Impotència

Ni un minut no vaig dormir aquella nit. Fins i tot la que va ser "la última nit", no va ser tant dura com aquella. La impotència de no poder estar amb l'Enric en un moment com aquell em consumia d'una manera tant gran que, l'únic que feia, era plorar... Plorar d'impotència.

Les primeres hores tenia el mòbil a la mà, esperant una trucada del Jaume dient-me que estigués tranquil·la, que només era una otitis de les seves, o qualsevol altra tonteria.

Anava avançant la matinada, i el telèfon no sonava. Vaig trucar-lo jo, tot i saber que podia estar parlant amb algun metge, o ocupat en la cura del Enric, com havia estat fent jo tantes i tantes vegades. No va contestar, fet que em va fer posar molt mes nerviosa, al qual vaig reaccionar trucant-lo sense parar fins que em va agafar el telèfon. Estava totalment desesperada.

            - No sabem que te l'Enric, però ja saps que amb la febre alta la pell se li posa d'aquella manera tant dura i vermella, que és impossible de posar-li una via per passar-li un antitèrmic que l'estabilitzi. Portem tres hores intentant-ho. Et truco de seguida que estigui tot mes calmat.- Va dir-me ràpidament el Jaume, i va penjar.

I així ho va fer, però ben passades les sis del matí. Llavors em va explicar el calvari viscut aquelles últimes hores: Quan va arribar a urgències la monitora de la residència estava molt espantada, i li deia que no ho entenia, que havia estat tranquil i animat tota la tarda, i que havia sopat be també. El Jaume li va dir que havia fet lo correcte, i que ja es quedava ell al hospital. Per saber què li passava al Enric, era necessari fer-li analítiques, i per estabilitzar-lo, era necessari posar-li una via. Aquí és on es va complicar tot de mala manera. Ja us he comentat de vegades lo complicat que era de fer-ho amb febre, degut a la seva malformació a la pell. Ho van provar varis infermers/es d'urgències sense èxit, i a cada intent el nostre fill es posava molt mes nerviós i tens, amb el que la seva pell envermellia i s'enduria encara mes a cada intent. Finalment, van fer baixar una infermera de la planta de pediatria, i aquesta, amb molta paciència, i primer calmant dins del que podia al Enric, va aconseguir de posar-li la via.

Ara calia esperar que, el resultat de l'analítica que ja li havien fet, aportés les proves del què passava i del què es tindria de fer. El Jaume em va comentar que la monitora que havia portat l'Enric al hospital, se li havia ofert per rellevar-lo en quan acabés el seu torn de treball, de manera voluntària. Era una situació totalment imprevista, per mi, i per tothom. Tot i la bona voluntat del personal de la residència, l'acompanyament en estades hospitalàries sempre se'n fa càrrec la família.

            - Com ens ho farem?. No parava de repetir-me a mi mateixa.

            - Tranqui-la, Montse. Tenim molt bona gent que ens estima, i ens ajudaran. Tu ara tens de refer-te, i no fer la valenta, que encara serà pitjor.- Va contestar-me el Jaume aquell matí de diumenge.

Com gairebé sempre, tenia raó. Tot i la impotència que sentia, el meu cós estava tant dèbil, que amb prou feines podia anar al lavabo per mi sola. Hauria de confiar en el Jaume, i en tothom. Encara que sabia que ningú coneixia tant bé al meu fill com jo, no podia estar al seu costat.

El que si vaig poder fer abans de que tornés a marxar cap al hospital, va ser dictar-li al Jaume la llista de tota la medicació que prenia l'Enric, la llista dels metges especialistes que portaven al Enric, i fins i tot una llista de la gent que creia que ens podien ajudar en tot el "percal" que teníem a sobre.

Només faltava una setmana per les Festes de Nadal, i teníem les obres del ascensor començades, ja que a finals de gener ens el venien a instal·lar. Tots els plans que havíem fet, tot tant programat perquè em pogués recuperar de la meva intervenció, en poques hores va esdevenir en un caos: Jo al llit de casa sense quasi be poder ni moure'm i l'Enric al hospital molt "fotudet" amb alguna afectació que encara no sabíem de on li venia. i les obres que no podien esperar. Molts fronts oberts fins i tot per un home tant organitzat com és el Jaume.

Instintivament vaig trucar a l'Amàlia per explicar-li el que havia passat la passada nit. Apart del Jaume i de mi, sempre ha estat de les persones que coneixien millor al Enric, i ara estava ingressat en l'hospital que treballa. De seguida em va dir que s'informaria de com anava tot, i que ja es posaria en contacte amb el Jaume, que per molt que em dolgués, la meva tasca s'havia de centrar en la meva recuperació, ja que sinó em refeia bé, encara trigaria mes a tornar a la normalitat. Tot i que tenia raó, em feia mal d'acceptar-ho.

Va trucar el Jaume passat el migdia, em va dir en to mes calmat ja que les analítiques donaven una infecció molt forta d'orina, i ja havien començat a passar-li antibiòtic per via per atacar la infecció. Això si, l'Enric havia de quedar ingressat uns dies fins que es recuperés del tot. Feia una mica que l'havien pujat a una habitació a la planta de pediatria.

