L'Enric camina, als sis anys.

Els meus dos fills anaven creixent cada cop mes espavilats, tant l'un, com l'altre.

El Pau anava a "tota pastilla" amb la seva petita bicicleta. Era molt atrevit, massa i tot pel meu gust. Corria tant, que no el podia ni mirar, ja que sempre tenia por de que caigués. Fins que aquell dia va arribar. Va caure de "morros" al terra obrin-se tot el llavi. Vaig haver de deixar al Enric de presa i corrent amb la meva neboda que tenia poc mes de vint anys llavors, per portar de seguida al Pau al hospital. Va ser molt valent, li van posar dos punts per dintre, i dos per fora del llavi, i no va plorar gens.

Quan vam tornar a casa ja hi havia el Jaume amb l'Enric. Havia passat mes de dues hores sol amb la seva cosina, la Tata, com l'havia batejat el Pau, i ara li diu tota la resta de la família. La nostra neboda Yolanda estava quasi sempre a casa dels avis. Crec que aquella tarda va esdevenir per la Tata el moment clau en que va aprendre a estar, i cuidar al seu cosinet tant estimat per ella, doncs ho havia desitjat des que l'Enric havia nascut, però sempre li havia fet molt de respecte. A partir de llavors, la relació entre cosins, va ser la mateixa per a tots dos.

El Jaume es va esgarrifar en veure al seu fill gran amb aquella cara tota inflada, amb esgarrinxades i rascades per tots dos braços. Però amb la seva característica serenor li va explicar al Pau que, tot i haver caigut, no podia deixar d'anar en bicicleta, que no agafés por d'anar-hi. Tothom cau un dia o altre, però sempre cal aixecar-se, i continuar. El Pau tot convençut li va dir:

            - Doncs com que la mama m'ha dit que no aniré a l'escola, hi podem anar demà en bici tots dos.

De fet, no hi ha res com ser nen, no creieu?

Per altre costat l'Enric també s'anava espavilant cada dia mes. Al seu ritme no parava de fer petites, però constants progressions. Això ens feia sentir molt feliços.

No feia molt que li havíem fet fer unes sabates d'ortopèdia per donar-li mes base de suport als seus petits, i mal formats peuets. Poc temps després vaig començar a veure que tenia moltes ganes d'estar dret i que intentava fer passes, com qualsevol nen, però ell no podia. Els metges sempre deien que els seus peus no podrien aguantar el pes del seu cos ja que només repenjava les puntes dels ditets a la sabata, sobretot al seu complicat peu esquerre. Imagineu-vos a una ballarina quan es posa dreta sobre les puntes dels dits, doncs mes o menys, així eren els peus del meu fill.

Va tornar a arribar l'estiu, i vam seguir amb la dinàmica de marxar, els nens i jo, cap a la Vall Fosca fins al setembre.

Una vegada allà dalt, notava la mateixa sensació. Una nit com moltes altres, estava al bar del càmping fent  l' infusió, mentre el Pau jugava al parxís amb la Isabelita i la Magdalena. S'havia convertit en un ritual diari pel Pau, i per elles, realment hi tenien molta paciència. Parlant amb el nostre veí, el Pepe, li vaig explicar la meva intuïció,  i ell, ràpidament es va oferir per ajudar-me. Varem estar d'acord en que el que ens calia era poder muntar unes "paral·leles" com les que hi havia a les instal·lacions de teràpia ocupacional de la Vall d'Hebron.

No volia que el Jaume es fes il·lusions amb la possibilitat de veure al Enric a caminar, i desprès no fos possible. Així que vaig decidir mantenir-ho en secret, per primera vegada a la vida li estava amagant quelcom al Jaume, també era una sensació desconeguda per mi fins a les hores, semblava com començar a maquinar un pla....

Després de la conversa amb el Pepe, el següent pas va ser que el Pau guardés el secret, al cap i a la fi, seguia sent un nen de gairebé vuit anys. Li vaig dir que seria el "nostre secret".

L'endemà al matí ens varem mobilitzar, la Magdalena es va quedar amb els meus dos fills mentre el Pepe i jo començàvem a buscar el material per a construir les paral·leles "casolanes" que tenia al cap. Tothom si va anar apuntant, l'Antonio, que ja us he dit alguna vegada que portava el càmping, ens va explicar que uns clients havien marxat sense pagar deixant una tenda de campanya. Al Pepe se li van il·luminar els ulls, i li va demanar:

            - Antonio, què penses fer amb la tenda?

