Petits avenços.

Ara  si, ja teniem el ritme agafat, una rutina atapeïda d'activitats durant tota la setmana.

Poc a poc em vaig anar tornant la persona mes especialitzada en l'estimulació i tracte del meu fill, hi havia moments molt, molt divertits, però també altres de molt difícils i complicats. Recordo com si fos ara el primer moment en que vàrem posar a l'Enric a quatre grapes. Va començar a queixar-se de malt, li tibaven totes les ferides, la pell al voltant de les cicatrius quirúrgiques, i sobretot a la zona del empelt, no tenien gens d'elasticitat, i... això,  no serà gens fàcil, ni per ell, ni per mi.

Vaig començar, intuïtivament a fer-li molts massatges a les cames i peus amb cremes hidratants, no se si li anaven bé, però necessitava fer alguna cosa per sentir-me millor pensant que alleujava un xic aquell malestar. Quan vàrem anar a la consulta del dermatòleg, el metge em va dir que ho havia fet molt be, però que la pell atòpica que tenia el meu fill necessitava de molt mes que una crema hidratant de tipus "infantil". Em va recomanar una crema concreta de farmàcia, caríssima també ho recordo perfectament, però per l'Enric es feia, i gastava, el que fes falta.

Poc a poc, anava millorant. Veritat es que era d'admirar el seu esforç, ja que en el moment que li ensenyaves alguna cosa, i ho assimilava, com ara posar-se de genolls, no parava fins que ho aconseguia. El Jaume feia broma sempre dient-me que lo de "tossut", li venia de família.

Un bon dia el vaig trobar jugant de genolls tot solet...Vaig plorar d'alegria. Vaig començar a picar de mans, cridant de contenta. El Pau em mirava com si m'hagués tornat boja, i l'Enric reia i reia molt. Cada petit pas endavant que feia el meu fill, a casa esdevenia en una gran festa.

Se'm va ocórrer de penjar joguines a la barana de fusta que li havíem posat a la seva habitació per cridar l'atenció a l'Enric i fer que es poses de genolls i fins i tot dret. No em vaig equivocar gens ni mica. Aquest petit infant, va resultar ser un gran xafarder, li encantava mirar i tocar-ho tot. Una de les coses que mes l'hi agradaven era plantar-se davant del mirall. Es mirava encuriosit i reia, i encara ho feia mes si s'hi posava el seu germà també, quin parell!!!...tenien un joc ben divertit.

Ara, la sorpresa mes gran d'aquella època va ser una tarda en que vaig trobar al Pau ensenyant al seu germà a posar-se a quatre grapes i tot seguit agafar-se a la barana i posar-se dret. Sorprenentment l'Enric per imitació, i desprès de varis intents, ho va aconseguir. El Pau com a premi, es va posar un tros de xocolata a la boca i li va acostar just a tocar la boca del Enric, que no va trigar gens en prendre-li. No se'm hagués acudit mai. La xocolata va acabar sent el millor dels revulsius. Idea "made in Pau". Que gran que era el Pau, amb poc mes de tres anys.

A la piscina era molt diferent, ja que ell en gaudia molt dins del aigua. Jo l'únic que feia era  treballar en que obris i tanques les mans posant-li una pilota tova i fent que l'agafes i la deixes, que no estigues massa estona a sota de l'aigua, ja que un cop va descobrir que flotava i que podia donar voltes dins del aigua, movent-se per sota sense dificultat, va ser un no parar. Si el deixaves sol es girava cap per avall, com un bussejador. Era sorprenent la manera en que aguantava la respiració, realment com si hagués nascut dins l'aigua.

Amb aquest ritme, quan arribava l'hora d'anar a buscar al Pau a l'escola ja estava ben cansada...Però seguia endavant, nens, activitats, casa, i el que convingués.

Ara pensant-hi, realment no se pas com aguantava, suposo que quan t'hi trobes, ho fas i prou, i mes si hi veus una progressió del teu fill, per petita que sigui.

I deixeu-me tornar-vos a agrair als centenars de lectors/es fidels que tinc setmana, rere setmana.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com