Fes el que estimes, estima el que fas.

El temps anava passant. A casa vam anar descobrint com de diferents eren les dues escoles dels nostres fills.

El Pau a l'escola Riu D'Or anava adquirint coneixents, va compartir tota l'etapa infantil i primària amb els mateixos companys, amb els que hi segueix tenint molt bones amistats. Al curs del Pau, ja hi havia dos grups, així com els cursos inferiors, el que va provocar que s'hagués d'anar ampliant l'edifici. Crec que sempre va estar amb obres tots els anys que hi va anar.

Al Jeroni de Moragas tot era diferent. Era com una petita família, tots els professionals estaven pendents en tot moment que el meu fill petit, i la resta d'alumnes, estiguessin bé. En aquella classe, no treballaven amb llibres i lliçons. Feien quelcom mes important per aquells infants: millorar els hàbits del dia a dia, intentar que aprenguessin coses quelcom bàsiques com rentar-se les dents, o poder menjar un iogurt tots sols amb una cullera. Coses senzilles que milloraven la seva qualitat de vida.

Em tenien ben embadocada. Cada dia tenia mes ganes d'arnar-lo a buscar per saber que haurien fet, sempre era diferent. No se pas d'on treien tantes idees. Cada dia aprenia quelcom de nou i diferent. Un dia els vaig trobar jugant amb farina, feia molt riure, tot ell estava blanc, tenia aquella cara tant divertida que feia ell quant sabia que feia alguna cosa no molt correcta, i al mateix temps reia d'orella a orella. M'encanta recordar aquells moments. Aquell dia estava amb la Cristina i la Gemma, que es van apropar a mi per disculpar-se:

            - Perdona Montse, avui l'Enric s'ha embrutat molt, ara el netejarem. Em van dir.

            - Nooo!!!, no hi patiu gens ni mica, m'encanta veure al Enric gaudint tant!!!. Això es salut, tant de bó s'embrutés cada dia. Vaig respondre.

Una tarda, en recollir-lo, em van comentar que, la següent setmana anirien d'excursió a una granja-escola tot el dia, per veure i tocar els animals. Innocentment els vaig demanar si l'Enric hi podria anar. No m'havia plantejat que el meu fill petit també pogués anar d'excursió tal com ho feia amb tota normalitat el seu germà gran. La Montse, la Gemma i la Cristina, encara riuen ara...

La setmana següent el vaig acompanyar a l'escola com sempre però amb la diferencia que ja tenien la furgoneta apunt per marxar. Era admirable com les mestres tractaven aquells infants, algun d'ells bastant delicat. A Ampans tenen una frase que defineix molt bé com s'agafen tant seriosa, i alhora desenfadadament, la seva feina, diu així: "Fes el que estimes, estima el que fas". M'encanta aquesta frase, i a vosaltres??

Aquell dia dinant a casa amb el Pau parlàvem de "l'aventura" del seu germà. El Pau també trobava súper normal que anessin d'excursió, "tots els cursos hi van", em deia. Em va demanar que no el fes quedar a extraescolar aquella tarda, ja que volia anar amb mi a buscar al Enric. Volia veure'l arribar, veure quina cara feia, veure si s'ho havia passat tant be com ell quan hi anava.

Vam arribar a l'hora en punt al Jeroni de Moragas, però a l'aula no hi havia ningú, i la furgoneta encara no havia arribat...quins nervis. Pocs minuts després arribava la "singular expedició". El Pau va anar corrent cap a la porta del darrera per trobar al seu germanet. Quan el va veure, es va girar cap a mi, i em va dir que estava ben adormit. Efectivament, tal com ens van explicar les mestres, l'Enric s'ho havia passat molt be, i al migdia no havia parat ni un moment, però el viatge de tornada si que havia acabat amb ell.

El sopar d'aquell vespre a casa, va ser de tres només, ja que no hi va haver maneres de despertar a l'Enric fins a l'endemà. Va ser el nostre fill gran qui va tenir la paraula gairebé tot l'àpat. Al final, el Jaume li va haver de dir al Pau que semblava que hagués estat ell el qui havia anat d'excursió. Per mi, aquella situació de tenir al meu fill petit, "rebentat" del dia, i al meu fill gran "excitat" narrant la seva versió de la pel·lícula, em van fer sentir molt feliç. Sens dubte, la millor sensació per a una mare o un pare és la de veure als seus fills ben feliços, no creieu???

Tot i la dormida, el Pau em va dir que, li agradaria molt de poder anar mes dies a l'escola del seu germà. Perquè no?. Doncs a partir de llavors, tots els divendres a la tarda, sortíem ben ràpid del Riu d'Or per anar a buscar al Enric. Ho vam fer fins i tot quan el Pau ja anava al institut. Amb la complicitat de les mestres, el Pau també jugava, reia i els hi explicava coses a la seva manera als companys de classe del Enric.

Sempre havia reconegut que els meus dos fills tenien una relació "especial". El Pau tractava al seu germà amb una naturalitat pròpia d'un infant net de consciència i de prejudicis, fins i tot, s'hi enfadava quan calia, cosa que ni jo, ni el Jaume, érem capaços de fer. De l'altra banda, l'Enric admirava al seu germà gran amb una immensa passió, sempre el buscava, sempre volia estar al seu costat. Però el que vaig descobrir els divendres a la tarda a l'aula 2 del Jeroni de Moragas, va ser que, el meu fill gran tenia aquell do, no només per al seu germà, sinó per a tots els altres nens de l'aula. El Pau tenia, i té, veritable "ma esquerra" per tractar amb qualsevol nen, jove o adult amb l'etiqueta de "diferent". Ara que ja és un jove responsable de 22 anys segueix igual, segueix demostrant que als seus ulls, tots i tothom és "igual".

Recordo aquella època com una de les etapes mes tranqui-les i planeres de les que vam passar a casa. L'Enric era petit, però ja no era un nadó fràgil i delicat, encara no em costava gens de moure'l amunt i avall tot el dia. Jo ja em movia molt bé amb les rutines que teníem, sobretot les hospitalàries, el que em va fer decidir a provar de trobar feina en una escola, ja que m'havia tret el carnet de monitora aquell mateix any. Doncs després de varies feinetes esporàdiques, vaig poder entrar com a monitora a l'escola bressol "La lluna"de la Balconada. Apa doncs, tot el dia amb nens... m'encanten, no sé si us en heu donat compte.

"Fes el que estimes, estima el que fas". Tingueu-ho sempre present, us farà ser millors.

I us torno a agrair moltíssim la vostra fidelitat setmana, rere setmana. No hagués imaginat mai que aquest humil blog, tingués tants seguidors/es incondicionals.

Moltes gràcies.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com