Renunciar

Eren gairebé les sis del matí, quan el Dr. Asensio ens va deixar, glaçats, a la sala d'espera. Ens va dir que anéssim a descansar, i que tot i ser a la UCI, podríem veure al Enric uns minuts a la una del migdia, i a les vuit de la tarda, sempre i quan l'equip mèdic no ho contraindiqués.

Vam anar cap al cotxe. No havíem dormit ni un sol minut aquella nit. De fet, jo ja en portava dues de nits sense dormir. A les nou del matí tenia l'examen de les proves d'accés a la universitat, a Manresa. No sabia què fer, no en tenia gens de ganes d'asseure'm en una aula, no tenia ganes de fer res, ni tant sols de parlar amb ningú. L'únic que tenia clar era que volia abraçar de nou al meu fillet, estimar-lo, i tenir la certesa de que ens quedaven moltes coses per viure... No, ara no podia marxar, encara no.

El Jaume em va convèncer de que hi anés, que el "no", ja el tenia i, que es tractava de tenir un aprovat només, per justet que fós, que em servís per poder continuar el meu somni de tenir una millor formació. Vam fer un cafè doble junts, m'hi va portar, i es va esperar a que acabés la prova.

La vaig fer, recordo que vaig posar el meu nom a dalt de la fitxa, i a partir de llavors, aquell paper semblava quelcom borrós que no podia llegir. Només hi veia la imatge del Enric en el moment que va desaparèixer cap a quiròfan en sortir de l'ambulància.

En sortir, el Jaume seguia allà, teníem el temps just per tornar a ser a la Vall d'Hebron a la una. Vam arribar a temps, fins i tot una mica abans. Tal com ens havia explicat el Dr. al matí, primer vam demanar a la infermera que hi havia al taulell d'entrada si podríem veure al nostre fill. Va mirar per l'ordinador, i no ho tenia confirmat. Però, en veure'm la cara, va entrar per demanar-ho. Va sortir somrient, dient-me que anés a l'habitació del costat, en la que m'hauria de posar una bata, i un munt de peces mes de prevenció, i ja podria entrar a veure'l, que estava al box 6.

Vaig trigar "segons" en posar-me aquella indumentària de color verd. Era la primera vegada que entrava en aquella UCI. Hi havia molt personal, i tots estaven enfeinats, però la primera infermera que em va veure, em va demanar si era la mare del Enric, suposo que per la cara de "novata" que feia. Va ser molt agradable, i em va acompanyar fins al box on estava el meu fill.

Uffff!, estava en una habitació plena de pantalles i aparells que donaven la impressió de que el feien viure artificialment. Tot ell estava ple de tubs que li controlaven totes les funcions vitals, inclosa la respiració. En pocs minuts se'm va presentar el metge que estava de guàrdia en aquell torn. Em va explicar que, tot i l'impacte que feia veure'l amb aquell munt d'aparells, l'Enric estava molt controlat. Seguia molt dèbil, però no empitjorava, encara no havia recuperat la respiració per si mateix. Hauríem d'esperar unes hores mes, ell també hi seria a les set, i m'informaria de seguida.

Vaig sortir de la UCI "arrossegant-me". Al cansament acumulat, s'hi havia afegit el xoc de veure al meu fill "entubat", i sense millorar. De camí cap a casa, a l'autopista, el Jaume va trencar aquell silenci que només ho dissimulava el soroll de fons del motor, per dir-me:

            - Recordes que nou anys enrere, en aquest mateix tram d'autopista, em vas fer jurar que, si perdíem aquell fill que estàvem esperant, en voldries tenir un altre?

Oi tant que ho recordava, jo tenia exactament el mateix pensament al cap en aquell moment. Llavors, el Jaume es va sincerar dient-me que: aquell dia havia creuat els dits simbòlicament davant del que li obligava a jurar, ja que el que havíem viscut aquell dia del "famós" vertigen, era lo pitjor que havíem passat mai. Però que tots aquells anys que havien anat passant des de llavors, li havien canviat la manera de veure, i d'entendre la vida. Que aquell fill que li havia costat d'acceptar-ne la realitat, era lo millor que ens havia pogut passar a casa. Érem una família molt feliç, amb dos fills fantàstics, i que la discapacitat del Enric ens havia "soldat" com a parella. Va continuar dient-me que, si li tornava a demanar el mateix, la resposta seria: NO. No voldria tenir un altre fill que no fós l'Enric, res no podria substituir a un fill tant especial com ell. Res, ni ningú, el podria reemplaçar.

Reconec que em va sorprendre aquell sincerament del Jaume, però després de uns minuts de plors i reflexió, li vaig dir que estava totalment d'acord amb ell. Res ni ningú podria ser millor que l'Enric. Realment, per molt que ens fes patir, per molt que teníem de passar per moments molt durs, com l'actual, érem la família mes unida del món.

Vam dormir unes horetes per esgotament, i, abans de les set ja tornàvem a ser a Vall d'Hebron. Vaig tornar a entrar guarnida de verd, però aquella tarda em va rebre directament el metge de guàrdia, que m'estava esperant somrient per acompanyar-me al box 6. No va fer falta que em digués res, l'Enric ja no portava la màscara amb l'oxigen i estava despert. Vaig córrer a abraçar-lo i petonejar-lo.

            - El teu fill és un lluitador. Vaig sentir darrera meu.

Era el metge de la UCI acompanyat de varies infermeres, les quals em van dir que era un encant de nen, i que els hi tenia d'explicar que significava  un gest que feia amb la mà dreta, que no sabien que volia dir. En veure l'acció, de seguida els hi vaig dir que els hi estava demanant aigua. Seguia sorprenent a tothom, inclosa a mi mateixa, la capacitat que tenia d'estar animat en moments complicats.

Desprès de dos dies mes a la UCI pediàtrica ens van fer pujar a una habitació de planta per assegurar-se que acabés de recuperar-se del tot. Allà el portava el Dr. Asensio, el metge que l'havia operat, i era uròleg. Ens va dir que li resultava estrany que no hagués visitat mai al nostre fill, amb l'extens historial clínic que tenia, i que, si no ens importava, el voldria seguir visitant d'ara en endavant. Evidentment, li vaig dir que si.

Van passar dues setmanes fins que varem poder tornar a casa. Tot i estar clínicament estable, l'Enric portava una cicatriu a la seva panxeta de mes de deu centímetres que requeria molta cura i higiene, cosa que li impedia de portar els bolquers amb normalitat. També necessitava una dieta molt suau durant un temps per que el aparell digestiu tornés a funcionar com abans. Tampoc tenia forces per aguantar-se dret.

No m'ho vaig pensar dues vegades, vaig trucar a la feina, i els vaig dir que plegava. Un cop mes tocava renunciar. Renunciar a treballar, a estudiar, a tenir temps per a mi. Tocava cuidar als petits de la casa. Tornava a ser la meva màxima prioritat d'aquell moment, i sempre. Només estava tranquil·la estant al seu costat, i si el preu que tenia de pagar era renunciar a tot, ho feia, i ho seguiria fent.

La veritat es que ara, quant hi penso, sé del cert que va ser la millor decisió, sens dubte.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com