Escola bressol.

Tot i no de ser de color de rosa, tal com us deia l'anterior entrega, sempre vaig intentar afrontar tots els reptes que s'anaven presentant dia, a dia, amb el màxim d'il·lusió i de sentit positiu. A vegades no era fàcil, com segur que també us ha passat a molts/es de vosaltres en molts moments de la vida, i mes encara quan ets mare, o pare.

Vaig tenir de trobar una òptica que s'atrevissin a fer-li unes ulleres per l'Enric, tal com les havia prescrit la Dra, que fossin petites, còmodes i de fàcil canviar vidres per provar diferents graduacions, però que, sobretot, tinguessin mà esquerra amb el meu fill.

Com també us he dit varies vegades, l'Enric tenia la gran "capacitat" de treure lo millor de les persones que se li acostaven, i això és el que va passar quan vam entrar en una de les òptiques mes antigues del carrer Guimerà de Manresa, on la Montse i les seves companyes el van conèixer per primer dia. De seguida es van treure la típica bata blanca que porten per que l'Enric no ho relacionés amb una consulta mèdica. Va ser una molt bona tàctica, ja que es va agafar les proves que li feien amb diferents objectes i joguines, com si estiguéssim en una sessió d'estimulació.

Un parell de setmanes mes tard, em van trucar dient-me que ja tenien les ulleres a punt. Hi vàrem anar per la tarda, després de recollir al Pau a l'escola. Va ser un moment que sempre el recordaré com a molt especial. Quan li vam posar les ulleres per primera vegada va obrir uns ulls com taronges, em va mirar, i va començar a riure, després ho va fer amb el seu germà, i va seguir rient, amb aquell riure encomanadís que tenia. Tothom que era a la botiga aquell moment, va acabar rient... i plorant d'emoció.

Sempre mes hem seguit anant a la mateixa òptica, amb la mateixa gent. De fet, jo porto ulleres ja fa mes de deu anys, i ara el Jaume i ja porta les "del cerca".

L'Enric anava creixent i jo tenia molt clar que no el podia deixar parar massa perquè com deia el Pau: "l'Enric aprèn mes a poc a poc".

Tal com havia vist al càmping l'estiu anterior, al meu fill li anava molt be d'estar amb d'altres nens. En aquella època, a Santpedor només hi havia una escola bressol petita i privada. Els vaig anar a veure per portar-hi l'Enric unes hores a la setmana, però em van ser molt sinceres quan em van dir que tenien l'escola plena, i un munt de nens en llista d'espera. La germana mitjana del Jaume, la Marta, també m'ho va confirmar, i em va dir que per això ella portava a la seva filla, l'Aina, a l'escola bressol de Sallent... Ja us podeu imaginar cap on vaig anar immediatament.

Varem estar molt de sort. A Sallent tenien plaça, i estaven disposats a acceptar al Enric, tot i que no sabien si podrien atendre'l bé ja que la mestre era gran i tenia molts nens. Vaig proposar de donar-los un cop de mà si feia falta, però varem decidir que hi anés només un parell d'hores al dia, de moment, quan no ens coincidís amb alguna consulta hospitalària.

La veritat es que va ser fantàstic. Al Enric li encantava estar envoltat de nens i nenes, que de retruc, aquells menuts, i les seves famílies, convivien i coneixien amb un nen "que aprenia mes a poc a poc". L'Adelina, si que passava dels seixanta anys, però era un encant de mestre, i de persona, dolça i amable. Sempre amb una alegria inesgotable, que l'Enric va captar, des del primer moment.

Va ser una etapa molt curta però molt bonica. A mes era la primera vegada que deixava al meu fill petit mes d'una hora a un lloc sense ser-hi jo. Era com un gran regal. També era una manera de normalitzar un xic tot plegat, de fet, portar el teu fill a una escola bressol, era el mes normal del món, no???

Vaig fer molt bones relacions amb d'altres mares de Sallent, així com també feiem molt bones "migues" amb les mares de l'escola Riu d'Or, on anava el Pau. Sense adornar-me'n, cada vegada mes i mes gent coneixia al Enric, i el tractaven amb tota normalitat, sobretot els nens.

Un bon dia, un grup d'aquestes mares de Santpedor, que mes endavant esdevindran molt bones amigues em van dir:

            - Realment l'Enric és molt especial, i tu ets una mare molt especial.

I no ho deien amb el sentit de la discapacitat, sinó amb el sentit de que, al voltant d'ell, sempre es respirava un ambient de pau, tranquil·litat, de somriures constants. Però jo?... Si que la canalla sempre m'ha encantat, però només intentava fer el que qualsevol mare hagués fet pel seu fill, no creieu???

Montse Llopis Ció 

montsellopiscio@gmail.com