Jo només volia...

Sense que m'ho digués ningú, tenia una sensació desconeguda que em deia que res tornaria a ser com abans. Res tornaria a ser igual que quan agafava als meus fills com volia,  quan volia, i a on volia, sense haver de demanar res a ningú.

Amb tota aquella ajuda que rebia, en principi vaig notar una millora. Tot i que encara notava molèsties, no es podien comparar al mal que em feia des de mitjans d'estiu. Tots ens vam anar acostumant a aquella nova rutina. L'Enric ja tractava a la Merche com una mes de casa. Tot anava rutllant.

Un vespre, en un d'aquells moments d'intimitat i reflexió amb el Jaume, em va dir que tornaria a demanar pressupostos per muntar un ascensor a casa. Ho havíem estat mirant uns anys abans, però els preus que ens demanaven ens en havien fet desdir.

            - Mes tard, o mes d'hora, l'haurem d'acabar posant. Va sentenciar el Jaume.

Això significava que ens hauríem d'endeutar, tot i que la part d'obra la fes ell. Però tenia tota la raó, amb l'ascensor milloraria, sens dubte, la qualitat de vida de tots els de casa. Així que vam posar fil a l'agulla: pressupostos, permís d'obra, un company de feina del Jaume, el Pep, ens va fer el projecte tècnic "a preu d'amic". També, seguint les instruccions de la Palmira, l'assistenta social de l'escola Jeroni de Moragas, vaig fer la sol·licitud d'ajuda econòmica a l'administració per millores d'accessibilitat en llars en que hi havia persones amb mobilitat reduïda, com era i tenia reconeguda, el meu fill petit. Ja us avanço que, a finals del 2.010, en plena època de retallades, la quantitat que vam rebre va ser molt petita, i va arribar "anys" mes endavant.

Sortosament per nosaltres, degut a la crisi del mon de la construcció, els preus s'havien moderat dels que ens havien comptat anys enrere, i fins i tot alguns eren mes baixos que llavors. Vam poder-ho programar per fer les obres durant el mes de Desembre, aprofitant el pont i les vacances de Nadal, ambdós festius pel Jaume.

Seguia anant al especialista de l'esquena. Sempre, uns dies abans em feia fer unes radiografies, que valorava el dia de la visita. En aquella va estar força estona revisant-les, sense dir cap paraula. Llavors em va fer acostar a la pantalla del ordinador, per mostrar-me uns bonys foscos que apareixien a banda i banda de la zona lumbar. Em va dir que a ell li semblava que podien estar propers als ovaris, o als ronyons, i em va recomanar que anés a veure aviat al meu ginecòleg. També va afegir que potser aquells "bonys" podrien ser el motiu de que seguís notant molèsties, tot i no fer cap esforç.

Vaig trucar al Dr. Costa, el meu ginecòleg de tota la vida, així que vaig sortir de la consulta del Dr. de l'esquena. Vaig demanar hora a la infermera per tant aviat com fos possible. Mitja hora després em trucava ell demanant-me si passava quelcom important. Després de fer-li resum per telèfon, em va dir que hi anés aquell mateix dia a última hora i que em veuria, ni que fossin les deu del vespre.

El Jaume em va acompanyar, com si intuíssim els dos que alguna cosa podria anar malament. El Dr. Costa també lluïa cara de circumstància, tot i que intentava dibuixar un somriure a la seva cara. Efectivament, l'ecografia que m'estava fent mostrava unes taques fosques al voltant, i a dins dels ovaris que no van agradar gens ni mica al meu ginecòleg... ni a mi.

            - Montse altre vegada no. Em sap tant greu que, cada vegada que vens últimament, et tinc de donar males notícies. Va dir el Dr. Costa.

No podia assegurar exactament si podien ser pòlips, o quelcom mes greu, sense extreure'n una biòpsia i fer-la analitzar. El que si estava convençut aquella vegada era de que no es tractaven de coàguls de sang enquistats, ja que ara treballava amb una màquina molt mes moderna i amb molta mes resolució.

Altra vegada... Havia fet quelcom dolent en aquesta vida, o en una altra, per merèixer tant de càstig? Jo només volia viure tranqui-la amb la meva estimada família de quatre. Jo només volia seguir veient progressar al meu fill petit que havia nascut atrapat dins d'un cos i d'un cap, que li impedien de poder valdre's per ell mateix. Jo només volia seguir "patint" sabent que el meu fill gran anava a "tota pastilla" amb la bici, o esquiant, i entrant a l'adolescència. Jo només volia seguir compartint aquelles vetllades romàntiques de dissabte al vespre amb l'home que he estimat sempre. Jo només volia... seguir vivint. Era demanar molt???

Amb la confiança que sempre ens hem tingut, vaig voler que fos el mateix Dr. el qui m'operés. Segons ell, tant si eren tous, com malignes tard o d'hora s'haurien d'extirpar aquells tumors. Pel que vam decidir d'intervenir, i posteriorment fer-los analitzar.

Altra vegada tornava a tocar "reorganitzar" la logística de casa, però amb una diferència notable del que havíem viscut uns anys enrere: els avis que vivien al pis de baix anaven envellint, sobretot la iaia. Tot i la seva gran voluntat, no podíem deixar-los l'Enric aquells dies de l'operació, i potser algun mes per refer-me una mica. Però si que es podrien fer càrrec dels àpats del Pau, que ja anava al Institut, i era prou responsable dels seus horaris.

