Setembre 97

Va acabar l'agost molt ràpidament, i sense saber el que m'esperava aquell setembre del 97 va començar una marató a la qual no havia estat preparada, però ara, amb l'experiència viscuda, crec que no en vaig treure'n un mal resultat.

La veritat era que encara no enteníem ben bé quin seria el futur del nostre fill. El meu amor de mare sempre em feia veure'n les coses positives de qualsevol gest que feia l'Enric. El Jaume, en aquella època creia, o volia creure que, qualsevol dia sortiríem del Hospital, després de una consulta o una intervenció i tot passaria a ser normal, com sinó hagués passat res mes enllà de un gran malson.

Quan ens varen donar d'alta a neonats, ens varen redactar un informe de mes de set pàgines, amb uns noms que no havíem vist mai escrits, i on ens anaven derivant a consultes de pediatria hospitalària de gairebé totes les especialitats: neuròlegs, ortopedes, oftalmòlegs, uròlegs, nefròlegs, espina bífida, otorrinos, i la que ens donava mes esperances de resposta: genètica.

Doncs va ser frenètic, les primeres vegades que visitàvem un especialista nou, el Jaume ens acompanyava, però hi havia setmanes en que teníem dues, tres, o fins i tot mes visites, i clar, algú tenia de treballar a casa. No sé si us vaig comentar que, en el moment de saber que el meu fill viuria, vaig decidir deixar de treballar (temporalment) per a poder-me'n cuidar jo integrament, així com al seu germà. No me'n he penedit mai d'aquella decisió, a casa ens vam adaptar a viure amb un sol sou, i cert és que no ens ha faltat mai de res, tampoc necessitàvem mes. I ja veus a la Montse Bcn amunt, Bcn avall amb l'Enric al costat dins la "Maxicosi" 

Tot plegat era un petit, o un gran caos, no assimilava tota la informació que m'anaven donant els especialistes, necessitava un punt d'ordre, algú que m'asserenés, i que anés marcant el ritme de tot plegat.

En aquest blog anomenaré només a les persones que han sigut "especials" per a l'Enric, i per a la nostra família. Però vull que sapigueu que també ens hem trobat amb gent, professionals o suposats professionals, que el seu únic interès era el de anar-ne traient profit econòmic per part seva, aprofitant-se de uns pares novells, com érem el Jaume i jo, que buscàvem a la desesperada aquell punt d'ordre del que us parlava. Desconfieu de diagnòstics de paraula, o basats en estadístiques, de metges especialistes de l'altra punta del món amb tarifes milionàries... desconfieu-ne.

A finals d'aquell setembre estressant, vaig torbar algú que em va aturar, millor dit, em va venir a trobar a mi per fer-me reflexionar. Era la persona que sempre havia tingut mes a prop, apart del Jaume, era i és la millor amiga que tinc: l'Amàlia. L'Amàlia és infermera i coneix el funcionament del sistema sanitari, només em va fer una senzilla pregunta:

                - De totes les consultes que has anat aquest mes, qui s'ha mirat mes al Enric, que als informes?. Qui t'ha després mes sinceritat, tot i que el que t'hagi dit, no t'hagi agradat de sentir-ho?

Com sempre, tenia tota la raó. El meu estat de semi ansietat no em feia adonar de quelcom tant senzill. De seguida vaig tenir la resposta, si que havia visitat al meu fill una doctora amb una empenta impressionant, que després de fer una ullada al informe, el va deixar sobre la taula per posar-se a observar al Enric, i li va dir a ell com si l'estigués entenent perfectament:

                -Això de que tens espina bífida, ja ho veurem.

Va ser d'aquesta manera que vaig començar a confiar amb la Dra. Cuixart, la gran Dra. Empar Cuixart .

 Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com