Passada
la celebració, tornàvem a ser diumenge al
vespre, i el Jaume tornava a marxar cap a Santpedor. Us he de reconèixer que
cada cop que em tornava a quedar sola amb els nens em venia mig "baixón",
ja que encara que no us ho penseu, també
he tingut, i tinc, els meus moments de debilitat, això si, sempre intentava que
ningú se'n adonés, ni tan sols el Jaume.
L'endemà
ens tornàvem a llevar tots tres tranquils i contens, però tot va canviar quant
a la tarda es va posar a ploure, amb això no hi havia comptat, vaig improvisar
una tarda de jocs amb el Pau, titelles, contes...A la nit varem pujar al bar a
jugar a parxís amb la Isabelita i fer la infusió, però aquella nit era
diferent, no vaig poder pujar el cotxet per la pluja i portava a l'Enric als
braços tapat amb el meu impermeable.
Dimarts
seguia plovent i dimecres i dijous, uff.., Estava sent una setmana molt difícil:
no podíem anar a comprar, no podíem anar a la piscina ni gronxadors, es feia
molt complicat sortir a cuinar, el Pau tot sovint s'escapava a xafar bassals. Com li arribava a agradar, i sempre deia:
- Miira mama xip, xap, xop. I tornava moll de cap a peus.
Per
complicar-ho mes la roba no s'eixugava mai ni mai, vaig acabar tota la meva i
ja me'n deixaven els veïns del càmping. Reconec que em vaig "agobiar"
molt, i cada dia li feia saber al Jaume, pobre, que hi podia fer ell. Dijous a
la nit quan vam parlar per telèfon, li vaig dir que no aguantava mes, que
tiraríem cap a casa el mateix divendres. Ell, com sempre, em parlava amb aquell
to de veu seré i tranquil per calmar-me, em coneix molt bé.
Aquella
setmana, si que després de parlar amb ell em quedava tranquila una estona, però
després de una estona em pujava la mosca al nas, ja que des del dimarts, ell em
deia que em portaria una sorpresa aquell proper divendres, i em demanava quina
talla de roba tenia llavors (no us la penso dir, jejeje). I el dijous alguns
del càmping em van començar a demanar per la sorpresa, però jo no els en havia
parlat. Jo creia que em portaria alguna coseta de roba, o algun impermeable mes
bó que el que tenia, o que aniríem a comprar roba per tots el dissabte, però,
si la gent del càmping sabien alguna cosa, es que el Jaume els havia hagut de
dir quelcom per que estiguessin a l'aguait el divendres al vespre. Serà una
nevera nova, vaig pensar al final.
El
divendres va deixar de ploure, per fi, i al vespre esperava amb candeletes a
que arribés el Jaume. Solia arribar a cap a les nou, ja que plegava i pujava
"xiulant roda", com deia ell. Tampoc hi havia tants radars com ara. A
les 8 ja erem tots tres a la terrassa del bar esperant que tregués el nas el
nostre 306, no hi queia, però hi havia molta gent també aquell moment al bar.
Van passar quarts de nou, les nou, un quart de deu, i el Jaume no es veia... ja
patia. Prop de dos quarts de deu va fer la corba d'abans del bar, el nostre
cotxe amb una caravana enganxada al darrera, i va parar just davant meu.
- De qui és aquesta caravana? A qui li portes? Quin es el meu regal??
-
Montse aquesta caravana es el teu regal, t'agrada?. Va dir ell.
-
Queeeeè? De on l'has tret?
Vaig
deixar a l'Enric amb la gent, que ja havien esdevingut una colla de bons amics
del càmping. Vaig entendre llavors, que ho sabien tots. Vaig baixar les escales
d'un bot per abraçar al Jaume, i li vaig insistir en que volia dormir a la caravana
aquella mateixa nit. Em va explicar que, aquell dilluns havia anat al local del
Centre Excursionista, com cada dilluns, i havien coincidit amb un veí, i amic
nostre, el Pere, que tot parlant li havia comentat que es volia vendre la
caravana, ja que els seus fills ja eren grans i no volien seguir fent vacances
tots junts. El Jaume li va contestar que en volíem comprar una, però que en
aquell moment, no podíem.
-Cap problema Jaume. Li va dir
el Pere. Me la pagues quan puguis.
Doncs
d'aquesta manera tant maca i senzilla varem poder tenir la nostra primera
caravana. Recordo que no varem trigar gaire temps a "liquidar el
deute", tot i que el Pere, i la seva dona la Montse, sempre ens deien que
tranquils, que la gaudíssim tota la família, i que ja els hi pagaríem quan fos.
Tal
com us deia, aquella nit vam dormir a la nova cabana, com li deia el Pau.
Aquella caravana tenia tres lliteres, una arran de terra on hi varem posar
l'Enric, així no haviem de patir per que pogués caure. El Pau va voler dormir a
la de dalt de tot, i la del mig anava perfecta per tenir-hi coses. A l'altre
costat de la caravana hi havia el llit gran, on dormiríem súper còmodes amb el
Jaume. També tindríem un avancé molt gran on podríem tenir el cotxet, un munt
de "trastos", i moure's el Pau aixopluc de la pluja.
Recordo
perfectament que varem estar una bona estona asseguts al llit i agafats ben
fort de la ma, mirant com dormien els nostres fills com "angelets".
Ens
en anàvem sortint de tots el contratemps... Genial!!!
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Quina Bona sorpresa us va fer en Jaume!!!
ResponEliminaSempre ha estat un detallista. Gràcies pel comentari Mònica.
ResponElimina