Tal
com us vaig dir la passada setmana: per fi tornava a treballar!!!
Era
molt important per mi tenir el meu espai, sentir-me realitzada laboralment, i
poder tornar a contribuir en l'aspecte econòmic a casa, ja que feia temps que
tot queia a l'esquena del Jaume, encara que no es queixés mai. Amb la situació
que tenia, que ja coneixeu tots, el lloc on millor podia compaginar els horaris
dels nens, amb una feina, era poder treballar en una escola. Però clar, ja tenia
trenta-un anys, i no tenia estudis acadèmics del mon del ensenyament que em
permetessin de tenir una feina mes enllà de un monitoratge.
Ja us
vaig comentar que vaig començar fent el curs de monitora de menjador i lleure,
el que em va permetre de trobar una feina de 3 hores al dia en una escola
bressol de Manresa als migdies. Era genial, com molt be sabeu, els nens
m'encanten, però quan són tant xicarronets encara són mes tendres i macos, no
us sembla???
Apart
de treballar, intentava fer tota la formació que podia. Vaig fer varis
monogràfics que m'ajudessin a formar-me millor per poder treballar amb nens:
lleure, manualitats, trastorns alimentaris, trastorns de conducta. També mes
endavant, després de conèixer a la gent d'Apsocecat, dels quals us en parlaré
en una altra entrega ja que se'n mereixen una de integra per ells, vaig fer un
curs de llengua de signes catalana, LSC, a Barcelona, el que em permetia de
poder entendre i relacionar-me amb nens
sords i sord-cecs. De fet m'apuntava a tots els cursets que podia, tants
com el meu ritme a casa em permetia.
Va
ser aquella època de la meva vida en la que em vaig adonar que els nens amb
diferents capacitats m'atreien molt, i quant mes sabia mes volia saber-ne. A
mes, el fet aprendre, m'ajudava amb moltes coses vers els meus propis fills,
entenia mes coses de les que els hi passaven i aprenia tàctiques que m'ajudaven
a actuar en molts moments.
Era
una evidència clara, pel que un bon dia el Jaume em va dir que perquè no em
plantejava de fer un grau superior reglat, o fins i tot una carrera, ja que al
cap i a la fi, quan feia un curset també tenia d'estudiar, fer deures i
"ocupar" la taula del menjador, i l'ordinador de casa. Com gairebé
sempre, tenia raó, però em feia molt de respecte enfrontar-me a la meva edat a
llibres de text, treballs i exàmens, ja que no he estat mai una bona estudiant.
- Una carrera jo? Estàs boig. Li vaig contestar.
- I un grau superior d'educació infantil, o similar?. Em
va replicar ell.
Vam mirar per internet quines
opcions d'aprenentatge hi havia per presentar-me a la prova d'accés per majors
de 25 anys. Vam veure que existia el IOC, Institut Obert de Catalunya, que
permetia d'estudiar des de casa. Encara que no molt convençuda, m'hi vaig
matricular...i, apa, som-hi!!! Vaig decidir pujar a aquell tren que sortia en
aquell moment.
Us ben
asseguro que no he "clavat colzes" tant fort a la meva vida
d'estudiant, com en aquell curs de preparació. Tenia als de casa ben avorrits,
el meu fill gran no entenia com, sense anar a l'escola, tingués tants deures
per fer. Em costava, però ho volia aconseguir, després ja veuria si
m'enfrontava a un grau superior, o em plantejava de fer una carrera, amb varis
anys, des de casa. Vaig estar estudiant gairebé tot un curs, repassant llengua,
història, matemàtiques, i també anglès que no n'havia fet mai, fins que va arribar
la data de les proves a finals d'abril.
Doncs
no va poder ser, no vaig aprovar. Pocs dies abans de la prova, vam haver
d'ingressar al Enric amb una greu peritonitis, amb intervenció d'urgència a la
Vall d'Hebron. El dia de la prova, l'Enric encara estava a la UCI, i tot i que
era el Jaume amb ell, el meu cap no era a l'aula... estava amb el meu fill.
Vaig quedar en blanc davant de preguntes que sabia les respostes, però que vaig
ser incapaç de recordar. Reconec que és dels moments de frustració mes grans
que he tingut mai, ja que, després de tota la feina que havia fet, no vaig
poder aconseguir allò que tant desitjava. Sempre us he sigut, i us seré, molt
sincera. No sóc una "super-woman modèlica", sóc mare, simple i
senzillament una mare que, com totes vosaltres, primer pensa en els seus fills,
que en ella mateixa.
