Vertigen...pànic

Tothom que tractava amb l'Enric es va posar les piles de seguida per aprendre els signes que anava assimilant el nostre fill petit. Fins i tot el Jaume i jo vam fer un curs de LSC durant mig any tots els dissabtes al matí a Barcelona, amb l'associació Apansce.

A l'escola va ser immediata la reacció de les mestres, i la mediadora de la ONCE també va reforçar la comunicació amb l'ajuda de fotografies dels objectes i accions mes quotidianes, amb el seu signe a sota. També es va crear a l'aula, i posteriorment a casa, l'anomenat "racó de pensar". Aquest era un raconet de l'habitació, en que hi havia penjades varies imatges amb el signe de "pensar" i és on feiem seure una estona al Enric quan en feia "alguna de grossa", ja que si que eren molt engrescadors els avenços que anava fent, però, a vegades, també avançava amb "trapelleries", com fan tots els nens. A mi em costava molt de renyar-lo, i al Jaume molt mes, l'únic de casa que s'atrevia a fer-ho era el seu germà gran.

Amb l'ajuda d'un petit caminador de quatre rodes, giratòries les del davant, anava "a tota pastilla" pels passadissos de casa i l'escola, i sempre ens el emportàvem allà on anéssim, tot i que el terra del càmping li havia provocat algun que d'altre "cop de cul". Fins i tot, el nostre amic "farrassenc" Feliu li va muntar un remolc totalment adaptat a ell, que s'enganxava a la bicicleta del seu pare, amb el que podien sortir junts en BTT ells dos i el Pau. Era genial. També va seguir anant a tos els respirs, excursions, i també a les colònies de final de curs del Jeroni de Moragas.

Les consultes hospitalàries també eren mes espaiades en el temps. El seu primer nefròleg, coincidint que es jubilava, ens va derivar al hospital de Manresa per seguir fent els controls periòdics de ronyó, que ja només eren anuals, i que, fins llavors, no havien donat cap indici de preocupació... de moment.

Per primera vegada en molts anys tenia la sensació de rutina, una fantàstica i enyorada rutina. Estàvem en un moment realment bonic a casa, temps enrere impensable, fet que, com us havia explicat anteriorment em va fer decidir a posar-me a estudiar, i a trobar feina en una escola bressol. Sense cap mena de dubte, va ser la etapa mes tranquil·la que varem viure a casa des d'abans del naixement del meu fill petit.

Però... un matí, just quan estava ja a la porta de la feina, em va sonar el mòbil, que també ja feia un parell d'anys que tenia, i no me'n separava mai quan l'Enric no estava amb mi. Eren les mestres de l'escola Jeroni de Moragas dient-me que, l'Enric havia estat moix tot el matí, i que ara, a mes, tenia febre, no molta, però li anava pujant, pel que havien decidit de trucar-me, tot i saber que estaria començant a treballar. Vaig estar dubtant un moment davant de la possibilitat de que fos una de les seves "otitis de repetició", però aquell malestar les mestres ja el coneixien, i no li havia provocat mai febre abans.

Vaig entrar un moment a l'escola bressol per dir-los que el meu fill petit tenia febre, i que el portava al pediatre, que segurament tornaria a ser allà a l'hora dels dinars. Vaig recollir al Enric a Ampans, i directament cap a la consulta del seu molt bon pediatra: el Dr. Sabata.

Li va fer una exploració complerta, com feia sempre, però no trobava cap evidència que justifiqués aquella pujada constant de temperatura. Al final, l'únic indret on l'Enric es queixava quan el Dr. li pressionava amb els dits era al costat dret del abdomen. El Dr. Sabata sempre va ser pràctic i resolutiu amb l'Enric, i aquell dia, al no veure gens clar que podia estar passant, ens va fer un volant per que anéssim directament a urgències pediàtriques del Hospital General de Manresa. Vaig trucar al Jaume per dir-li que anàvem al hospital. Sense veure-li la cara, sabia perfectament quina expressió li havia quedat.

Al portar el volant signat pel Dr., no ens van fer esperar gens per entrar dins de un box. L'Enric s'anava queixant mes seguit de dolor, la febre seguia pujant, i ja passava de 39. Quan la temperatura li pujava tant al meu fill, la seva anomalia a la pell, anomenada "hipomelanosi de Ito", provocava que li quedés la pell molt vermella i dura, amb lo qual, col·locar-li una via intravenosa resultava extremament difícil. Va ser un suplici, veure com patia l'Enric amb les constants punxades en busca d'una vena, però necessitava ràpidament una via per on li poguessin administrar un antitèrmic amb urgència. Després de vuit o nou intents, fets per varis infermers/eres diferents, van poder posar-li la via que tant necessitava.

Una vegada ja rebent medicació i sèrum, la febre va baixar una miqueta, sense acabar de marxar, i l'Enric es va calmar quedant ben adormit. Era la primera vegada en que em trobava en una situació com aquella al Hospital de Manresa, i clar, allà no coneixien al meu fill, ni tampoc tenien el seu historial clínic, pel que em van fer mil i una preguntes sobre ell. Explicant als metges tot el "currículum" hospitalari, em tornaven a la memòria moments passats molt dolorosos, que no volia de cap manera haver de tornar-los a passar, ni jo, ni molt menys el meu fill.

Vam estar fins al vespre al box d'urgències. L'Enric seguia en estat de semi somnolència. La temperatura es mantenia controlada, però no acabava de marxar. Feia poc que estava el Jaume amb mi, quan va entrar el nefròleg que li havia fet el primer control en aquell hospital. Veure una cara coneguda, em va alleujar molt. Al menys ell si que ja havia vist, i tractat al meu fill. Ens va comentar que estava de guàrdia aquell torn, i després de parlar amb el metge que ens havia portat des que havíem arribat, ens va dir que, el millor era de pujar-nos a una habitació de planta per passar millor la nit, i al endemà fer-li mes proves per trobar què era el que li provocava aquell malestar al nostre fill.

Vaig quedar-me jo a passar la nit amb ell, tot i la insistència del Jaume. Al endemà passat tenia l'examen de les proves d'accés a la universitat, pel que portava molts mesos preparant-me. Pel matí, l'Enric seguia igual: endormiscat, neguitós i la febre no li baixava de 38 graus, tot i la medicació. Li van fer analítiques, plaques, i cap al migdia, li van fer un tac, que llavors encara eren en blanc i negre a Manresa. Res no aportava cap pista de que podia estar passant, però era mes que evident que quelcom no anava be.

Per la tarda estava molt angoixada, ja que no passava cap metge que em digués res, i l'Enric seguia empitjorant. Vaig trucar als meus dos millors consellers: el Jaume i l'Amàlia per que vinguessin a ajudar-me a decidir que tenia o podia fer. Mentre venien cap al hospital, es van tornar a endur al Enric a fer una altra prova, que  ja no recordo exactament el nom.

Van arribar l'Amàlia i el Jaume abans de que tornessin al Enric a l'habitació, el qui va tornar acompanyat del nefròleg que de seguida ens va dir:

            - Ja sabem que és el que te el seu fill. Se li ha perforat el seu apèndix, i li ha provocat una greu peritonitis. Cal operar-lo de seguida. Vaig a avisar de seguida al nostre anestesista.

Dit això, va marxar "pitant".  Ens vam quedar tots tres blancs, i muts. L'Amàlia ens va dir que la peritonitis podia esdevenir molt greu sinó s'actuava immediatament, i l'estat actual del Enric ja deia clarament que la paraula "ràpidament", ja semblava lenta.

El nefròleg va tornar acompanyat de un altre metge que es va presentar com l'anestesista de guàrdia d'aquell dia, i ens va començar a fer preguntes sobre la reacció del nostre fill a l'anestèsia, si sabíem quin tipus li administraven a la vall d'Hebron, etc, etc. Realment ens transmetia una gran inseguretat que crec que va poder llegir a les nostres cares, ja que ens va acabar dient:

            - Sincerament, crec que el millor seria traslladar al seu fill en ambulància urgent a la Vall d'Hebron, i que l'operin allà, ja que tenen mes mitjans que nosaltres.

            - Doncs ja està trigant en demanar-la. Li va contestar el Jaume, que va ser mes ràpid que jo, però que pensava exactament el mateix.

En un tres i no res, ja ens tens al Enric i a mi dins d'una ambulància, amb les sirenes engegades, sortint en direcció Barcelona. Apart del conductor, m'acompanyaven dos auxiliars, que intentaven mantenir un ambient de calma, però que se'ls hi notava que l'estat del meu fill empitjorava minut a minut. Els calmants que li administraven per via no li feien efecte, i es cargolava de mal damunt de la llitera. No sabia pas què mes fer per alleujar-lo tant sols una mica. Però, tot i estar molt apurat, el meu fill era sorprenent, es va començar a distreure tot sol amb el vaivé de l'ampolla de sèrum que tenia penjada a la llitera, inclús aixecava la mà per intentar d'agafar-la, i somreia... Increïble. Només ell tenia la gran capacitat d'animar-se en una situació angoixant.

Al arribar a Vall d'Hebron recordo perfectament que, quan es va obrir la porta de l'ambulància el primer que vaig veure va ser al Jaume. Ostres! no se pas com s'ho va fer, per mi que va volar. A dins del hospital ja hi havia un equip mèdic que ens esperava, les infermeres es van emportar ràpidament a l'Enric per començar-lo a preparar per entrar a quiròfan, mentre el cirurgià ens explicava que l'operaria, però una miqueta a cegues, ja que no perdria el temps en mes proves per veure l'abast de la peritonitis.

Era quasi mitjanit quan ens asseiem a les conegudes cadires de fusta de la sala d'espera de quiròfan, d'aquell tant conegut també, edifici rodó de tretze plantes. Cinc hores mes tard, en lloc de cridar-nos per megafonia, el metge va sortir a parlar amb nosaltres.

            - Realment el seu fill tenia molt escampada la infecció causada per la peritonitis, i hem hagut de netejar gairebé tots els intestins. Però el que mes m'amoïna ara, es que l'Enric no recupera les seves constants per si sol. L'acabem de portar a la UCI, on si estarà fins que les recuperi. Les properes dotze hores seran vitals per ell. Ens va sentenciar el Dr. Asensio, el metge que l'acabava d'operar.

No podia ser... 

Vertigen? No, aquesta vegada la sensació era plenament de por. Si, concretament el que sentia era pànic. Pànic i ràbia al mateix temps. No podia ser... No podia ser que, una simple apendicitis s'emportés al meu fill després del que havíem estat lluitant durant aquells vuit anys i escaig. No podia ser, després de tot el que havíem arribat a aconseguir. No podia ser, que acabés així la historia d'un fill, al qui estimava tant...

Disculpeu que m'hagi allargat una miqueta avui, però, no he sabut com resumir mes aquells moments. I moltes gràcies per seguir llegint aquest blog.