Ens estimulem.

En aquella visita de setembre, la Dra. Cuixart em va dir que a l'Enric li aniria molt bé que el poguessin atendre en un centre d'estimulació precoç, com es deien llavors, així com estimulació dins l'aigua. Aquests centres, però, els hauria de buscar jo propers a casa, no era pràctic que ens plantegéssim de fer-ho a Barcelona. Això va esdevenir un petit repte per mi, que no vaig trigar en superar.

Vaig demanar a la meva amiga Amàlia si coneixia algun centre d'estimulació a Manresa, em va dir que si, però que no sabia ben be on. Ho vaig buscar a la guia telefònica, ja que el Dr. Google aquell setembre del 98, tot just acabava de néixer. Hi vaig trucar de seguida, i em van donar hora pel següent dilluns.

Ens va rebre primer l'assistenta social del centre, la Fina, que em va demanar un munt de coses sobre l'Enric, i la nostra família, se'm van remoure records que havia deixat enrere. Just després una fisioterapeuta ens va fer entrar al Enric, i a mi, en una aula en la qual hi vam estar prop de una hora i li va permetre d'avaluar les necessitats de treball i la orientació que li donarien a les sessions que li farien al meu fill.

Així doncs, vam començar a omplir l'agenda: tres dies a la setmana estimulació precoç. Tots i totes eren molt competents, professionals i alhora molt humans. Després de poc temps d'anar-hi, la Silvia, a la qual també li tinc d'agrair moltíssim l'esforç i l'amor que va bolcar vers l'Enric, va esdevenir la seva fisioterapeuta de referència. Sempre em deixaven estar amb ella mentre li feien exercicis per estimular-lo, ensenyar-lo a posar-se a quatre grapes, a intentar aguantar-se dret, o senzillament agafar objectes,  ja que ell tenia encara les mans força tancades i rígides.

Tot el que aprenia allà, ho repetíem moltes vegades al dia a casa. En aquell moment van començar els constants canvis a l'habitació del Enric. Vàrem arreglar una paret posant-hi un mirall gran arran de terra i una barana , que el Jaume la va fer amb una barra de cortines, tal com hi havia a l'aula d'estimulació. Al terra el varem fer amb aquelles peces de goma que semblaven un "puzzle" de lletres i números, que hi havia per els primers "txiqui-parcs" de finals dels 90. També vaig començar a buscar, demanar i comprar qualsevol cosa o joguina que podia semblar-me que serviria per estimular al meu fill: pilotes de llums, ninots que es movien, contes de roba, joguines tàctils, etc.

Una vegada en marxa l'estimulació precoç, vaig anar per trobar un lloc que poguessin treballar be les necessitats del Enric, a dins de l'aigua, tal com havia dictat la Dra. Doncs em va costar una mica, ja que les piscines interiors climatitzades eren totes en grans gimnasos, o en grans centres esportius, on la gent anava a nedar, es clar, a què si va a una piscina, no? Al final, on millor va encaixar el que buscava va ser en un petit centre de Manresa en que s'havien especialitzat en fer preparacions per al part a dins l'aigua i d'altres teràpies, anomenat Enare.

Tal com havia vist a la piscina del càmping, l'Enric es movia amb molta mes facilitat a dins de l'aigua, i en aquell centre amb la temperatura de l'aigua controlada, encara millor. També hi era quan li feien la teràpia aquàtica, era increïble de veure, com flotava, es girava, es submergia i respirava com si fes molt temps que anés a aprendre'n. Tal com es diu, s'hi trobava "com peix a l'aigua". Per compartir mes protagonisme amb el meu fill gran, vaig apuntar al Pau a classes per aprendre a nedar en el mateix lloc, tot i no coincidir amb el mateix horari. Una altra activitat familiar que compartíem.

Per sort, vam poder combinar els dies de piscina, que van ser dos a la setmana al matí, amb els d'estimulació, que eren tres i als migdies. D'aquesta manera teníem activitat cada dia de la setmana.Ja teníem l'agenda ben atapeïda!!!. Al matí sempre acompanyàvem al Pau a l'escola, després aprofitava per anar a comprar i fer el dinar, abans de marxar cap a estimulació els dies que tocava, el que m'obligava a deixar al Pau a dinar a l'escola, tot i que ell n'estava encantat de la vida, ja que podia gaudir de molt temps de pati. Els altres dos dies a la setmana dinàvem tots quatre junts a casa, excepte els dies que tornàvem a tenir visites o proves al hospital.

Amb aquest ritme l'Enric anava cansadet, i jo també, i s'adormia forces estonetes, al cotxe, al cotxet, depenent del lloc on estàvem.

A les tardes quan anàvem a buscar al Pau al Riu d'Or, aprofitàvem per anar al parc a jugar una miqueta. No varem trigar gaire a fer-nos amics, jo de les mares, i el Pau dels seus companys, que molt aviat van començar a fer participar al Enric en els seus jocs i es van anar acostumant a ell com un mes, amb aquella naturalitat pròpia de la canalla petita, cada cop que ens trobàvem per el poble venien corrent a dir-li alguna cosa. Això també era una gran estimulació, ja que al Enric li encantava estar amb d'altres nens i nenes.

Les tardes de piscina amb el Pau varem coincidir amb una companya seva de classe, l'Anna, i mentre ells aprenien a nedar, xerràvem amb la seva mare, la Lourdes, i fèiem algun "cafetonet". Poc després ella em va proposar de compartir cotxe i repartir-nos els dies, o sigui que un dia ella s'emportaria el Pau i el següent jo a l'Anna: "ostres que bé". La Lourdes era molt pràctica, i em va explicar que al sortir de la piscina ja dutxats no li posava roba de carrer sinó directament el pijama. D'aquesta manera era arribar a casa, sopar de seguida, i ... "a dormir".

Realment aquests detalls m'ajudaven a alleugerir la meva atapeïda agenda, anant mes tranqui-la i poder veure-ho tot de manera mes pausada. Així em vaig adonar de que constantment apareixia en les nostres vides, un munt de bona gent disposada ajudar-me en tot el que podien, sense demanar-me res a canvi.

No tindré mai prous GRÀCIES per a tots/es vosaltres!!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com