Vaig haver
de baixar d'aquell tren a la penúltima estació abans del destí.
El
Jaume em va animar a seguir estudiant, però tot es va començar a complicar a
partir de llavors, i en vaig perdre les ganes. Però qui sap, potser qualsevol
dia puc tornar-ho a provar... de trens en surten cada dia, només hem d'estar
atents.
Ja us
explicaré un altre dia les complicacions, però avui us volia explicar que, poc
temps després, justament al inici del hivern del 2.001, va nevar i va fer molt
de fred a Santpedor, i a tot Catalunya durant
tres setmanes seguides, potser ho recordareu. Molt mes del que està fent
aquest dies, vam arribar a 14 graus sota zero al poble. Aquell fred rigorós va
agafar al Jaume arreglant una façana. Era impossible de treballar, ja que
estava tot congelat. Una tarda d'aquells gèlids dies va arribar a casa i em va
dir que teníem de parlar seriosament.
Em va
explicar que l'havia anat a veure en Francesc, un constructor de Manresa amb el
que feia anys que col·laboraven, i que també sortien junts amb bicicleta de
muntanya, i li havia demanat per anar a treballar a Barcelona, a la Sagrada Família,
com ja li havia dit altres vegades temps enrere, però que no havia considerat,
ja que de feina en tenia molta a Santpedor, però que, aquells dies de fred li
havien fet valorar-ho diferent.
- Encara que guanyi una mica menys,
tindré un horari, i vacances. Et sembla que ho provi?. Em va dir.
El
tracte va ser que farien una feina que duraria entre 6 i 8 mesos, que era el
que li havien contractat a l'empresa d'en Francesc. Després d'un parell d'anys
com a subcontractat, el Cap d'Obres va voler "fitxar-lo" com a encarregat
d'obra, directament per la casa, com en diuen ells... Aquesta setmana farà
setze anys que el Jaume treballa al Temple.
Em va
explicar que quan li va demanar al seu Cap, que perquè li havia ofert a ell, i
no a un dels mes de cent operaris que hi havia llavors aquell reconeixement,
ell li va dir:
- Es que tu no tens mai cap problema
en res del que fas.
- Tu si que no has tingut mai cap
problema. Li va respondre el Jaume.
Sense
ser-ne conscients, si que era cert que la realitat que teníem a casa ens feia
ser molt resolutius i positius, a no veure complicat qualsevol aspecte que pot
tenir una clara solució, com molta gent "sense problemes" sol fer.
L'essència del Enric, seguia guiant-nos a cada pas que feiem.
Ell
va aprofitar a pujar al "seu tren", i el viatge encara dura...
No
deixeu escapar mai cap dels vostres trens, dels vostres somnis, cada dia en
surten..
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
I tant, i mirar totes les destinacions. A vegades la més rara, pot ser la millor.
ResponEliminaHem pujat a molts trens, alguns hem baixat abans d'acabar el viatge però mai, mai hem perdut la il·lusió de seguir pujant al "nostre tren"...
EliminaJaume, si viatgem junts el destí serà l'encertat, sens dubte.
Petons!!
La relitrea és que, quan paspasno tens qué tenur por, però soc conscient que de vegades no som proy valents, tete raó sempre pots agafar-ne altre, petons bonica
EliminaVal la pena pujar al tren, llavors ja és veurà que passa
EliminaPetons bonica 💓
Moraleja!!! puja al tren.
ResponEliminaEt trovo ha faltar Montse!
Isabel, tu ara has agafat un tren amb una destinació genial, aprofita i gaudeix d'aquest viatge, duri el que duri.
EliminaJo també et trobo a faltar.
Una abraçada de tot cor!!
Sempre és bo ser a dalt del tren i modular la velocitat en cada moment de les nostres vodes.
ResponEliminaNo baixar del tren i encarar la vida és molt valuós! Enhorabona Montse i Jaume!
Alba, tens tota la rao.
EliminaSer a dalt del tren moltes vegades comporta en fer parades que mai haguessis pensat o arribar a un destí poc previst, però si tens la sort de pujar al tren i fer el viatge acompanyada la resta es mes fàcil.
Gràcies per llegir-nos.
Una abraçada
Vull dir vides!!!
ResponElimina