Marxem a casa

Va ser dur, molt dur, em van enviar a la onzena planta del edifici de tretze plantes, a una habitació que hi havia dues mares mes, i jo. Però amb una gran diferència: al costat dels seus llits, hi havia un bressol amb un petit nadó, i al meu costat... no.

Cada dia em deixaven baixar dues vegades a veure al Enric, també intentava de donar-li el pit cada vegada, però no anava bé, l'Enric no mamava, no n'acabava d'aprendre. Em sentia malament, molt malament. No era capaç d'alimentar al meu fill.

Vam començar a conèixer molts metges nous, tots ells pediatres especialistes cadascun en una sola especialitat concreta. No donava a l'abast a pair tanta informació, tant diferent al que havia viscut mai abans. Tornava totalment esgotada a la habitació de la onzena planta, esgotada física, i mentalment. Aquella il·lusió de que l'Enric hagués nascut viu, es diluïa entremig de un estat total de incertesa, de sentir-me arrossegada per una corrent en que en cap moment en podia parar, i prendre'n el control. Semblava que tornava aquell vertigen, del que ja us en havia parlat.

Com que l'Enric no mamava bé em van començar a treure la meva llet, i guardar-la en biberons a les neveres de neonats, llavors les infermeres podien seguir-ho provant durant tot el dia. Va resultar que el meu fill tenia tirada la llengua endarrera. Una infermera va aconseguir amb la tetina de un biberó de corregir-li aquesta posició, i que xuclés be directament del biberó... per fi va començar a menjar amb normalitat.

El que em feia mes por de tot en aquell moment, era que em donarien l'alta a mi, però l'Enric seguiria ingressat a neonats. I així va passar tres dies desprès... No volia, no podia deixar el meu fill sol en aquell immens hospital. Vam haver de comprar una "munyidora" com deia el Jaume, per anar-me retirant la llet, i deixant cada dia els biberons a les neveres. Cada dia baixàvem amb el Jaume al matí, ell se'n tornava a treballar a Santpedor, i em tornava a venir a buscar al vespre. Durant els viatges amunt i avall parlàvem de la incertesa del futur del Enric, i del nostre, també intentàvem que el seu germà de dos anyets tant sols cregués que, aquella situació era normal. Ens varem adonar que, érem uns autèntics novells en una situació com la que ens havia tocat de viure.

Cada migdia, a la una, el cap de neonats, ens donava verbalment les novetats sobre les proves que li feien, i li farien, al Enric. Neuròlegs, nefròlegs, psicòlegs, oftalmòlegs, otorrinos, ortopedes, espina bífida, i una llista que ja m'és impossible de recordar-la tota. La segona setmana de ser al hospital, li van fer una petita intervenció per treure-li aquella mena de pelleringa que li deien polidactilia: el sisè dit de la seva mà esquerra.

I els dies, eterns, van anar passant. A la tercera setmana del seu naixement, ens varen donar l'alta... Felicitat i por es barrejaven dins meu. Seria capaç de sortir-me'n a casa sense tota aquella immensa tropa de infermeres i metges que havien estat cuidant al meu fill les 24 hores del dia???... Vertigen, tornava el vertigen.

Anàvem cap a casa, ara ja seriem la família de quatre que sempre havia desitjat...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com