Bambes i xanques

L'Enric, poc a poc es va anar recuperant, desprès de donar-li l'alta hospitalària va haver d'estar una bona temporada a casa. Va trigar força a tornar a l'escola, degut a tot el que havia passat, va fer un pas enrere important, es cansava de seguida, i seguia sense aconseguir de tornar a caminar.

El Pau també seguia fent-se gran, li quedava poc per acabar la primària. Cada vegada tenia deures mes complicats, i jo no podia dedicar-li tot el temps que necessitava, a mes tant ell com jo, tampoc hem estat mai uns bons estudiants, i el seu pare arribava tard entre setmana per poder-lo ajudar.

Vam haver de buscar una alternativa. Li vaig demanar a una noia que era veïna nostra, i que llavors estava estudiant, la Marta, si voldria fer-li unes horetes de reforç al meu fill gran. El Pau ja l'havia tingut de monitora al esplai GEPS, i estava segura de que s'entendrien perfectament. La Marta va acceptar encantada. Va fer-li reforç al Pau durant varis anys, en els quals li va ser una molt gran ajuda, convertint-se també amb una més de les grans persones que han anat apareixent en la història de la meva estimada família de quatre, i encara ara ens seguim tenint un gran afecte.

El Pau també es va voler apuntar a jugar a futbol amb l'equip del poble, que vesteix els mateixos colors del Barça. No li podia dir que no, amb la il·lusió que li feia. Hi tenia tot el dret com qualsevol altre nen de la seva edat, i tampoc volia que degut a l'atenció que necessitava el seu germà hagués de deixar de viure aquelles il·lusions, encara que els horaris coincidien en els moments que mes feina tenia amb l'Enric.

Com moltes vegades, la solució em va venir sense haver-la de demanar. La nostra neboda, la Tata com sempre li ha dit el Pau, feia molt poc que s'havia comprat un pis petit a Santpedor, i es va oferir per portar-lo a entrenar, i si el seu pare no el podia anar a recollir, ella ho feia també. A mes a mes quasi tots els partits l'anava a veure, fet que els hi encantava, a tots dos. El fet de viure al poble també va permetre que ella conegués mes al Enric i perdés el respecte que li feia el fet de cuidar-se'n a estones. Des de llavors, la relació que han tingut la Tata, amb el Pau, i amb l'Enric, ha anat mes enllà de la establerta pel fet de ser cosins. També és molt especial per mi, i els meus.

Als pocs dies de deixar qualsevol tractament antibiòtic, L'Enric seguia agafant aquelles molestes otitis de repetició, fet que el mantenia xafat i menys actiu, degut al dolor i a la febre que li provocava la infecció. Recuperava una orella i ja començava amb l'altre. Tampoc li permetia portar els audiòfons i li dificultava la seva escolta.

Vaig parlar amb el seu metge "otorrino" de la Vall d'Hebron, per si hi havia la possibilitat que, alguna petita intervenció pogués eliminar aquelles maleïdes otitis. Va comentar la opció de posar-li uns drenatges, però no van ser factibles ja que tenia perforació timpànica degut precisament, a tantes infeccions. També em va demanar què em semblaria quelcom tant seriós com era un implant coclear, amb el que aconseguiríem una millora d'oïda sense haver de portar els audiòfons. Era una aposta atrevida, però la probabilitat de que l'Enric s'ho pogués arrencar, existia, qual cosa també ho vam desestimar. No hi havia "solució màgica". El que em va oferir el Dr. va ser que li fessin un seguiment mes freqüent al hospital de Manresa, per rapidesa i proximitat.  Així ho vam fer, anàvem a la consulta d'otorinolaringologia a Manresa cada quinze dies, tant si tenia otitis, com si no, i cada tres mesos amb el seu especialista de la Vall d'Hebron.

Doncs va ser precisament la Dra. del Hospital de Manresa qui va trobar la solució, ja que va interpretar molt bé que sempre apareixien les otitis després de sessions d'aigua. Em va dir que provés a posar-li dues gotes d'alcohol boricat a cada orella després de la dutxa, la piscina, la platja, o qualsevol activitat en que l'hi pogués entrar aigua a dins l'orella, tot i que portés sempre els taps que tenia fets a mida. Doncs així de simple, així d'efectiu. Sempre mes ens va acompanyar l'alcohol boricat al Enric, i a mi.

Amb el tema de les otitis solucionat, ara tocava aconseguir que el meu fill tornés a caminar, com havia fet. Ja ho veieu, era un no parar.

Va tornar a ser a la consulta de la Dra. Cuixart, que sovint compartien data i hora amb el Dr. Aguirre, on es va posar a debat què era el que tocava de fer en aquell moment. El seu traumatòleg ortopeda ens va mostrar a tots que, el cos del Enric havia crescut significativament des de l'ultima visita que l'havien vist. A mes, com qualsevol altre nen, després de una bona febrada, el seu cos creixia mes de pressa. Era cert, el meu fill creixia tot ell... excepte els seus petits i malmesos peus.

