Grans mals, grans solucions

Encara que no us ho cregueu, quan vaig anar a la sabateria per comprar-li les bambes, o sabates, al meu fill, no sabia gens què triar. Era la primera vegada en mes de deu anys en que em trobava en aquella situació. Al final, les hi anava ensenyant al Enric, fins que vaig notar que unes li agradaven mes que la resta... el vaig deixar triar.

A la propera visita a la ortopèdia, ara ja sense perdre'm, el Jesús tenia feta la part de la pròtesis que actuava com a fèrula de subjecció, però els peus ortopèdics no els tenia fixats encara, ja que, segons deia, havia de veure caminar al meu fill per deixar-los en la posició ideal.

Aquell dia ens va atendre en una sala molt gran en la que hi havia unes barres paral·leles al mig, aquestes de veritat, no com les del càmping. Tant a sota, com al final, hi havia miralls per veure perfectament la posició dels peus al repenjar al terra. Vam asseure al Enric en una cadira prop del inici de les barres. Li vam treure els pantalonets per col·locar-li bé les orto-pròtesis. Realment guanyava uns quinze centímetres ben bons.

            - Esperem que les accepti, ja que la manera de caminar serà completament diferent al que havia pogut fer fins ara. Va dir el Jesús abans de posar-lo dempeus.

El vam agafar el Jesús i jo, un per cada costat, amb una ma amb la seva, i amb l'altre a sota de les aixelles, aguantant-lo fins arribar al inici de les barres, on el vam deixar un moment recolzat. Primer va estar quiet repenjat amb els dos braços fins als colzes sobre cada barra, mirant-se els peus. Es va girar cap a mi, i em va somriure, per immediatament posar la vista endavant, fent una primera passa. Us asseguro que és un altre d'aquells moments únics que sempre tindré gravats a la meva memòria, i encara ara, m'emocionen.

Sense que el Jesús tingués temps de veure com recolzava el primer peu, l'Enric ja va llançar una segona passa, mirant-nos ara als dos amb aquella expressió que semblava voler-nos dir: "què us pensàveu?". En un tres i no res va ser a l'altra punta de les paral·leles. El vaig ajudar a girar-se, i va tornar a enfilar avall mes content que un gínjol. Reia, reia amb aquella cara de "pillu" que seduïa a tothom qui el va conèixer, encomanant-nos l'alegria a tots.

Va trigar dues setmanes mes a tindre les orto-pròtesis completament acabades. A mes de sabates, vaig haver de comprar un munt de pantalons nous, ja que aquella "estirada" no la tenia pas gens prevista. La Roser i la Núria, les propietàries de la botiga de roba infantil de Santpedor, on sempre hi vaig comprar tota la roba de la canalla, i que sempre es van estimar moltíssim al Enric, no ho entenien.

            - Com pot ser que el teu fill creixi tant ràpid?. Em demanaven quan els hi encarregava tants de pantalons llargs.

L'Enric no va trigar gaire temps a adaptar-se a les pròtesis noves. Un matí, al llevar-lo per anar a escola, em va agafar la cara com sempre feia quan volia dir-me alguna cosa per que el mirés. Quan li vaig demanar què era el que volia, amb els seus signes m'anava dient: "Mama, fes-me gran". Va ser el seu germà gran qui ho va entendre de seguida.

            - Mama en serio que no l’entens?. T’està demanant les cames noves... que el facis gran... Ho entens o no ara?. Em va dir el Pau.

Si que l'havia entès, però vaig quedar ben parada davant de la claredat en què m'havia fet aquella demanda. L'Enric tornava a caminar, a la seva manera, i amb mes dificultat que abans, ja que ho tenia de fer amb molt balanceig i tenia moltes possibilitats de desequilibrar-se. Però tornava a fer aquells petits desplaçaments a casa, a l'escola, on fós, que li permetien poder anar "acompanyat" al lavabo, o anar i venir de la seva habitació al menjador. Això si, estàvem molt avisats: caminadetes molt curtes, i sempre agafat de la ma, o les mans d'algun adult... o del Pau.

Semblava que tornàvem a tenir aquella dolça, i tranqui-la estabilitat, que tant desitjava. Va tornar a arribar l'estiu, però, des de feia dos anys, abans de pujar cap al càmping, primer passàvem una setmaneta llarga a Calafell, en un apartament que ens havien començat a deixar, completament de franc, els pares d'uns amics del meu germà petit. Era genial, ja us havia explicat que a mi m'encanta la platja, tot i que la "fresqueta" de la Vall Fosca al Enric li anava molt bé, aquells dies prop del mar, amb molt poca gent, donaven un "toc" diferent a les vacances. A mes, el Jaume venia després de treballar i encara teníem temps de fer la "banyadeta" de la tarda, sopar a la terrassa i anar a prendre un gelat tots quatre.

