Ja som família nombrosa

Com us he anant explicant, l'Enric, i jo, teníem bona part de la setmana ocupada amb les diferents activitats: estimulació, piscina, l'escola bressol, així com les constants visites que encara seguíem tenint al Vall d'Hebron. Amb aquest ritme acabàvem tots ben cansats, però tenia una sensació dins meu que em deia que encara es podia fer mes, però no sabia ben be què?

En una sessió d'estimulació, parlant-ne amb la Silvia, em va dir amb molt de tacte:

            - Potser si al Enric li fessin una avaluació oficial, per valorar quin grau de discapacitat pot tenir l'Enric, us podria ajudar a tenir mes recursos per atendre al teu fill.

No m'havia plantejat mai a fons que, realment el meu fill tenia una discapacitat; una discapacitat psíquica i física important. El meu amor de mare em feien tenir un vel als ulls tant gran, que m'impedien de veure quelcom tant evident, com cruel d'admetre. El Jaume encara estava mes allunyat de la realitat que jo en aquells moments.

Recordo aquell vespre, com si fos ara. Després de tenir als nens dormint, en vam parlar molt seriosament amb el Jaume. Vam plorar tots dos, potser mes encara ell, que jo. El que m'havia dit la Silvia, era ben cert, però aquella rutina que portàvem a casa després de que l'Enric entrés a l'escola bressol, afegint que des de la consulta de Genètica encara no havien pogut "etiquetar" al Enric dins de una síndrome coneguda per rara que fós, ens havia donat una sensació de "falsa normalitat". Aterrar a la veritat, va ser dur, molt dur, però una vegada mes, junts i estimant-nos, vam continuar endavant. Però ara, tornant a tocar de peus a terra.

La Fina, l'assistenta social del CDIAP del Bages es va cuidar de demanar-nos hora. Poc després de un mes anàvem a Barcelona, a un centre d'estimulació molt semblant al de Manresa, però que estava autoritzat per Benestar Social per a emetre valoracions de discapacitat... Un altre mes més endavant, arribava a casa una carta certificada a nom del meu fill:

66% de discapacitat, reconeixement de mobilitat reduïda i necessitat de 3a persona per a desenvolupar les tasques bàsiques quotidianes. Això si, de caire temporal a revisar quan l'Enric tingués sis anys... Va ser una altra galleda d'aigua gelada a sobre.

Però aquesta vegada va ser diferent, estava preparada per reaccionar davant d'una resolució encara que em fes posar la pell de gallina al llegir-la. Res no canviaria el redactat d'aquella carta, però res impediria de seguir lluitant per la qualitat de vida del meu fill, res impediria de ser feliç amb la meva estimada família de quatre, que sempre havia desitjat, tret de un petit gran detall: a partir d'aquell moment també podíem sol·licitar el reconeixement de família nombrosa, pel fet de tenir dos fills, un d'ells amb discapacitat reconeguda.

Vaig fer molt ràpidament un canvi de "xip", a la meva llista d'activitats no remunerades com a mare d'un fill com el meu, hi vaig afegir el de "tramitadora" d'ajuts que em servissin per seguir estimulant al màxim al Enric, i a no carregar tant com fins llavors la nostra modesta economia familiar...Em vaig tornar una experta amb les carpetes, ja que les "tablets" encara no existien. Després de sol·licitar el títol de família nombrosa, vaig demanar mes serveis, i vam poder guanyar una hora mes a la setmana d'estimulació. També vaig rebre una ajuda, el que en deien una PUA, per ajudar-nos a pagar una cadira nova per l'Enric, ja que el cotxet que portava des que va néixer, ja li anava bastant justet.

Un bon dia, després de deixar a l'Enric a l'escola bressol vaig anar a Ampans. Des que era una nena, havia vist el trencall de Comabella anant. o tornant de Manresa. Sempre havia estat allà, però no ho coneixia. No tenia ni idea de si seria un lloc adequat per el meu petit fill. Recordo perfectament que vaig estar molta estona al pàrking de la seva escola, dins del cotxe, davant de la porta sense atrevir-me a entrar. Em feia molt, molt de respecte. Al final, no vaig gosar d'entrar.

No li vaig explicar res aquell vespre al Jaume, però tampoc vaig dormir gaire aquella nit. D'una banda pensava que n'hauria d'haver parlat amb la Silvia, o la Fina, abans de fer el pas, però no podia esperar a veure i buscar quelcom mes que li pogués anar be al meu fill, encara que fos en un lloc desconegut llavors per mi, com era Ampans.

L'endemà, hi vaig tornar...i aquesta vegada si, hi vaig entrar. Però els detalls us els explico diumenge vinent, d'acord???

I us torno a agrair la fidelitat que teniu amb l'essència del Enric, setmana rere setmana. 

Moltes gràcies.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com