo". Sabia que la meva esquena hi havia molts dies en que estava al límit. Ho havíem parlat i parlat moltes nits amb el Jaume fins arribar a aquella decisió, plenament convençuts.

Però, estic segura que les seguidores d'aquest humil blog que sou mares m'entendreu. La sensació de que "abandonava" al meu fill també corria dins meu. Quina mare vol que el seu fill marxí de casa?, i menys sent el petit, amb lo depenent que era. Si semblava que encara portàvem el cordó umbilical enganxat.

Encara que només fossin les nits de dilluns a dijous com a molt, no em podia imaginar com seria un vespre a casa sense ell: Sense aquell sorollet tant seu que feia quan estava distret jugant amb alguna cosa. Sense aquelles estones que es quedava embadocat davant la peixera del menjador seguint els peixets de colors amunt i avall. Sense aquelles "persecucions" que sempre feia al seu germà. Sense aquells riures a la banyera xapotejant amb els seus ninots d'aigua. Sense aquells "mimos" i petons que em feia quan li posava el pijama al llit. Sense aquella imatge tant tendre en que es quedava adormit abraçat al seu peluix preferit. Sense aquella tranquil·litat que sentia quan em desvetllava a mitja nit, i el sentia respirar a l'habitació del costat. Sense veure'l assentat al seu llit de baranes en el moment d'aixecar la persiana al matí. Sense veure com l'esverava cada dia el Pere i la Montse a la "furgo" del transport escolar. Eren tants i tants moments que em quedarien... sense.

L'endemà vaig anar a Ampans, però no a l'escola com sempre anava, sinó al edifici que en diuen la Masia. Allà m'esperava la Janeta que em va explicar que la casa on  estaria l'Enric, era una de les que feia poc temps que Ampans havia adaptat com a Llar-Residència a Pineda de Bages, a només 5 minuts de casa en cotxe. Súper a prop.

            - Et va bé que anem ara a veure-la?. Em va demanar.

            - Oi tant. Tinc motes ganes de saber com serà la segona casa del Enric. Li vaig contestar.

Aquell matí fred de final de Gener va ser la primera vegada que entrava al "Turó", que era el nom en que havien batejat a la casa, ja que està situada en un turonet del final de l'urbanització al costat de ponent. Es una casa immensa, que té un jardí molt i molt gran amb una piscina que també està adaptada per a nens com el meu fill. De seguida em va venir al cap l' imatge del meu fill banyant-s'hi i gaudint de l'aigua, això si, quan fes caloreta.

Em va presentar l'Antònia, la coordinadora de la Llar, que va ser l'encarregada d'ensenyar-m'ho tot. Els espais eren molt grans, tant a dins, com als porxos, com a fora. Potser era de les cases mes grans que havia vist mai abans. En total hi cabien vint-i-quatre nens entre la planta baixa i la primera, que seria on hi hauria la seva habitació.

En aquella hora del matí, "El Turó", era buit. Tots els infants i adolescents de la llar, eren a l'escola. Evidentment tots anaven al Jeroni de Moragues, i també el transport escolar el feien les mateixes furgonetes. Se'm va dibuixar un somriure en pensar que, la rascada al cap que cada matí li feia el Pere al Enric, es seguiria fent encara que jo no ho veiés.

Vaig estar tot el matí parlant amb l'Antònia. Explicant-li les rutines del meu fill: la medicació, les coses i activitats que mes li agradaven, i les que menys també. Des del primer moment vaig respirar un aire de total confiança, que finalment va fer fora tots els dubtes que s'havien resistit a marxar de dins meu, fins llavors.

Vam decidir que la millor manera de començar l'adaptació seria que l'Enric hi passés un cap de setmana, com si es tractés d'un respir. A més, durant el cap de setmana era quan hi havia mes personal a la llar, i quan es feien activitats i moltes sortides, en les que hi podien anar tots els nens i nenes, ja que també disposaven d'una furgoneta gran adaptada per portar varies cadires alhora.

Abans però, vaig anar al Turó una tarda per conèixer a la que seria la seva monitora de referència, la Trini, que estaria sempre que tingués torn de treball amb el meu fill, tindria cura d'avisar-me si faltava alguna peça de roba, si se li espatllaven les ulleres, o de quelcom que pogués necessitar en el dia a dia a la llar. També vaig conèixer a l'infermera, que era la Queralt llavors, a qui li vaig explicar també la medicació que prenia l'Enric, les patologies que tenia, i el funcionament de la màquina amb que dormia per evitar les apnees.

Va arribar el divendres. El Pau també va voler venir amb nosaltres per veure com era aquella casa on li havíem explicat que el seu germà hi passaria alguns dies, i algunes nits entre setmana. També és cert que ens costava bastant d'explicar-li. Va ser millor que vingués, i ho veies ell directament amb la seva visió adolescent.

La rebuda que ens van fer també és d'aquells moments que han quedat gravats "amb còpia de seguretat" al meu record. L'Enric, amb aquella "sobredosis" d'estimulació, que rebia entre els monitors/es i els nens/es de hi havia a la llar, ni es va adonar de quan vam marxar.

El vam anar a buscar el diumenge per la tarda, tal com havíem quedat. La Trini ens va explicar el munt de coses que havien fet dissabte i diumenge. L'Enric feia aquella cara que tant be coneixia de content i cansat, que mostrava clarament que s'ho havia passat d'allò mes bé. També van baixar a saludar-nos, i a fer un petó al meu fill, varies monitores que havien compartit amb ell el cap de setmana. Em van dir totes elles que l'Enric era un nen encantador, i que es feia estimar així que es coneixia... Em vaig emocionar.

Vam seguir amb un parell de nits entre setmana sortint de l'escola, i després es va seguir quedant al Turó de dilluns a dijous, i el divendres l'anàvem a buscar a l'escola per passar el cap de setmana tots junts a casa... de moment.

Encara que em repeteixi, no tindré mai prous GRÀCIES, per agrair l'afecte i estima que va rebre per part de tota la plantilla de la llar.

No us enganyo quan us dic que, en molt poc temps, el Turó va esdevenir una segona casa per l'Enric. En molt poc temps, el personal i els nois i noies del Turó van esdevenir una segona família per l'Enric. En molt poc temps, tota la gent del Turó, i nosaltres, vam esdevenir una gran família.

Una gran família que encara perdura, i perdurarà sempre... Us estimo!!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com