L'augment de mida, i de pes, tornaven a fer mes que mínima la base de recolzament que necessitava l'Enric per poder seguir fent aquells petits passos que tant milloraven la seva qualitat de vida. El Dr. Aguirre em va fer el comentari de que, mes tard, o mes aviat, aquest problema acabaria arribant, i que unes plantilles mes grans, ja no serien un remei que funcionés cap mes vegada. Em vaig tornar a sentir abatuda. Aquell esclat d'alegria de quan l'Enric va començar a caminar als sis anys, s'havia esfumat. Tornava a tenir aquella sensació de que la dinàmica positiva que havíem viscut un temps abans, s'havia torçat, i no es tornaria mai mes a adreçar.

Però el Dr. Aguirre i la Dra. Cuixart, no pensaven pas en tirar la tovallola, ni molt menys. Van estar prop d'una hora "discutint" quina podia ser la opció més vàlida per aplicar. Crec que va ser el Dr. qui, al final es va dirigir a mi per explicar-me que, el que calia fer era augmentar la base de recolzament, amb un sistema que es pogués anar adaptant al creixement del meu fill, que evidentment, seguiria fent.

            - Li farem fer unes "orto-pròtesis". Va dir somrient.

            - Unes orto què?. Li vaig contestar.

Em va explicar que seria una mena de fèrula que abraçaria tota la cama del meu fill des de sota el genoll fins a sota als peus. De la part inferior en sortiria una mena de taló que s'adaptaria a un peu artificial. Un segon peu que s'acabaria calçant en unes sabates, o "bambes", completament normals. Amb això l'Enric hauria d'aprendre a caminar aixecat uns 15 o 20cm mes amunt del terra.

M'estava dient que el meu fill caminaria amb una espècie de "xanques"?   No ho acabava d'assimilar. Però la possibilitat de que tornés a fer passos com abans em feia moltissima il·lusió. Era una barrejà d'emocions i nervis.

Aquell vespre a casa, li vaig explicar al Jaume. Crec que entre els nervis i que jo estava  molt accelerada per tot el que podia significar, el pobre no se'n va "enterar" de res. Vam posar els nens a dormir, i ja mes calmada, li vaig anar repetint les paraules del Dr. Aguirre. Realment semblava increïble. El Jaume sempre ha tingut la  gran capacitat de visualitzar les coses abans de fer-les, i jo no, pel que de seguida va dir que funcionarien. N'estava segur.

Dos dies després, vaig baixar un dia a la tarda amb l'Enric dins la "furgo" cap a la ortopèdia de Barcelona que m'havia adreçat el Dr. Recordo també perfectament lo malament que ho vaig passar per trobar el carrer Buenos Aires, i ara tant fàcil que és anar-hi. Em vaig equivocar, i ja ens veus donat voltes per la gran ciutat, una hora mes tard, només se'm va ocórrer agafar el mòbil per telefonar al Jaume i dir-li que no trobava la ortopèdia.

Com si fos petita la ciutat. Estava molt nerviosa perquè ja era l'hora que tenia que ser a l'ortopèdia i no sabia ni on era. Amb la seva paciència em va tranquil·litzar, em va fer mirar el nom del carrer on estava i del carrer que el creuava. Amb això, em va poder indicar com arribar-hi. Finalment ho vam aconseguir, ja érem a l'ortopèdia.

La noia que hi havia a la recepció em va dir que el Dr. Aguirre ja els havia avisat que es tractava d'un cas especial, i que volia que el portes específicament el Jesús, segons ell, el millor ortopeda per aquests casos tant "peculiars". Encara vam haver esperar uns 20 minuts, temps que va servir per que arribés el Jaume des de la feina.

Ens va venir a buscar un home de mitjana edat, que es va presentar com a Jesús. Va començar a explicar-li a l'Enric que li faria, talment com si ell l'entengués. Sens dubte tenia molta mà esquerra alhora de tractar al meu fill. L'Enric li va agafar "carinyo" des de el primer moment, i ens va  tocar anar-hi moltes mes vegades... després ja sense perdre'ns.

Li va fer uns motlles de guix del genoll, en avall. Em recordava al sistema en que li feien els motlles de les plantilles, però si que em va deixar blanca quan va tornar a entrar a la petita habitació en que ens visitava amb dos peus ortopèdics a la mà, i em va preguntar:

            - Quin numero vols que calci l'Enric?. Jo li posaria un 20 o un 22.

Devia fer una cara de no saber que dir, ja que va somriure, dient-me que faria el que cregués mes oportú. Al marxar, va demanar-me que li compres unes bambes o sabates lligades amb cordons, i que les portés a la propera visita.

Vaig sortir eufòrica, doncs començava a veure una opció real davant la possibilitat de que el meu fillet pogués tornar a fer algun pas, amb sabates normals... i amb unes xanques!!!