Vaig demanar consell a la Palmira, i em va dir que Ampans oferia serveis de respir quan les famílies es trobaven en situacions sobrevingudes com la que se'ns presentava a casa. Em va semblar molt be, ja que l'Enric s'adaptava ràpidament a gent nova, i no dubtava gens ni mica que el personal que el cuidaria tindria la mateixa sensibilitat que tenien les mestres de l'escola.

Va fer un parell de trucades davant meu, immediatament em va dir que a la residència Júlio Payàs, just al costat de l'escola, podrien fer-se càrrec del meu fill dues setmanes, o fins i tot mes si calgués.

            - Si vols anar-la a veure, i a parlar amb la responsable, hi podem anar ara mateix, t'hi acompanyo. Va dir-me la Palmira.

Oi tant que hi vàrem anar de seguida. Així podria explicar-los jo mateixa les "rutines" casolanes del meu fill. Els hi va encantar el fet d'acollir a un nen com l'Enric, ja que al Payàs, en aquella època els usuaris eren gairebé tots adults. Vaig tenir clar que seria el "mimat" de la residència. L'altra gran avantatja era que al ser a tocar de l'escola, el tema d'organitzar guàrdies per l'hora del transport, no existiria. 

Vaig trucar al Dr. Costa per dir-li que ja tenia coberta la cura dels meus fills, i que busqués data quan abans millor per operar. Em va dir que ho preparava tot per al següent dilluns a primera hora del matí. Això ens va obligar a portar l'Enric a la residència el diumenge al vespre. S'hi va quedar tant "panxo", com si anés de respir amb la gent d' Apsocecat, o de colònies amb l'escola.

Es va repetir la rutina que encara recordàvem. Després de d'omplir els papers del ingrés, em van fer pujar a una habitació, on vindria el Dr. abans de baixar cap a quiròfan. Va ser puntual, com sempre. Em va tornar a explicar com aniria tot, sobretot lo referent a l'anestèsia, i va acabar demanant-me si tenia la intenció de voler tenir un altre fill mes endavant. No m'esperava aquella pregunta, pel que vaig dubtar un instant abans de respondre-li: que no. Em faltaven poques setmanes per fer els meus quaranta anys. No, no pensava pas en un altre fill. Jo només volia seguir sent feliç amb els dos fills que ja tenia.

Encara recordo el fred que feia al quiròfan, fins que l'anestèsia va fer efecte. Se que hi vaig ser mes de sis hores, perquè m'ho ha explicat el Jaume. Va resultar que tenia "bonys" no només als ovaris, sinó que en tenia d'escampats per les trompes i la matriu. Amb la resposta que li havia donat al Dr., no va dubtar en treure-ho tot per evitar futures complicacions... Vaig esdevenir menopàusica, abans dels quaranta.

Dos dies després de l'operació van arribar els resultats dels anàlisis dels "bonys": Cap dels analitzats era maligne, però se'ls catalogava dins d'un tipus propens a poder-se convertit en tumors. Tot i que ja n'estàvem, vam quedar mes que convençuts de que s'havia pres la decisió adequada: hagués estat una aposta massa arriscada seguir mantenint aquells òrgans tant propens a crear aquell tipus de pòlips.

El Jaume cada dia anava una estona a la tarda al Júlio Payàs, per si faltava alguna cosa. Em confirmava el que ja us he dit: era el "mimat" de la resi, i ell més feliç que un tornavís. Dels tres dies previstos, vaig passar a ser quasi tota la setmana a la clínica. Fins al dissabte el Dr. Costa no em va voler donar l'alta, però amb la condició de que tenia de fer repòs total, i absolut, un mes sencer. Tal i com estava de xafada en aquell moment li hauria promès un any sencer, si m'ho hagués demanat.

Vaig arribar a la tarda a casa, i me'n vaig anar directament al llit. Amb el curt trajecte de cotxe ja vaig quedar ben marejada, i pujar fins al segon pis se'm va fer un calvari. Sort que aviat tindríem un ascensor a casa, vaig pensar. Em vaig aixecar per menjar una mica del sopar lleuger que havia preparat el Jaume, i vaig tornar al llit.

Ja havia agafat el son de nou quan em va despertar el so de trucada del mòbil del Jaume, que el tenia a la tauleta. Ell es va aixecar ràpid del llit per no fer soroll, però un calfred va córrer dins meu amb molta força.

            - Què passa Jaume, digues?. Gairebé li vaig cridar  quan va entrar a l'habitació.

            - Era la cuidadora de nit de la residència. Han hagut de trucar a una ambulància, per que l'Enric s'ha posat a mes de trenta nou graus de febre, en menys de dues hores. Me'n vaig cap a urgències. Va contestar.

Em va fer un petó ràpid, i va marxar. Volia marxar amb ell per poder ser al costat del meu fill en aquell moment com hi havia estat sempre, però no podia, el meu cos no responia, em sentia impotent. No eren les ferides de l'operació, era el cor el que mes mal em feia...

Us asseguro que és la nit que he plorat mes de tota la meva vida.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com