El part

Després de unes setmanes d'un rigorós control del embaràs, el que va provocar que ja coneixíem perfectament la ruta: Santpedor/Vall d'Hebron, els metges van decidir induir el part per evitar ensurts, sobretot en cap de setmana.

El dilluns 14 de Juliol ingressava a la 13a planta del edifici rodó de 13 plantes. Em van explicar que l'endemà al matí em baixarien a la planta de quiròfans, em farien trencar aigües i poc després el nostre fill naixeria.

Aquella nit, no vaig dormir gens ni mica, pel cap em passaven mil i una preguntes: Com serà aquest fill meu, un nen o un petit monstre??? El sabré cuidar be??? Quina vida li espera al meu fill???. Són les principals preguntes que em vaig fer... ni mes ni menys que la majoria de les mares ens fem, oi???.

A les 8 del matí ja em van baixar a baix. Ja ens van avisar, al Jaume i a mi, que seria un part llarg, i per acabar-ho d'adobar la postura del Enric dins la matriu, no era la millor. Trencar aigües va ser molt ràpid, i em van posar un gota a gota amb un líquid per ajudar-me a dilatar... i a esperar.

Les hores van anar passant lentament, molt lentament. Cap al vespre ja estava esgotada. Per sort el Jaume no es va moure del meu costat en tot el dia, amb la seva serenor em calmava i em donava forces per seguir lluitant... No sé si hagués pogut aguantar-ho sense ell al costat.

Ja eren les 9 del vespre, i encara no estava prou dilatada. Van augmentar la dosis del gota a gota, i em van dir que, si en una hora no millorava, em tindrien de fer una cesària, ja que l'Enric també lluitava dins meu i podria arribar a esgotar-se abans d'hora. Ens vam quedar glaçats, de cop va semblar que tot aquell patiment dels dos últims mesos i tota l'esperança que hi havíem posat se'n hagués d'anar tot a norris.

A partir d'aquell moment les contraccions es van accelerar, em feien mes mal que totes les dotze hores anteriors, però ara no defallia, perquè sense que m'ho digués ningú, sabia que si jo ho feia, l'Enric també ho faria. I al final, vam guanyar aquella batalla...

Faltaven pocs minuts per a les dotze de la nit, quan l'Enric va treure el seu caparronet de dins meu, tenia agafat tant fort al Jaume, que li vaig fer sang al braç amb les poques ungles que em quedaven, i, quan el varem sentir... ens vam posar a plorar tots dos. Flotava, em feia mal tot, no sabia on hi havia la diferència entre la realitat, i el que havia somiat per aquell moment... L'Enric havia nascut, i era viu, res mes importava.

Les infermeres van rentar al meu fill i el vaig tenir un minut a sobre el meu pit, ens vam abraçar els tres, ens vam sentir feliços. Però aquell instant va ser molt breu, van endur-se a l'Enric a la UCI de Neonats, on hi passaria les seves tres primeres setmanes... Però això serà un altre capítol. 

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com