Com
us he anant explicant, l'Enric, i jo, teníem bona part de la setmana ocupada
amb les diferents activitats: estimulació, piscina, l'escola bressol, així com
les constants visites que encara seguíem tenint al Vall d'Hebron. Amb aquest
ritme acabàvem tots ben cansats, però tenia una sensació dins meu que em deia
que encara es podia fer mes, però no sabia ben be què?
En una sessió d'estimulació,
parlant-ne amb la Silvia, em va dir amb molt de tacte:
- Potser si al Enric li fessin una avaluació oficial, per
valorar quin grau de discapacitat pot tenir l'Enric, us podria ajudar a tenir
mes recursos per atendre al teu fill.
No m'havia
plantejat mai a fons que, realment el meu fill tenia una discapacitat; una
discapacitat psíquica i física important. El meu amor de mare em feien tenir un
vel als ulls tant gran, que m'impedien de veure quelcom tant evident, com cruel
d'admetre. El Jaume encara estava mes allunyat de la realitat que jo en aquells
moments.
Recordo
aquell vespre, com si fos ara. Després de tenir als nens dormint, en vam parlar
molt seriosament amb el Jaume. Vam plorar tots dos, potser mes encara ell, que
jo. El que m'havia dit la Silvia, era ben cert, però aquella rutina que
portàvem a casa després de que l'Enric entrés a l'escola bressol, afegint que
des de la consulta de Genètica encara no havien pogut "etiquetar" al
Enric dins de una síndrome coneguda per rara que fós, ens havia donat una
sensació de "falsa normalitat". Aterrar a la veritat, va ser dur, molt
dur, però una vegada mes, junts i estimant-nos, vam continuar endavant. Però ara,
tornant a tocar de peus a terra.
La
Fina, l'assistenta social del CDIAP del Bages es va cuidar de demanar-nos hora.
Poc després de un mes anàvem a Barcelona, a un centre d'estimulació molt
semblant al de Manresa, però que estava autoritzat per Benestar Social per a
emetre valoracions de discapacitat... Un altre mes més endavant, arribava a
casa una carta certificada a nom del meu fill:
66%
de discapacitat, reconeixement de mobilitat reduïda i necessitat de 3a persona
per a desenvolupar les tasques bàsiques quotidianes. Això si, de caire temporal
a revisar quan l'Enric tingués sis anys... Va ser una altra galleda d'aigua
gelada a sobre.
Però
aquesta vegada va ser diferent, estava preparada per reaccionar davant d'una
resolució encara que em fes posar la pell de gallina al llegir-la. Res no
canviaria el redactat d'aquella carta, però res impediria de seguir lluitant
per la qualitat de vida del meu fill, res impediria de ser feliç amb la meva
estimada família de quatre, que sempre havia desitjat, tret de un petit gran
detall: a partir d'aquell moment també podíem sol·licitar el reconeixement de
família nombrosa, pel fet de tenir dos fills, un d'ells amb discapacitat
reconeguda.
Vaig
fer molt ràpidament un canvi de "xip", a la meva llista d'activitats
no remunerades com a mare d'un fill com el meu, hi vaig afegir el de
"tramitadora" d'ajuts que em servissin per seguir estimulant al màxim
al Enric, i a no carregar tant com fins llavors la nostra modesta economia
familiar...Em vaig tornar una experta amb les carpetes, ja que les
"tablets" encara no existien. Després de sol·licitar el títol de família
nombrosa, vaig demanar mes serveis, i vam poder guanyar una hora mes a la setmana
d'estimulació. També vaig rebre una ajuda, el que en deien una PUA, per
ajudar-nos a pagar una cadira nova per l'Enric, ja que el cotxet que portava
des que va néixer, ja li anava bastant justet.
Un
bon dia, després de deixar a l'Enric a l'escola bressol vaig anar a Ampans. Des
que era una nena, havia vist el trencall de Comabella anant. o tornant de
Manresa. Sempre havia estat allà, però no ho coneixia. No tenia ni idea de si
seria un lloc adequat per el meu petit fill. Recordo perfectament que vaig
estar molta estona al pàrking de la seva escola, dins del cotxe, davant de la
porta sense atrevir-me a entrar. Em feia molt, molt de respecte. Al final, no
vaig gosar d'entrar.
No li
vaig explicar res aquell vespre al Jaume, però tampoc vaig dormir gaire aquella
nit. D'una banda pensava que n'hauria d'haver parlat amb la Silvia, o la Fina,
abans de fer el pas, però no podia esperar a veure i buscar quelcom mes que li
pogués anar be al meu fill, encara que fos en un lloc desconegut llavors per
mi, com era Ampans.
L'endemà,
hi vaig tornar...i aquesta vegada si, hi vaig entrar. Però els detalls us els
explico diumenge vinent, d'acord???
I us
torno a agrair la fidelitat que teniu amb l'essència del Enric, setmana rere
setmana.
Moltes gràcies.
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Encara se'm mullen els ulls, quan hi penso.
ResponEliminaRecords que ens acompanyaran sempre.
EliminaQue bonito... ,aquí estaremos,fieles como cada Domingo
ResponEliminaTenemos una cita cada domingo....
EliminaGracias por estar aqui siempre.
Besos
M'encanta llegir-ne tot el que expliques una experiencia, de la que aprende
ResponEliminaGràcies Montse per seguir-nos llegint sempre.
EliminaUna abraçada
Bons relats Montse. Segueix!!!
ResponEliminaMoltes gràcies Toni.
EliminaMontse, estic admirada i agraïda per aquests textos. Hi aboques amor, coneixement i experiència. Fas molt bé.
ResponEliminaMoltes gràcies.Una abraçada
EliminaMontse, estic admirada i agraïda per aquests textos. Hi aboques amor, coneixement i experiència. Fas molt bé.
ResponElimina