El " miracle de Santpedor"

Dons d'aquesta manera tant maca i senzilla, l'Enric va començar a fer les seves primeres passes  tot solet. Vam seguir tota la resta del estiu practicant amb les paral·leles, i vam poder aconseguir que a final de les vacances, ja caminés agafat de una sola mà d'algun adult, o de dues quan era el seu germà el qui el guiava.

Tot i seguir necessitant la cadira, podíem entrar a la piscina només donant-li la maneta, o acostar-nos a qualsevol indret i després acabar d'arribar-hi a peu. Sense cap mena de dubte, la seva qualitat de vida, i la meva, havien millorat moltíssim a partir de llavors.

Fins i tot, vaig començar també a portar-lo molt sovint al lavabo per provar de retirar-li els bolquers, el mateix que fem amb qualsevol nen amb un anyet i mig o dos després de començar a caminar. Que l'Enric tingués sis anys no hi volia dir res, com deia sempre el seu germà: "l'Enric aprèn mes a poc a poc". Una vegada mes, el meu fill gran tenia tota la raó. També us diré que després de mes d'un any intentant-ho, de comprar dotzenes i dotzenes de petits calçotets i pantalons, i de "fondre" la rentadora de casa... no me'n vaig sortir.

Aquell setembre varem tornar a casa eufòrics. La mestra del Pau em va dir que mentre tots els nens i nenes de la classe explicaven les aventures viscudes per vacances, ell explicava ple d'orgull la construcció de les paral·leles amb la gent del càmping i com el seu germà aprenia a caminar. Estava mes entusiasmat amb els avenços del seu germà, que amb tots els regals que pogués rebre pel seu aniversari. Sempre ha estat així el Pau.

També va arribar el moment de tornar a les consultes de la Vall d'Hebron. Però aquesta vegada era molt diferent, tenia unes ganes immenses d'anar a la consulta de la Dra. Cuixart, i ensenyar-li com caminava l'Enric.

Ja us havia escrit que la Dra. Cuixart va esdevenir per nosaltres, el nostre "metge de referència". Ella era qui portava l'ordre clínic, i ambulatori que necessitava l'Enric, i això ho anava decidint en funció del que fos mes prioritari segons la seva evolució.

El tinc ben gravat a la memòria aquell dia. L'infermera de la Dra, la Mª José, ens va rebre amb un gran somriure i una gran abraçada al Enric, que li va correspondre amb un petó ben gran. Eren ja moltes visites a aquell despatx de la primera planta del Hospital de Traumatologia.

            - Que gran i espavilat que el veig després del estiu, Montse. Em va dir la Mª José.

            - Doncs ja veuràs quina sorpresa mes gran us porta avui l'Enric. Li vaig contestar, sense donar mes explicacions que un somriure d'orella a orella.

Mentre esperàvem que ens cridessin, a la sala d'espera, li anava explicant a l'Enric que ho tenia que fer molt i molt be, igual que aquella nit amb el seu pare. També volia donar-li la sorpresa, que n'estava segura de que li encantaria. L'Enric semblava que ho entengués perfectament, era ben be com si sabés quan una situació era realment important. Tot i no fer servir les paraules, sempre ens vam entendre amb el meu fill.

Gairebé sempre la Dra. ens deixava pels últims per tenir mes temps per nosaltres. Mes tard, que d'hora, va arribar el moment que ens van cridar per megafonia, indicant-nos la coneguda consulta 14.

Em va passar com sempre que tenia "un pla": em tremolaven la veu, i les cames. Vaig entrar a dins amb la cadira, i també com sempre, la Dra. Cuixart va anar directa a fer un gran petó i una gran abraçada al Enric, que li va tornar fent-li un petó amb "soroll", que també era novetat d'aquell estiu.

            - Aquests estius al càmping fan miracles, ja us estava esperant aquesta visita per veure'n les novetats. Em va dir somrient.

            - Espera't a veure'l caminar. Vaig pensar, sense dir-li.

La Dra. estava molt contenta en veure que l'Enric anava millorant en moltes coses.  Potser per molts serien petites cosetes, però per nosaltres eren grans avenços: com agafar la cullera, veure sol amb un got, jugar i entretenir-se estonetes ell mateix. Així com també anar eliminant "estereotips" de discapacitat que feia el meu fill quan volia aïllar-se.