Aquell mateix estiu però, a mig agost, em va començar a fer molt malt l'esquena. De petita, m'explicava la meva mare que tenia una petita desviació a les vertebres lumbars, vaja, que em surt el cul en fora per que m'entengueu. Com que hi havia el Jaume al càmping, em va acompanyar al CAP de Senterada, on em van receptar unes càpsules de Nolotil. Tot i que no aixecava al Enric en cap moment del dia, ja que ho feia sempre el seu pare, aquell mal no desapareixia, al contrari, cada vegada es feia mes gran, tot i prendre el medicament. Vaig haver de tornar al dispensari, i allà em van dir que seria millor que baixés al hospital de Tremp, i em fessin una radiografia. Allà em van veure una inflamació, i em van receptar de nou el Nolotil, però aquesta vegada per injecció.

Vaig acabar les vacances amb dues tandes setmanals d'injeccions diàries. Al tornar a ser a Santpedor, no em notava del tot refeta com abans, i vaig demanar consulta al meu metge de capçalera, i aquest, em va derivar a un especialista de Manresa. Un temps després em va visitar, i em va ensenyar les radiografies, em va dir que tenia tres fissures a la columna per estrés. No tenia ni idea que volia dir. Llavors em va explicar que se'm havien fet tres petites esquerdes a les vertebres lumbars per aixecar mes pes del que el meu cos podia, durant molt de temps. Em va demanar de què treballava, i, quan li vaig explicar la meva situació familiar, ho va entendre de seguida.

            - Tots aquests anys aixecant i carregant al teu fill, han passat factura a la teva esquena. Tens el mal del cuidador. Va concloure l'especialista.

I ara què?, no parava de demanar-me. L'únic tractament que em va donar el Dr., va ser repòs. Si que l'Enric anava fent els seus passets, però llevar-lo, vestir-lo, canviar-li els bolquers, dutxar-lo, entrar-lo i treure'l del cotxe... hi havia un munt de moments cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any, en que s'hauria de seguir movent al meu fill "a coll".

Fins al vespre, després de sopar i de tenir als nens al llit, no li vaig explicar res al Jaume. Mes ben dit, i us sóc molt sincera: em vaig ensorrar mentre li explicava, jo mateixa no podia assimilar que no em pogués seguir fent càrrec del meu fill com havia fet des del primer dia. Aquell sentiment d'impotència es va mostrar en llàgrimes. Llàgrimes que van posar al Jaume en un estat d'alerta que tampoc ell no s'hauria imaginat mai que es produís.

Calmats una mica els sentiments, com sempre hem fet amb el Jaume, vam començar a buscar solucions a aquell nou entrebanc que ens posava la vida. El sentit analista del meu home em va fer entendre que, quan mes esforç havia de fer, era al matí fins que venien a recollir al Enric amb el transport adaptat per anar a l'escola d'Ampans, i per la tarda, a l'hora de pujar-lo els dos pisos d'alçada que tenim a casa, dutxar-lo, i posar-lo a dormir.

Doncs vam posar fil a l'agulla. L'avi Maurici, ja feia temps que s'encarregava, molt cofoi, d'esperar-se amb ell als matins i a les tardes a que arribés la furgoneta de l'escola. De seguida em va dir que ja pujaria, i baixaria ell al Enric per l'escala, passet a passet, i que, amb el temps va esdevenir una parada obligatòria al primer pis, on vivien els avis. Per les tardes berenaven tots dos junts. Aquell fet va enfortir moltíssim la relació entre avi, i net. Tots dos la van gaudir molt.

La dutxa, la vam reforçar amb l'ajuda de la Tata, i sopant una miqueta mes tard, el Jaume ja era a casa i el posava a dormir.

Pel matí amb les ajudes familiars, no podíem cobrir-ho tot. L'avi prou que feia, i la iaia ja feia temps que patia un Parkinson que l'anava limitant cada dia mes. El Jaume marxava molt d'hora a treballar per poder-ho fer ell. Vam decidir que teníem de contractar algú una horeta al matí per que m'ajudés. Així va entrar una nova persona a les nostres vides que també es va encomanar de l'essència: la Merche. Ella és veïna nostra també, però no havíem coincidit en cap moment anterior. Li vaig dir que la necessitava una hora cada matí, de dilluns a divendres, i va acceptar de bon grat, però crec que cap dia no va estar menys de una hora i mitja, o dues durant aquells matins, fins i tot, un temps després també ens va ajudar molt a cuidar dels avis.

Amb tots aquests canvis logístics a casa, la meva esquena no s'arreglaria, però si que era cert que no m'impedia seguir vetllant la meva estimada "família de quatre".

...A grans mals, grans solucions, com es sol dir, no???.

I us torno a donar les gràcies al munt de seguidors/es fidels de L'Essència.

Montse llopis Ció 

montsellopiscio@gmail.com