Regal inesperat

Passada la celebració,  tornàvem a ser diumenge al vespre, i el Jaume tornava a marxar cap a Santpedor. Us he de reconèixer que cada cop que em tornava a quedar sola amb els nens em venia mig "baixón", ja que encara que no us ho penseu,  també he tingut, i tinc, els meus moments de debilitat, això si, sempre intentava que ningú se'n adonés, ni tan sols el Jaume.

L'endemà ens tornàvem a llevar tots tres tranquils i contens, però tot va canviar quant a la tarda es va posar a ploure, amb això no hi havia comptat, vaig improvisar una tarda de jocs amb el Pau, titelles, contes...A la nit varem pujar al bar a jugar a parxís amb la Isabelita i fer la infusió, però aquella nit era diferent, no vaig poder pujar el cotxet per la pluja i portava a l'Enric als braços tapat amb el meu impermeable.

Dimarts seguia plovent i dimecres i dijous, uff.., Estava sent una setmana molt difícil: no podíem anar a comprar, no podíem anar a la piscina ni gronxadors, es feia molt complicat sortir a cuinar, el Pau tot sovint s'escapava a xafar bassals. Com li arribava a agradar, i sempre deia:

                - Miira mama xip, xap, xop. I tornava moll de cap a peus.

Per complicar-ho mes la roba no s'eixugava mai ni mai, vaig acabar tota la meva i ja me'n deixaven els veïns del càmping. Reconec que em vaig "agobiar" molt, i cada dia li feia saber al Jaume, pobre, que hi podia fer ell. Dijous a la nit quan vam parlar per telèfon, li vaig dir que no aguantava mes, que tiraríem cap a casa el mateix divendres. Ell, com sempre, em parlava amb aquell to de veu seré i tranquil per calmar-me, em coneix molt bé.

Aquella setmana, si que després de parlar amb ell em quedava tranquila una estona, però després de una estona em pujava la mosca al nas, ja que des del dimarts, ell em deia que em portaria una sorpresa aquell proper divendres, i em demanava quina talla de roba tenia llavors (no us la penso dir, jejeje). I el dijous alguns del càmping em van començar a demanar per la sorpresa, però jo no els en havia parlat. Jo creia que em portaria alguna coseta de roba, o algun impermeable mes bó que el que tenia, o que aniríem a comprar roba per tots el dissabte, però, si la gent del càmping sabien alguna cosa, es que el Jaume els havia hagut de dir quelcom per que estiguessin a l'aguait el divendres al vespre. Serà una nevera nova, vaig pensar al final.

El divendres va deixar de ploure, per fi, i al vespre esperava amb candeletes a que arribés el Jaume. Solia arribar a cap a les nou, ja que plegava i pujava "xiulant roda", com deia ell. Tampoc hi havia tants radars com ara. A les 8 ja erem tots tres a la terrassa del bar esperant que tregués el nas el nostre 306, no hi queia, però hi havia molta gent també aquell moment al bar. Van passar quarts de nou, les nou, un quart de deu, i el Jaume no es veia... ja patia. Prop de dos quarts de deu va fer la corba d'abans del bar, el nostre cotxe amb una caravana enganxada al darrera, i va parar just davant meu.

                - De qui és aquesta caravana? A qui li portes? Quin es el meu regal??

                - Montse aquesta caravana es el teu regal, t'agrada?. Va dir ell.

                - Queeeeè? De on l'has tret?

Vaig deixar a l'Enric amb la gent, que ja havien esdevingut una colla de bons amics del càmping. Vaig entendre llavors, que ho sabien tots. Vaig baixar les escales d'un bot per abraçar al Jaume, i li vaig insistir en que volia dormir a la caravana aquella mateixa nit. Em va explicar que, aquell dilluns havia anat al local del Centre Excursionista, com cada dilluns, i havien coincidit amb un veí, i amic nostre, el Pere, que tot parlant li havia comentat que es volia vendre la caravana, ja que els seus fills ja eren grans i no volien seguir fent vacances tots junts. El Jaume li va contestar que en volíem comprar una, però que en aquell moment, no podíem.

                -Cap problema Jaume. Li va dir el Pere. Me la pagues quan puguis.

Doncs d'aquesta manera tant maca i senzilla varem poder tenir la nostra primera caravana. Recordo que no varem trigar gaire temps a "liquidar el deute", tot i que el Pere, i la seva dona la Montse, sempre ens deien que tranquils, que la gaudíssim tota la família, i que ja els hi pagaríem quan fos.

Tal com us deia, aquella nit vam dormir a la nova cabana, com li deia el Pau. Aquella caravana tenia tres lliteres, una arran de terra on hi varem posar l'Enric, així no haviem de patir per que pogués caure. El Pau va voler dormir a la de dalt de tot, i la del mig anava perfecta per tenir-hi coses. A l'altre costat de la caravana hi havia el llit gran, on dormiríem súper còmodes amb el Jaume. També tindríem un avancé molt gran on podríem tenir el cotxet, un munt de "trastos", i moure's el Pau aixopluc de la pluja.

Recordo perfectament que varem estar una bona estona asseguts al llit i agafats ben fort de la ma, mirant com dormien els nostres fills com "angelets".

Ens en anàvem sortint de tots el contratemps... Genial!!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com