Aparent normalitat

Novament em va sorprendre el meu fill. Pensava que li costaria d'adaptar-se a aquella mascareta amb tub, i el sorollet de la màquina. Les primeres nits em llevava varies vegades pensant en que se la trauria. Doncs tot el contrari, no en va fer de mes, ni de menys, i el resultat va ser mes que evident: en molts pocs dies, l'Enric tornava a ser aquell nen actiu, divertit, tafaner i "carinyós", que enamorava a tothom qui se li acostava.

L'adolescència del Pau ja era present a casa nostre, i com era normal, començava a fer les seves sortidetes amb els seus amics pel poble. L'Enric se'n adonava prou, ja que el seu germà gran sempre ha estat el seu gran referent, i el fet de tenir menys estones els dos junts se li notava que ho enyorava, tot i que quan el Pau tornava a casa  el primer que feia era anar directe a abraçar al seu germà, esverar-lo, i fer-lo jugar. Encara que només hagués sortit dues horetes, l'Enric el rebia com si fes un any que no es veiessin. Tot i el "pavo", el Pau mai va deixar de banda al seu germà.

Gràcies a la CEPAP, va tornar a casa una "aparent normalitat". Vam poder tornar a anar als sopars que feiem, i seguim fent encara, amb els amics de Farrassa cada primer divendres de mes al local del 2x2. No se si us havia comentat mai que, quan es va engegar el Centre Excursionista, els companys del Jaume van voler que l'Enric fós el soci número 1, tot i que encara no havia nascut, ja que va coincidir en l'època del famós "vertigen" que tant us en vaig parlar al inici del blog. I així va ser, una mostra mes de com els amics ens han fet costat sempre des del primer dia.

Feiem la taula dels "papes i mames", la dels fills grans i la dels mes menuts. Una vegada havíem sopat els grans, tots de la mateixa edat del Pau, sortien a fora a xerrar o a donar un tom lluny de la vista dels pares. Els petits jugaven per allà en aquell petit rocòdrom que tenim i amb algun joc que portaven alguns d'ells. Mentre que els pares compartíem vins, postres, xerràvem i rèiem. Ho feiem molt tranquils, al tenir als nostres fills junts i distrets al costat nostre. L'Enric no cal que us ho digui, era el mimat de tots plegats, petits i grans. Cada adult, nen, o adolescent, que entrava o sortia no es podia estar de venir a fer-li un mimo, un petó, o una "rascadeta" al cap de les que tant li agradaven.

Amb el Jaume també estàvem al consell escolar d'Ampans, i jo seguia al grup d'ajuda mútua per a pares i mares, fet que feia que estiguéssim amb contacte quasi diari amb les mestres de l'escola Jeroni de Moragues. Organitzàvem i compartíem xerrades, tallers i molts altres moments. Un dels mes divertits era organitzar la festa de l'escola. Les mestres preparaven les aules amb tot el material que havien anat treballant els alumnes durant el curs: posaven vídeos, músiques i moltes altres coses perquè els pares poguéssim veure com treballen, aprenen i gaudeixen els nens a l'escola. Fins i tot un any vam fer una gran fideuà, amb l'ajuda de la Palmira, i d'altres pares i mestres al Centre Ocupacional quan es feia en divendres al vespre. Això si, us ben asseguro que l'Enric era dels que mes be s'ho passava de tots.

Un altre lloc on ens encantava anar tots quatre, era al restaurant que Ampans havia obert a Manresa: "El Canonge", on hi treballen persones amb discapacitat intel·lectual, i també té una part de centre ocupacional. Un lloc on es fusionen valors, sentiments, bona gent i bon menjar. Al Canonge sempre ens rebia el Sergi i la Meri, amb la seva alegria tant especial. Coneixien de sobres al Enric, i sempre n'estaven molt pendents. Els detalls i el tracte que sempre van tenir amb el ell va ser molt tendre. Era molt divertit veure com aplaudia cada plat que li portaven, però l'estrella era quant la Meri li portava un "coulant o un sacher" de xocolata. Cridava de felicitat i aplaudia, amb lo que tothom que hi havia al menjador ens mirava, i acabaven aplaudint també. Es una d'aquelles imatges que tinc molt present, i per molt temps que passi, mai la podré oblidar. Realment l'Enric era molt feliç amb poqueta cosa... no creieu?

Vam arribar a final de Juny i final de curs, moment d'anar cap al càmping. Aquell moment que tots esperàvem amb moltes ganes. Un any mes, quan el Jaume va tenir carregat el cotxe, ens va faltar temps per pujar i marxar. L'arribada al càmping per instal·lar-nos tot l'estiu era sempre molt emotiva, tothom ens feia una gran rebuda. A tothom li agradava que hi anéssim, i a nosaltres ens encantava anar-hi.

El Jaume com sempre, marxava el diumenge i tornava el divendres. Aquell estiu però, sense pensar-m'ho, se'm va fer molt feixuc. L'Enric cada cop pesava mes, i caminava menys, tot i seguir portant les orto-pròtesis, per entrar i sortir de la piscina, dutxar-lo, i posar-lo a dormir, les hi tenia de treure. El Pau em tenia que ajudar amb aquestes coses del dia a dia i, al igual que passava a Santpedor, l'adolescència també sortia a la Vall Fosca, fins i tot mes encara, i li notava. També tenia dret a seguir l'evolució que feien els seus amics i amigues que ja feia molts anys que tenia a la Vall.

Aquells dies d'estiu amb els meus nens em feien realment molt i molt feliç. Però la meva esquena es va tornar a ressentir. Tenia que assumir una nova realitat, que ja feia temps que anava apareixent. Tot i l'ajuda de molts bons amics, no podria cuidar al meu fillet al càmping, cosa que m'entristia molt. Vaig parlar seriosament amb el Pau, per demanar-li que, durant el mes de Juliol, fins que el pare no tingués vacances, m'ajudés mes amb l'Enric. A canvi, els vespres i al Agost, seria mes "permissiva" amb els seus horaris. No em va fallar en cap moment.

Vaig esperar al Agost per parlar-ne amb el Jaume. La capçalera del llit de la caravana també servia per moments de reflexió. Havíem canviat la caravana per una altra de mes gran. Apart de la tanca "anti-fugides", hi teníem un terra adaptat, tant a dins del avancé, com a fora, i varies millores per que l'Enric es pogués moure amb mes facilitat. El Cisco i l'Antonio van renovar els banys, i en van fer un de mes gran pensant amb el meu fill. També van fer com una rampa llarga i suau, que ens permetia pujar amb la cadira de rodes al bar i a la piscina. Amb tot això no n'hi havia prou per contrarestar el mal d'esquena que em provocava tants dies seguits al càmping.

Li vaig explicar el "tracte" que havíem fet amb el Pau. Seguíem tenint clar que no volíem que deixés de viure cap experiència degut al seu germà. Tampoc ara en aquesta edat adolescent. Vam decidir que aquell estiu acabaríem una etapa que tots l'havíem gaudit molt els últims onze anys. El proper any només pujaríem els caps de setmana i les vacances quan hi pogués estar el Jaume... Va ser l'últim estiu sencer a la Vall fosca.

Aquell mes de Setembre varem tornar abans de començar el curs. També teníem visita amb el seu uròleg, el Dr. Asensio, el mateix que l'havia operat de la peritonitis a la Vall d'Hebron. Com sempre que teníem visita amb ell, primer li feien una ecografia, i després, a la consulta, el Dr. ho mirava i ens comentava el resultat. Aquesta era la rutina. Aquell dia però, va trigar molt a dir-nos res. Primer va fer venir una doctora del seu equip, i van estar mirant i comentant els resultats de la prova. Finalment em va dir:

            - Mare del Enric, em sap greu de dir-li, però el ronyó esquerre torna a tenir quists.

            - No pot ser, altre cop no. Li vaig contestar.

Ens va explicar que caldria ingressar-lo immediatament per fer-li controls, i començar a posar-li un antibiòtic de cobertura fins que sabessin del cert quin tipus de quists realment eren. Sinó m'hi hagués acompanyat el Jaume, crec que hagués plorat de la impotència que sentia. No havíem portar res de res per un ingrés hospitalari. El Jaume havia vingut al hospital en metro des de la feina. Tenia la sensació de que tot es tornava a torçar. Havia passat menys de un any des de la greu infecció al ronyó, i pensar en que es pogués tornar a repetir un patiment com aquell em destrossava per dintre.

Vam estar una setmana al hospital. Els quists al ronyó esquerre no eren focus d'infecció, però segons el Dr. Asensio, aquests quists eren degut a l'evolució del meu fill, ja que en el diagnòstic que ens van fer quan va néixer, apareixia aquesta possibilitat, i que, en entrar a la pubertat, havia fet acte de presència. Caldria estar-ne molt pendents, i anar-los controlant amb molta freqüència.

Deixeu-me acabar avui dient-vos que aquest humil blog va arribant al seu final. No sé exactament quantes entregues mes faré, ja que el vaig escrivint setmana a setmana, però entrem ja en la "recta final". Vull agrair als centenars, i alguns dies milers, de bones persones que el seguiu. No ho hagués imaginat mai quan vaig decidir emprendre aquest bonic projecte que arribés a tanta gent.

Moltíssimes gràcies.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com