Qui té bons amics, és immensament afortunat

Mitja horeta després de ser a la sala d'espera, ens van cridar per megafonia. Un metge, que es va presentar com a Cirurgià de guàrdia, ens va informar que ja li havien col·locat el tub de drenatge al ronyó esquerre del meu fill, i que, en el poc temps de ser a quiròfan, ja li han buidat una vegada la bossa, de la gran quantitat de pus que hi tenia a dintre.

            - Sembla impossible de creure com ha pogut aguantar tant de temps el dolor que li tenia de provocar aquesta infecció tant gran. Ens va dir el cirurgià.

Vaig tornar cap a casa després d'haver sentit al metge. Em costava molt d'aguantar-me dreta. El Jaume em va trucar avançada la tarda dient-me que l'Enric tornava a estar a l'habitació de planta, que li administraven calmants per via constantment, i que feia molta "angunia" veure un tub de plàstic que li sortia del costat esquerre del abdomen, i anava a parar a una bossa de plàstic.

            - Millor que no ho vegis, Montse. Va dir-me al final de la trucada.

Tres setmanes mes d'hospital va necessitar l'Enric per tenir l'alta hospitalària. El drenatge va permetre eliminar la quantitat immensa de pus que s'havia acumulat dins del ronyó. A partir d'aquell moment els antibiòtics si que van començar a augmentar el seu efecte dins del cos del meu fill, però aquest, havia quedat tant dèbil, que va deixar de menjar i beure per boca. Li van haver de posar una sonda nasogàstrica per alimentar-lo, i per que el seu sistema digestiu anés tornant a recuperar el funcionament normal... Un altre martiri pel meu estimat fill.

Els dies feiners de Gener van anar continuant repartint-se els torns entre el Jaume, la Marta, el cosí Joan i l'Amàlia. La última setmana ja hi vaig poder ser-hi a estonetes. Al ser-hi tants dies fins i tot teníem l'ajuda d'una professional del hospital que li feia fer "feines escolars", bàsicament dibuixos i jocs. A mida que l'Enric anava millorant, era ell qui li va ensenyar "signes" a la mestra, que també va caure atrapada a l'essència del meu fill.

Ens van donar l'alta el 30 de Gener, l'últim divendres del mes, del 2.010. Feia disset dies que havia complert 40 anys... sense celebració. Recordo que li vaig dir al Jaume que el dissabte, ja em cuidaria jo del Enric, amb l'ajuda del Pau, i que descansés. Va dormir tot el dissabte, fins al matí de diumenge. Encara que no ho va voler reconèixer en cap moment, estava "rebentat". Portava mes de tres setmanes passant la nit al hospital, agafant el cotxe cap a treballar a Barcelona al matí, per tornar a quedar-se al hospital quan plegava a la tarda... Sempre ha estat el millor pare que hauria pogut tenir per la meva estimada família de quatre.

En despertar-se, de seguida va anar a continuar treballant en l'obra del ascensor. Al final havíem hagut de trucar per posposar la data del muntatge del aparell, però tampoc podíem trigar massa, ja que havíem adaptat l'entrada al nostre pis per una finestra del menjador a la façana del darrere de casa, convertint-la en la porta d'accés. Aquell "gran forat" el teníem tapat amb un "porexpan" amb el sofà al davant des de mitjans de Desembre. També al pis dels avis s'hi accedia per la mateixa finestra, però aquesta donava a l'antiga habitació del Jaume.

Quan es va llevar el Pau, em va dir que podríem celebrar el Nadal, els Reis, el meu aniversari aquell mateix dia. Perquè esperar mes? Ja era un noiet de 14 anys i mig, i tot i que moltes vegades es feia una cuirassa protectora dins seu, sempre ha patit molt quan el seu germà ha estat al hospital.

Doncs així ho vam fer, ja que encara hi havia els regals que havien portat els Reis per l'Enric per obrir, i un munt de torrons de xocolata per encetar. Vam acompanyar el "festí" amb un suculent pollastre a l'ast. Tornàvem a ser tots quatre a casa, i això si que es mereixia una bona celebració.

El cap de setmana següent vaig quedar mes que sorpresa i bocabadada amb la quantitat de gent que ens van venir a ajudar a fer una empenta a les obres del ascensor. Divendres per la tarda el Jaume va estar preparant eines i bastides amb l'ajuda del avi Maurici, que semblava rejovenit tocant de nou totxos i ciment com havia fet tota la vida, i del Pau. El dissabte al matí va aparèixer el meu germà Joan, el meu nebot Aleix, el meu cunyat Jaume, el Pep de Casserres, i els amics de Farrassa: Jaume F, Joan B, Joan S i en Guillem, sense que m'hagués dit res el Jaume. Ell ho tenia tot planejat. Amb tot el que havien preparat el dia abans, tothom estava ocupat fent tasques completament diferents, en diferents llocs de casa. Si que van anar a fer un bon esmorzar com a "salari", però "l'apretada" que es va fer en un sol dia, va servir per que, en un parell mes de caps de setmana, estigués tot apunt per poder muntar l'aparell.

La primera setmana de Març ens van instal·lar l'ascensor a casa. Ningú ho hagués dit un mes abans, només treballant-hi els caps de setmana. Va venir un muntador molt competent, i el divendres ja el va deixar en funcionament. Realment seria una millora molt i molt important pel benestar de tots els de casa. L'Enric ja el va "estrenar"  quan va arribar de l'escola. Li va encantar, ja que tenia una barra de costat a costat on s'hi podia agafar molt bé, i un mirall immens on va començar a fer "mueques", i "postureo", com es diu ara.

Novament les bones amistats havien estat "clau" en un moment més que complicat de gestionar a casa nostra. Entre la gent que va cobrir torns al hospital, o els que hi anaven les estones que podien, la gent que m'ajudava a casa fent-me tota la feina quan jo no podia, la gent que m'ajudaven amb el Pau, les mestres de l'escola i les monitores de la residència d'Ampans que en les seves hores lliures també visitaven quasi diàriament al meu fill, i la gent que havia treballat de valent enllestint les obres del ascensor en un "tres i no res"... havien estat un munt de gent. Un munt de dones i d'homes, de mes joves i de mes grans, totes elles amb un cor gegant havien aparegut i cuidat de mi, i dels meus, sense demanar res... No em cansaré mai de repetir-vos la paraula: GRÀCIES. Aquella dita que diu: "Qui té un amic té un tresor", jo l'ampliaria dient:

            "Qui té bons amics, és immensament afortunat".

La manera que vam trobar d'agrair a tanta gent la seva sincera ajuda va ser muntant un bon dinar en una casa de pagès, que precisament ens la va oferir el nostre amic Joan. Vam haver de fer dues paelles ben grans, ja que entre xics i grans, érem mes de cinquanta. Va ser un dia especial i esplèndid. Segur que alguns dels qui esteu llegint ara mateix, el recordeu.

Ens en havíem sortit d'un altre entrebanc mes, tot podia semblar que tornaria aquella enyorada i apreciada rutina, però...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com