Quan va tornar a la seva taula per començar a escriure les novetats del dia al historial, li vaig dir que esperés un moment, que teníem una sorpresa molt gran per ella. Vaig posar a l'Enric dret des de la llitera en que li feia el reconeixement, i, agafant-lo només d'una mà, vam anar caminant fins a la cadira on seia la Dra. Jo estava vermella com un pebrot, i ella va quedar blanca com la seva bata per un moment.

            - No m'ho puc creure. Això és un miracle. Va dir.

No sé si us he comentat mai que a la consulta gairebé sempre hi havia tot l'equip de la Dra. i com que la Vall d'Hebron és hospital universitari, també hi solien haver varis estudiants aprenent d'una gran mestra com era la Dra. Cuixart. Tots ells van quedar sorpresos quan van sentir els crits d'alegria que va fer després del "xoc" de veure al Enric caminant.

            - Veieu aquest nen? Era un nen sense futur. Ni aguantava el cap. No feia res tot sol. Es va operar dels peus, i no va anar bé. No haguéssim donat res per ell. El veieu ara?? Mireu com camina, mireu quina mirada mes "viva" que té. Mai tireu la tovallola amb un nen, mai digueu no podrà, els nens estan plens de ganes de viure, i de sorpreses, i mes si tenen una mama, i una família com l'Enric. Va dir dirigint-se a tothom que érem allà, clarament emocionada.

            - Aquest nen és "el miracle de Santpedor". Correu a buscar al Dr. Aguirre. Va manar a un dels seus col·laboradors.

A mi també em va emocionar molt sentir aquelles paraules. No parava mai a rumiar tot el que feia pel meu fill, ho feia, i ho tornaria a fer. Des de que va néixer, va ser la meva màxima prioritat, ja ho sabeu.

            - Què passa Dra.? Què són aquestes presses? Sap quina hora és?. Va dir en entrar a la consulta el Dr. Aguirre.

            - Calla i mira. Li va dir la Dra., picant-me l'ullet.

La vaig entendre perfectament. Vaig tornar a posar l'Enric al terra. Sense necessitat de dir res, tota la gent que hi havia dins de la consulta van fer un passadís entre nosaltres, i el Dr. Aguirre, que vam tornar a fer agafat només d'una mà.

Ell també va fer una expressió de sorpresa en veure com caminava el meu fill. Tot i mostrar-se clarament content, ens va fer parar a "mitja travessa". Va agafar a coll a l'Enric, i el va assentar a la llitera de reconeixement, dient-nos a tots.

            - No hagués dit mai que aquest nen arribés a caminar, però els seus peus són molt delicats, ho sabem tots molt be.

Tenia raó, tots coneixíem les dificultats posturals dels peus del Enric, les complicacions de l'operació del peu esquerre, la seva artrogriposi, el fet de que al no tenir mobilitat als peus els seus muscles bessons eren atròfics, gairebé inexistents.

Li va descordar les sabates, i tots vam poder veure que les puntes dels seus ditets, especialment les del peu esquerre, estaven molt vermelles. Va ser una galleda d'aigua freda que va refredar l'eufòria que hi havia hagut fins llavors en aquella sala.

El Dr. Aguirre ho va notar de seguida, tots havíem emmudit. Va estar una bona estona observant i tocant els peuets del meu fill. Va decidir de fer-li fer unes plantilles a mida que serien molt gruixudes del darrera i finíssimes dels davant. Així com també unes sabates d'ortopèdia per que ho subjectessin molt bé, i tinguessin l'espai just i necessari pel peu amb la plantilla.

            - Si l'Enric ha començat a caminar. Hem d'ajudar-lo a que ho pugui seguir fent. Finalment va dir.

Van passar gairebé dos mesos en tenir les plantilles i les sabates fetes. Durant aquell temps, no el feiem caminar, per no provocar una lesió als seus peuets. Però, moltes vegades, te'l trobaves dret anant amunt i avall agafat a les barres que havíem anat col·locant per tota la casa. Quan li deia que no ho fes, que es podia fer mal, amb una clara expressió, i sense fer servir paraules, em deia que no ho entenia.

No crec en els miracles, però, a vegades, passen coses que no hauríem esperat mai, no creieu???

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com