Passats quinze dies, tal com estava previst,
va tocar l'operació del peu esquerre. Com que seguíem ingressats, ens varem
estalviar el tràmit del ingrés. El zelador el va venir a buscar a l'habitació
de la 7a planta, ben d'hora, tal com l'anterior intervenció.
L'acompanyàvem al costat del petit bressol de
metacrilat fins a la porta de pre-operatori, al
costat de quiròfan. Tot i ser la segona vegada en dues setmanes que
vivia aquell moment, també em va semblar com si m'arrenquessin una part de mi
en tancar-se aquella porta.
I varem tornar a seure hores i hores amb el
Jaume en aquella sala d'espera plena de pares i mares que, al igual que
nosaltres també patien pels seus petits infants. Érem gent d'edats, orígens,
religions i color de pell diferents, però tots teníem el mateix en comú: els
nostres fills estaven a dins de les fredes sales d'operacions. Compartíem sense
haver-nos presentat: angoixa, preocupació, nervis. A vegades entaulàvem alguna
conversa amb d'altres mares, sempre amb el mateix guió: els nostres fills.
Al igual que l'anterior intervenció, aquesta
també va ser llarga, fins i tot mes llarga que la primera, varem tornar a
quedar els últims pares en aquella sala d'espera de cadires de fusta. Finalment,
passades les cinc de la tarda, el nom del Enric va sonar per megafonia. D'un
salt varem ser al petit despatxet d'informació, on el Dr. Aguirre ens va dir
mes o menys les mateixes paraules que dues setmanes enrere: força bé, però els
vasos de la zona del taló eren molt delicats.
Tot i les paraules del Dr., quan vaig veure a
postoperatori al meu fill amb guix a les dues cametes, vaig tornar a plorar.
Realment va ser mes dur del que mai m'hauria imaginat, si hagués pogut m'hagués
canviat per ell, però no era possible, només podia estar al seu costat,
agafar-li ben fort les manetes, i estimar-lo.
L'endemà l'Enric tornava a ser a l'habitació
de la setena planta del edifici rodó de 13 plantes. Si tot anava com tots
esperàvem, en dues setmanetes seriem a casa, encara que tinguéssim de baixar un
dia a la setmana a canviar guixos, durant dos mesos.
Tot anava marxant mes o menys igual, però
l'Enric semblava un xic mes xafat, tots ho atribuíem al fet de tenir les dues
cames operades, en lloc d'una. El cap de setmana ens tornàvem amb el Jaume, i
ell feia les nits de divendres i dissabte, així jo podia anar a dormir a casa i
veure al Pau, que també ho necessitava. El dissabte després de la segona
operació, quan, en principi l'Enric dormiria gràcies als calmants que li donaven
regularment, va començar a queixar-se molt. El Jaume va intentar de calmar-lo i
fer-li agafar el son donant voltes i voltes a aquell passadís rodó sense fi,
però no ho aconseguia. Al final una infermera li va agafar dels braços al Enric,
amb un posat que semblava que deia "quin pare mes sapastre" pensant
que en un moment deixaria el nen adormit al bressol.
Però no va anar així. L'Enric seguia
queixant-se mes i mes. La mateixa infermera va trucar al metge de guàrdia, i li
va dir que pugés. Va trigar uns 5 minuts només, el va observar, i li va dir a
la infermera que li donés un altre calmant diferent, que segur que li faria
efecte, i que demanés una analítica de sang urgent.
Devien ser les 3 de la matinada, i l'efecte
desitjat no va arribar, tot el contrari. L'Enric cada vegada estava mes i mes
neguitós (i penseu que l'Enric és la persona mes soferta pel dolor que he
conegut). La infermera que primer dubtava de les "habilitats del Papa"
no es movia del seu costat. Va tornar a trucar al metge de guàrdia, que va
tornar a pujar, però aquesta vegada va venir acompanyat d'un altre metge que
era cirurgià. Van estar una estona parlant entre ells, i després li van dir al Jaume
que, l'analítica els indicava que hi havia una infecció greu, i evidentment,
aquesta només podia ser provocada per les ferides quirúrgiques del peu esquerre
recentment operat. S'havia de baixar de seguida l'Enric a quiròfan per treure
el guix, veure l'estat de les ferides i atacar la infecció.
Al endemà, quan vaig baixar al matí, em van
dir a planta que l'Enric era a quiròfan, no m'ho podia creure. El Jaume no em
va voler dir res a la matinada perquè sabia de sobres que baixaria volant (al
98 encara no teníem mòbils com ara), primer em vaig emprenyar molt amb ell,
però quan el vaig veure tant abatut, se'm va passar de cop. No havia dormit ni
un sol minut. Llavors em va explicar tot el que havia passat. Tots dos sabíem molt bé el que significava haver
hagut de treure el guix... que la correcció de postura del peu, se'n havia anat
a norris, que tot el que havia patit l'Enric amb aquella delicada operació no
serviria per res.
El vertigen va esdevenir impotència, una gran
impotència, i no se pas dir-vos quin sentiment és mes dur...
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada