Primera operació de peus.

Als 7 mesos de vida del meu fill, després de moltes consultes, radiografies, ressonàncies,  i havent  estudiat molt bé el seu cas, el Dr. Aguirre, traumatòleg ortopeda del hospital de Vall d'Hebron, ens va exposar en què consistiria la operació d'aquells peus tant petits.

Ens ho va explicar molt be, però jo ho veia molt i molt complicat tot plegat. En paraules planeres la operació consistia en tallar tots els tendons i lligaments de la planta superior del peu, ja que els tenia completament rígids degut a la artrogriposi, angular la posició del peu que, evidentment quedaria fixada per sempre, i que per aconseguir això també tenien de tallar els lligaments i vasos sanguinis tant petits i delicats que passen pel costat del taló, ja que en aquesta zona la pell i els teixits s'havien d'estirar. Després d'aquestes delicades intervencions i de refer la connexió sanguínia, que era el que mes amoïnava al Dr., enguixarien el peu per que mantingués la posició corregida. Passada una setmana, tornaria a entrar l'Enric a quiròfan, on li traurien el guix per poder veure l'evolució de les ferides i la posició del peu.

Si tot anava segons lo previst, primer es faria un peu, i als quinze dies es faria el segon, ja que serien unes 8 hores de quiròfan com a mínim.

Vaig començar a organitzar a la família i amics per que es quedessin amb el Pau que aleshores només tenia dos anyets i mig. Era un belluguet, no parava mai, però sempre tenia un somriure a la cara. De fet era ell el qui em carregava les piles quan arribava esgotada i atabalada de passar el dia al hospital. Obries la porta de casa i el Pau ens rebia sempre amb una alegria impressionant, veure com acaronava i petonejava al seu germà, i rebre les seves abraçades eren energia pura per mi. Realment ha estat sorprenent i tendre, la manera en que es van entendre i estimar des de ben petits.

Doncs a finals de Gener del 98 ingressàvem a l'Enric per operar el primer peu, no us negaré que era molt dur veure com el preparaven. Ell tenia unes venes súper primes i era molt difícil per les infermeres de posar-li una via. Però els moments mes durs era quant se'l emportaven a quiròfan i les llargues hores d'espera, sort que a les operacions sempre i varem ser tots dos, amb el Jaume. Sinó no se com ho hagués portat...

L'Enric va entrar poc després de les vuit del matí, el Dr. Aguirre havia reservat tot un dia sencer de quiròfan per la intervenció, que tots sabíem que seria llarga. A la sala d'espera hi varem estar moltes hores, era eterna l'espera, el rellotge no corria. Durant tot el matí la sala era plena de pares i mares als que també intervenien als seus fills altres metges. Tot i saber que n'hi havia per estona, varem esmorzar i dinar per torns amb el Jaume. Cada vegada que es sentia la veu de megafonia cridant als familiars de algun pacient el cor amb feia un salt desitjant que ens cridessin. Recordo molt be que, poc a poc, els van anar cridant a tots  i al final a la sala quedàvem nosaltres dos. Era la primera vegada que estava tant de temps separada del Enric des que havia sortit de neonats.

Finalment sentim per megafonia: "familiars d' Enric Torreguitart". Havien passat 9 hores i mitja. El cor m'anava a mil, semblava que em sortiria del pit. Vam entrar al despatxet i vam veure al Dr Aguirre amb la seva bata blava de quiròfan, i amb cara cansada ens va dir que havien pogut fer tot lo previst en el peu dret, que evidentment la reconstrucció dels petits vasos de la zona del taló els havia estat el mes complicat de la operació, i que ara, l'Enric passaria unes hores als boxos que en deien "postoperatori", on les infermeres i el cirurgià de guàrdia seguirien l'evolució de l'eliminació de l'anestèsia, però que ja el podíem veure.

Aquell famós vertigen que ja heu llegit abans, i que seguireu llegint, havia tornat a aparèixer, però després de sentir aquelles paraules es va esfumar.

Vaig plorar, ho recordo com si fos ara...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com

PD a la foto d'avui l'Enric surt amb els dos peus operats, ja que varem "empalmar" l'ingrés per la intervenció de un peu, amb la del segon. Però això serà la història de la propera entrega.