Si que em vaig tranquil·litzar, de moment, però no m'havia dit res de com s'organitzaria per no deixar l'Enric sol, poder anar a treballar, i poder descansar. La resposta me la va explicar ja gairebé al vespre, quan ho va tenir tot ben lligat: Havia trucat al seu cap, i li donava absolutament llibertat d'horari, ja que confiava en ell i en la seva capacitat d'organització. Amb això, el Jaume faria els torns de nit, i el rellevaria la seva germana, la Marta, després de deixar als seus fills a l'escola, al voltant de les nou del matí. Sobre les quatre de la tarda hi aniria el meu cosí Joan, fins que el Jaume tornés de treballar per tornar a fer la nit. L'Amàlia faria de "tutora dels cuidadors no homologats", vetllant qualsevol imprevist que pogués aparèixer quan el Jaume no hi fos. D'altre gent com el meu germà Joan, i molts amics també hi anirien estones per alleugerir torns.

            - Però... Li vaig voler dir

            - No hi ha peròs. Si tot va bé seran uns dies. Em va contestar el Jaume.

Si que em va sorprendre que em digués que es quedava la Marta, però si que és cert que en aquella època no treballava, i podia cobrir perfectament el torn del matí. Ara quan en parlem amb ella, em reconeix que van ser aquells dies on va quedar impregnada i enganxada a l'essència que l'Enric desprenia a tothom qui estava prop seu.

Mes gran va ser la sorpresa de que em digués que el meu cosí Joan, es quedaria per les tardes, ja que ell feia molts anys que treballava al restaurant del hospital, i plegava després del torn de dinar. De petita era el meu cosí "preferit", ja que era mes gran que jo, i em portava amb el seu cotxe amunt i avall en aquells estius d'infantessa a Avinyó. Sempre ens hem estimat molt, però se perfectament que quan veu una agulla es mareja, i dubto de que sabés canviar un bolquer. Doncs no va ser cap problema, ja que, com que coneixia a totes les infermeres, aquests temes van quedar mes que resolts. Al igual que amb la Marta, el Joan també va caure sota els "efectes" de l'essència del meu fill des d'aquells moments... per sempre.

Be, van anar passant els dies. A casa, entre la família, i els amics, em feien tot el que necessitava. Al hospital tot semblava que la millora que havia començat a mostrar l'antibiòtic, ens deixaria passar un Nadal, encara que una mica "atropellat" a casa tots quatre... Però no va ser així.

Si que la febre es mantenia controlada, però no acabava de tornar a ser normal. Les analítiques, seguien mostrant percentatges d'infecció també, i pel que em deia el Jaume, l'Enric no acabava d'activar-se com feia sempre després d'un episodi com aquell. Es va decidir de canviar l'antibiòtic per un de mes fort, i esperar a després de Nadal per veure'n l'evolució.

Un Nadal que no va existir a casa nostra. Per sort el Jaume tenia vacances, i molts amics també. Els torns de "guàrdia" van ser molt concorreguts, tothom ens volia ajudar, i ho feien, el sols fet de sentir-nos acompanyats ha estat un estímul que sempre us tindré en agraïment.

Va tornar a passar el mateix que amb el primer antibiòtic, primer va semblar que feia efecte, però als pocs dies, tornàvem a anar enrere. Es va provar un tercer antibiòtic. Va passar fi d'any... i Reis, no sortíem d'aquella espiral que no portava enlloc, però l'Enric dia a dia estava mes dèbil.

Passades totes les festes, i amb tot el personal mèdic altra vegada en actiu, es va donar un altre enfocament al estat del meu fill. Li farien unes proves mes, i si no veien res que ho aclarís, el portarien a la Vall d'Hebron. Una ecografia de contrast va mostrar que el ronyó esquerre estava ple de pus, i que el dret començava a infectar-se ràpidament. La situació era crítica, s'havia arribat massa lluny, i ara calia una intervenció d'urgència per posar-li un drenatge que buidés el pus del ronyó, i se li poguessin fer cures antibiòtiques directament.

L'endemà a primera hora operaven al Enric. Aquell mateix matí em treien els punts de la meva operació. Quan vaig sortir de la consulta del Dr. Costa, li vaig dir a la Tata, que m'havia baixat en cotxe, que em portés al hospital. No m'hi volia portar, ja que el meu ginecòleg seguia insistint que em calia molt repòs encara. Al final, recordo que la vaig haver de cridar gairebé per que m'hi portés.

Vaig trobar al Jaume a la sala d'espera del hospital de Manresa. Quan em va veure, se li va escapar un "què fas aquí?", però no li va estranyar que hi fós. Altra vegada ens trobàvem en una situació critica, en la que el futur del nostre fill tornava a estar en perill. Tenia de ser-hi. Sóc la seva mare.

Ens vam abraçar, i, entre plors, ens vam poder dir que estaríem sempre junts en els moments difícils. Encara que fossin en aquelles maleïdes sales d'espera de quiròfan.

            - Em sap greu trencar aquest moment tant tendre, però tu tens d'estar assentada, o estirada. Vaig sentir darrera meu.

Era l'Amàlia, que, com sempre, vetllava per nosaltres...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com