Rumba i collaret de boles

El Pau ens va fer anar cap on estaven fent tallers els monitors amb els nens. L'Enric estava al mig de un grupet de 5 o 6 joves voluntaris, de fet era el "mimat" del respir, ja que, a banda de ser el "nou", també era el mes petit. Amb la seva essència i el seu somriure, els tenia ben captivats. El nostre fill gran va entrar a dins del cercle, totalment integrat, i es va asseure al costat del seu germà al terra. Ens va fer un gest amb la mà indicant-nos que miréssim amb atenció.

Vam poder veure per primera vegada com el nostre fill repetia amb les mans, principalment amb la dreta, uns signes que li anaven ensenyant els monitors. Evidentment que no els feia tant ben fets com aquells joves, però, a la seva manera, es feia entendre força bé, em deien entusiasmats.

            - Són signes del vocabulari de la llengua de signes catalana (LSC). Qualsevol persona que sàpiga una mica de LSC, pot entendre al vostre fill. Ens va dir el Ricard.

Ens va explicar que a Catalunya hi havia unes 30.000 persones que utilitzaven aquell llenguatge en aquell moment, i que tampoc era tant complicat d'aprendre'l, ja que és una manera de comunicar-se molt gestual i expressiva. M'estava dient que l'Enric es podria comunicar amb moltissima gent, apart dels de casa i l'escola?

El Pau ens va tornar a interrompre tot orgullós quan, en veu alta per que tots el poguéssim sentir, li va dir al seu germà que seia davant seu:

            - Com es diu l'Enric?, com es diu l'Enric?

L'Enric, que no parava de riure i somriure, va aixecar la seva mà dreta fins l'alçada dels ulls mes o menys, va arronsar els seus artrogripotics dits com va poder, deixant que el dit índex quedes en posició d'assenyalar enlaire, i, amb un ràpid moviment de canell cap avall, el seu dit estirat gairebé va tocar el costat dret del seu nas... Així és com havia decidit que expressaria el seu nom.

Tothom va posar-se a aplaudir, i a cridar: "molt be Enric, molt be!!!". Ni jo, ni el Jaume ho acabàvem d'assimilar encara, però tots estaven eufòrics. Suposo que ens ho van notar a la cara, ja que de seguida ens van explicar que, els noms propis, no tenen signe establert, sinó que, cadascú se'n crea un que mostri una característica seva. Per posar-vos un exemple, el signe del Jaume va ser molt fàcil de decidir: ell es posava la seva ma plana a sobre del front, i després l'anava tirant lentament enrere, on des de feia temps, no hi trobava cap cabell... m'enteneu? (jejeje).

Una vegada entès això, vaig acostar-me al Enric, i em vaig agenollar davant seu. Sense dir-li res, va tornar a repetir aquell gest, que em sorprenia per lo ràpid que feia el cop de canell cap avall, al mateix temps que arronsava com podia els dits excepte l'índex. La meva cara seguia sent d'una gran sorpresa. No m'ho podia creure. L'Enric, somrient, i conscient de que, el què estava fent era quelcom important, em va fer una abraçada que em va fondre davant de tota la gent que hi havia en aquella sala. Ja us podeu imaginar que em va fer saltar les llàgrimes, però aquelles llàgrimes eren d'una alegria immensa, d'una alegria i felicitat que, temps enrere semblava que se'ns hagués negat el fet de tenir-la... Mica en mica, però sense parar, el meu fill seguia progressant, tant era el ritme, qualsevol petita millora esdevenia una gran emoció i festa per tota la meva estimada família.

Després d'aquell respir, en van anar venint d'altres mes endavant. El vincle amb Apsocecat es va anant fent cada vegada mes fort. Fins i tot el Jaume n'ha estat Sots President durant molts anys. Recordo que vam organitzar uns dinars solidaris, un a Santpedor primer, en que van venir mes de quatre-centes persones, i que els cuiners van ser els nostres grans amics Santpedorencs de "Farrassa"... No havia vist mai tanta fideuà junta. 