            - Desmuntar-la i llençar-la, que vols que en faci. Va contestar l'Antonio.

El Pepe ens va dir als dos que, amb els ferros de la tenda i una màquina de soldar podríem fer les paral·leles. Ens vam posar en marxa, Antonio i jo vam començar a desmuntar la tenda mentre el Pepe anava a casa del Cisco, el propietari del càmping que viu al poble, per veure si tenia una màquina de soldar i mes eines que ens podrien fer falta.

Doncs ja ho teníem tot: material apunt, eines i nosaltres ben engrescats. El jovent del càmping també ens van ajudar quedant-se amb el Pau i l'Enric jugant a la piscina. La Magdalena ens va fer el dinar per a tots. Amb un parell de dies les varem tenir fetes.

A partir de llavors vaig començar a ensenyar a l'Enric a agafar-se amb les seves manetes a les paral·leles i repenjar-se per tal de poder fer algun pas. Érem el centre de les mirades dels estiuejants. Per sort era Juliol i no hi havia massa gent, el que ens permetia estar molt per ell i seguir tenint controlat al Pau.

Els divendres amagàvem les paral·leles a darrera del restaurant perquè la meva idea era que si l'Enric aconseguia caminar, voldria donar-li la gran sorpresa al Jaume. Sempre ens hem anat fent sorpreses, de les que no es compren amb diners.

Vam passar la segona meitat del mes de juliol, aniversaris inclosos, sis l'Enric, i vuit el Pau. De dilluns a divendres, una estona la matí, i una altra a la tarda, practicàvem amb les barres, com si estiguéssim a l'aula d'estimulació. Això també va provocar que, amb els companys de càmping compartíssim una gran complicitat. I no cal parlar del Pau, no nomes va ser capaç de guardar el nostre secret, sinó que a mes tenia una gran habilitat per fer que el seu germà l'imités. Ell es posava a les paral·leles com si no sabes caminar i l'Enric al seu darrere el seguia... increïble, encara m'emociona el record d'aquell estiu.

Va arribar a mitjans del mes d'agost, el primer dia de vacances del Jaume, quins nervis...

Ho tenia tot apunt, vaig organitzar un sopar amb tots els amics del càmping a dalt al bar, com moltes vegades feiem. Érem una vintena mes o menys, el Jaume estava molt content amb aquell sopar d'amics, el que no es podia ni imaginar era el que li esperava.

Estava tot estudiat, desprès de sopar l'Antonio li va demanar al Jaume, per distreure'l, que l'ajudés a tallar el pastís dels postres a la cuina, com moltes vegades havíem fet. En aquell moment, no tenia ni idea del que li esperava.

Ho tenia tot organitzat, i en un moment vam canviar tot l'escenari, el Pepe va treure les paral·leles i les va posar on teníem les taules, que estaven traient la resta d'amics, jo hi vaig posar a l'Enric al inici de les barres. El Pau va anar a buscar al seu pare, sabent que el seguiria sense sospitar. En sortir de la cuina del bar, es va trobar davant seu al Enric dret, mirant-lo, i, com si ho hagués estat assajant tota la vida, va anar fent passes, agafat a les barres en direcció al seu pare. El Jaume no s'ho podia creure, la seva cara ho denotava clarament, va caure de genolls a l'altre extrem de les paral·leles, on, després de poc, va arribar l'Enric. Plorava, plorava sense parar, va abraçar ben fort al Enric després del seu primer trajecte, fins que se'l posar a coll, mentre jo, i tots els que érem allà aquella nit, aplaudíem, i també ploràvem.

La meva intuïció, el treball previ de totes les fisioterapeutes que havien treballat amb ell, l'ajuda i l'esforç de molta bona gent, la complicitat i compromís del Pau, les ganes de progressar del Enric, i tones i tones d'amor invertides havien aconseguint quelcom impensable, quelcom increïble.

Recordo com si fos ara mateix aquella nit. Sens dubte ha estat un dels moments mes emocionants que he viscut, us ho ben asseguro.

No deixeu mai de creure que les vostres sensacions poden fer-se realitat, i si teniu fills confieu en l'anomenat "instint maternal" ja que sou qui millor els coneix, mes que un metge, un mestre, o qui sigui . No us conformeu mai amb un: "no podrà"...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com