Primeres vacances

Varem arribar a casa la segona setmana d'agost, teníem una llista llarguíssima de futures proves i visites a un munt d'especialistes de la Vall d'Hebron, però totes començaven al setembre. No havia caigut que estàvem en ple temps de vacances. La veritat és que havia perdut la noció del espai/temps.

Poc a poc ens vam anar adaptant a la nova situació familiar. Tenia molts dubtes sobre com acceptaria el Pau l'arribada del seu germanet. Vaig proposar-me de seguir jugant i fent les mateixes coses que fèiem abans, però fent participar a l'Enric, encara que fós simbòlicament: si gronxava al Pau, feia veure que era el seu germà qui l'empentava; si anàvem a passejar, el Pau ajudava a portar el cotxet; etc, etc. Vaig intentar que, des del primer moment el Pau es sentís important en la vida del Enric... I com si s'hagués dotat de una innata maduresa, el Pau va començar a ser el millor estímul del seu germà.

A més a més de tota la feina que els meus dos fills comportaven, feia molta calor...clar, era agost, i això encara feia que em sentís mes cansada. Un bon dia el Jaume em va dir:

     - Marxem a la Vall Fosca!!!

     - Què dius?, li vaig dir jo. Si no me'n surto de que l'Enric acabi el biberó, d'empaitar al Pau que sempre era amunt i avall, de poder tenir un minut de calma.

     - Estàs boig, li vaig contestar. No saps la de coses que ens hem d'emportar amb un nen com l'Enric.

Doncs cap a la Vall Fosca vàrem anar. Havíem anat pujant al petit càmping de la Torre de Capdella des que ens havíem casat, feia 6 anys. Era, i és, un càmping molt acollidor, on hi havia moltes famílies que pujaven any rere any, i això feia que ens coneguéssim gairebé tots, i que molts d'ells també sabessin que, l'Enric seria un nen diferent. Els pares del Jaume també hi solien anar, però per estar mes còmodes varem llogar una caseta al poble.

Sorprenentment per mi, em vaig adonar que hi estàvem molt millor que a casa, no hi havia presses. El Pau, com qualsevol nen sà de dos anys, no parava quiet ni un moment: gronxadors, piscina, pilota... però sempre algú del càmping estava disposat a jugar amb ell, tant nens com adults. Això em permetia estar mes relaxada i pendent del Enric, ja que era un nen que sinó l'estimulaves constantment, dormia.

També era evident, al igual que a Santpedor, que la gent mirava encuriosida al Enric, que en aquells moments, no era pas gens diferent a la de qualsevol nen de sis setmanes de vida, tret de les dues clapes sense cabells del seu cap, on hi havien hagut les vies hospitalàries. Us seré sincera si us dic que, no m'importava gens ni mica, per mi era tant guapo ell, com el seu germà.

Amb el Jaume vàrem començar a fer forces sortides: caminant, en cotxe, amb la motxilla. Tot i que la infraestructura necessària era molt gran, no me'n feia creus moltes vegades com podia cabre tot allò en el maleter del nostre 306.

Al Pau li agradava molt de tenir un germanet petit, i poder anar tots junts per tot arreu... era fantàstic. Aquella setmana a la Vall Fosca em va fer sentir la mare més feliç del món. 

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com