Se'n va fer un altre a Sabadell, en que es va repetir de menú, i de personal de cuina, en el que, després de menjar van fer un concert súper animat de rumba catalana un grup de Lleida molt peculiar que es deia Ambaparà, on la Merche, que també havia estat monitora del Enric, i és guia intèrpret de llengua de signes, cantava i ballava signant les cançons amb les mans. Ho hauríeu d'haver vist, sentit i gaudit. Ella ens havia explicat que, la gent sorda, pot notar les vibracions del so, els aguts i els greus, com quan estem molt a prop de un altaveu. Aquest fet i el veure-la a ella parlant amb les mans, feia que poguessin seguir, i gaudir de les cançons.

Malauradament, el fundador i líder del grup Ambaparà, en Damià Sans, va morir de forma sobtada en ple concert, tres anys abans que l'Enric. Segur que aquelles rumbes tant animades segueixen sonant ben fort... allà dalt on sou.

Entre tots els voluntaris, el que va estar mes vegades amb el nostre fill va ser va ser l'Iknasi. Encara el recordo molt jovenet els primers anys en que el seu accent de les Terres del Ebre destacava de la resta, així com un collaret fet de boles de fusta que portava sempre al coll, que al Enric li encantava de remenar-les constantment. Amb el Pau també es van caure be des del primer dia.

Anys mes endavant, l'Iknasi ens va dir que, si volíem, podia quedar-se tot un cap de setmana a casa nostra amb l'Enric, per que poguéssim marxar fora amb el Pau, de divendres tarda, a diumenge. De fet, podia pujar el divendres, i tornar a baixar el dilluns al matí amb el Jaume, al mateix anar i venir de la feina. Es que millor no ens ho podia posar. Al primer moment no gosàvem d'acceptar un oferiment tant gran i excepcional, però també sabíem que tindria molta cura del nostre fill, ja que ens ho havia demostrat en molts respirs. Coneixia perfectament els hàbits del Enric: medicació, bolquers, roba, jocs, menjar, dormir, i ells dos es comunicaven perfectament.

Doncs ho vam acceptar, ja us havia comentat que a casa també ens "organitzàvem" estones per al nostre fill gran. Així que, el primer cap de setmana "iknasià" vam fer una escapada a Menorca amb el Pau. Era la primera vegada que ell pujava en un avió (i per mi i el Jaume, la segona). Tots estàvem il·lusionats, ja que varem fer coses que no feiem normalment: com anar a un hotel gran, llogar un cotxe petit per anar amunt i avall, menjar al restaurant sempre i fins i tot banyar-nos ben sols a la piscina del hotel, ja que era l'últim cap de setmana de Novembre.

Al tornar a casa tenia una sensació de "remordiment" pel fet d'haver tingut a una persona jove tot el cap de setmana a casa fent-se càrrec del meu fill, i jo voltant i gaudint de bons moments. L'Iknasi sempre em deia que tot el contrari, que es sentia orgullós de la confiança que dipositava en ell, que moltes estones podia aprofitar per estudiar també estant a casa, i que a ell, li encantava d'estar amb l'Enric. La única cosa, que ens va fer riure a tots, va ser que no li havia explicat que a Santpedor tenim recollida d'escombreries "porta a porta" i va baixar amb una bossa amb els bolquers bruts en busca de un contenidor de brossa començant a donar voltes pel carrer, fins que es va trobar amb el nostre amic Feliu que, en veure al Enric amb un noi jove, va entendre la situació, i va agafar-li la bossa.

L'any següent vam poder anar a Roma tots tres, ara que ja érem experts en volar, que per nosaltres era fer un gran viatge, encara que fós tant sols un cap de setmana, això si, súper ben aprofitat. La pizza va ser el plat escollit pel Pau tots els àpats que vam menjar a Ia capital italiana. I encara hi va haver un tercer, que vam anar a França.

Encara mantenim viva aquella amistat que perdura gràcies a "l'essència" de qui tant us parlo, amb ell i amb la seva preciosa família. El destí va voler que, quan va marxar l'Enric, ens fes saber que estaven esperant la seva primera filla.

El fet d'escriure aquest blog, em ratifica el sentiment d'agraïment que tenia, i seguiré tenint per sempre, amb tanta, tanta bona gent, que han anat passant per la vida de la meva estimada família...

No tindré mai prous gràcies per a tots vosaltres.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com