Pugem al tren?

Tal com us vaig dir la passada setmana: per fi tornava a treballar!!!

Era molt important per mi tenir el meu espai, sentir-me realitzada laboralment, i poder tornar a contribuir en l'aspecte econòmic a casa, ja que feia temps que tot queia a l'esquena del Jaume, encara que no es queixés mai. Amb la situació que tenia, que ja coneixeu tots, el lloc on millor podia compaginar els horaris dels nens, amb una feina, era poder treballar en una escola. Però clar, ja tenia trenta-un anys, i no tenia estudis acadèmics del mon del ensenyament que em permetessin de tenir una feina mes enllà de un monitoratge.

Ja us vaig comentar que vaig començar fent el curs de monitora de menjador i lleure, el que em va permetre de trobar una feina de 3 hores al dia en una escola bressol de Manresa als migdies. Era genial, com molt be sabeu, els nens m'encanten, però quan són tant xicarronets encara són mes tendres i macos, no us sembla???

Apart de treballar, intentava fer tota la formació que podia. Vaig fer varis monogràfics que m'ajudessin a formar-me millor per poder treballar amb nens: lleure, manualitats, trastorns alimentaris, trastorns de conducta. També mes endavant, després de conèixer a la gent d'Apsocecat, dels quals us en parlaré en una altra entrega ja que se'n mereixen una de integra per ells, vaig fer un curs de llengua de signes catalana, LSC, a Barcelona, el que em permetia de poder entendre i relacionar-me amb nens   sords i sord-cecs. De fet m'apuntava a tots els cursets que podia, tants com el meu ritme a casa em permetia.

Va ser aquella època de la meva vida en la que em vaig adonar que els nens amb diferents capacitats m'atreien molt, i quant mes sabia mes volia saber-ne. A mes, el fet aprendre, m'ajudava amb moltes coses vers els meus propis fills, entenia mes coses de les que els hi passaven i aprenia tàctiques que m'ajudaven a actuar en molts moments.

Era una evidència clara, pel que un bon dia el Jaume em va dir que perquè no em plantejava de fer un grau superior reglat, o fins i tot una carrera, ja que al cap i a la fi, quan feia un curset també tenia d'estudiar, fer deures i "ocupar" la taula del menjador, i l'ordinador de casa. Com gairebé sempre, tenia raó, però em feia molt de respecte enfrontar-me a la meva edat a llibres de text, treballs i exàmens, ja que no he estat mai una bona estudiant.

            - Una carrera jo? Estàs boig. Li vaig contestar.

            - I un grau superior d'educació infantil, o similar?. Em va replicar ell.

Vam mirar per internet quines opcions d'aprenentatge hi havia per presentar-me a la prova d'accés per majors de 25 anys. Vam veure que existia el IOC, Institut Obert de Catalunya, que permetia d'estudiar des de casa. Encara que no molt convençuda, m'hi vaig matricular...i, apa, som-hi!!! Vaig decidir pujar a aquell tren que sortia en aquell moment.

Us ben asseguro que no he "clavat colzes" tant fort a la meva vida d'estudiant, com en aquell curs de preparació. Tenia als de casa ben avorrits, el meu fill gran no entenia com, sense anar a l'escola, tingués tants deures per fer. Em costava, però ho volia aconseguir, després ja veuria si m'enfrontava a un grau superior, o em plantejava de fer una carrera, amb varis anys, des de casa. Vaig estar estudiant gairebé tot un curs, repassant llengua, història, matemàtiques, i també anglès que no n'havia fet mai, fins que va arribar la data de les proves a finals d'abril.

Doncs no va poder ser, no vaig aprovar. Pocs dies abans de la prova, vam haver d'ingressar al Enric amb una greu peritonitis, amb intervenció d'urgència a la Vall d'Hebron. El dia de la prova, l'Enric encara estava a la UCI, i tot i que era el Jaume amb ell, el meu cap no era a l'aula... estava amb el meu fill. Vaig quedar en blanc davant de preguntes que sabia les respostes, però que vaig ser incapaç de recordar. Reconec que és dels moments de frustració mes grans que he tingut mai, ja que, després de tota la feina que havia fet, no vaig poder aconseguir allò que tant desitjava. Sempre us he sigut, i us seré, molt sincera. No sóc una "super-woman modèlica", sóc mare, simple i senzillament una mare que, com totes vosaltres, primer pensa en els seus fills, que en ella mateixa.

Vaig haver de baixar d'aquell tren a la penúltima estació abans del destí.

El Jaume em va animar a seguir estudiant, però tot es va començar a complicar a partir de llavors, i en vaig perdre les ganes. Però qui sap, potser qualsevol dia puc tornar-ho a provar... de trens en surten cada dia, només hem d'estar atents.

Ja us explicaré un altre dia les complicacions, però avui us volia explicar que, poc temps després, justament al inici del hivern del 2.001, va nevar i va fer molt de fred a Santpedor, i a tot Catalunya durant  tres setmanes seguides, potser ho recordareu. Molt mes del que està fent aquest dies, vam arribar a 14 graus sota zero al poble. Aquell fred rigorós va agafar al Jaume arreglant una façana. Era impossible de treballar, ja que estava tot congelat. Una tarda d'aquells gèlids dies va arribar a casa i em va dir que teníem de parlar seriosament.

Em va explicar que l'havia anat a veure en Francesc, un constructor de Manresa amb el que feia anys que col·laboraven, i que també sortien junts amb bicicleta de muntanya, i li havia demanat per anar a treballar a Barcelona, a la Sagrada Família, com ja li havia dit altres vegades temps enrere, però que no havia considerat, ja que de feina en tenia molta a Santpedor, però que, aquells dies de fred li havien fet valorar-ho diferent.

            - Encara que guanyi una mica menys, tindré un horari, i vacances. Et sembla que ho provi?. Em va dir.

El tracte va ser que farien una feina que duraria entre 6 i 8 mesos, que era el que li havien contractat a l'empresa d'en Francesc. Després d'un parell d'anys com a subcontractat, el Cap d'Obres va voler "fitxar-lo" com a encarregat d'obra, directament per la casa, com en diuen ells... Aquesta setmana farà setze anys que el Jaume treballa al Temple.

Em va explicar que quan li va demanar al seu Cap, que perquè li havia ofert a ell, i no a un dels mes de cent operaris que hi havia llavors aquell reconeixement, ell li va dir:

            - Es que tu no tens mai cap problema en res del que fas.

            - Tu si que no has tingut mai cap problema. Li va respondre el Jaume.

Sense ser-ne conscients, si que era cert que la realitat que teníem a casa ens feia ser molt resolutius i positius, a no veure complicat qualsevol aspecte que pot tenir una clara solució, com molta gent "sense problemes" sol fer. L'essència del Enric, seguia guiant-nos a cada pas que feiem.

Ell va aprofitar a pujar al "seu tren", i el viatge encara dura...

No deixeu escapar mai cap dels vostres trens, dels vostres somnis, cada dia en surten..

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com