Tornàvem a estar a la sala d'espera de quiròfan però aquest cop era diferent, no era una operació programada, era diumenge al matí, encara hi havia menys gent que a les tardes després de les intervencions. Era una situació que no havíem viscut fins aquell moment, no érem a quiròfan amb programació o cita prèvia, quelcom havia anat malament i havia provocat una infecció tant gran que li feia patir un dolor immens al Enric, ho demostrava no parant de plorar, tot i que ell no es queixava gairebé mai de res, pobret.
No van trigar tant de temps com quan l'operaven, però aquella estona es va fer eterna, com cap altra vegada anterior. El cirurgià de guàrdia ens va explicar com estava l'Enric, com sempre ens va ser molt clar, no pintava gaire bé, al treure el guix del peu esquerre va trobar-se amb una infecció molt greu, sens dubte la causant del malestar i la febre del meu fill, no tenia gens de bona pinta. Va tenir de netejar amb "sueros" antibiòtics. Evidentment, no es podia tornar a enguixar aquell petit peu, ja que s'havien de fer cures cada 24 hores. Ens va dir que li havien fet saber al Dr. Aguirre, tot i ser diumenge matí.
L'Enric sempre va estar un lluitador, i aquell dia també ho va demostrar, ja que després de les primeres cures a quiròfan, ja li va anar baixant la febre i va començar a remuntar, així que passat el migdia ens varen tornar a pujar a l'habitació compartida de la setena planta.
Acabàvem d'arribar de nou a planta, i ens va comparèixer el Dr. Aguirre a l'habitació, amb el seu "traje" de diumenge, sempre amb corbata, tot i ser festiu per a ell. El seu posat era preocupat, tant ell com nosaltres sabíem el que significava haver hagut de treure el guix abans d'hora. Se li veia ben clar que li sabia molt greu aquell imprevist, però tot i la vestimenta que duia, de seguida va donar ordres a les infermeres, i els va muntar una petita fèrula feta amb gasses de guix que serviria per intentar minimitzar al màxim la pèrdua de posició del peu, i permetia les cures de la infecció.
L'endemà dilluns, a primera hora tot l'equip del Dr. Aguirre, amb ell al capdavant, eren a l'habitació. Van estar-hi molta estona, no us sabria dir quant ja que havia tornat a perdre la noció del temps. Ja cap al migdia em van explicar l'estat actual del peu, i la seva estratègia a seguir. Calia seguir amb les cures, fins a eliminar del tot la infecció, tot semblava que la prima capa de pell que cobria els petits capil·lars sanguinis l'havíem perdut, qual cosa esdevenia aquesta zona de una extrema delicadesa, i que evidentment, l'Enric havia d'estar constantment controlat. El Dr, Aguirre em va dir com ho feia sempre:
- "Mama del Enric" estaran molt temps en aquest hospital...
No em va saber dir quant seria aquell temps, el necessari per que es regenerés tota la pell per protegir tots els teixits, fins i tot hi havia la possibilitat de que necessités un empelt de pell per aconseguir-ho. El que també va fer el Dr. va ser traslladar-nos a la unitat de cremats del Hospital Infantil, ja que les cures que necessitava l'Enric s'assemblaven molt a les de un cremat. El peu seguiria amb la fèrula de guix (millorada) i embenat, pel qual l'Enric per ell sol no es podia girar al bressol i li havia de fer jo, o algú, tant de dia com de nit.
Cada cop ens sentíem mes esgotats, jo estava de diumenge a divendres al hospital de dia i de nit, el Jaume venia cada dia per que jo pogués anar a sopar, l'únic àpat que feia al dia tranqui-la, desprès ens quedàvem una estoneta junts i ens explicàvem com ens havia anat el dia, ell també feia les nits de cap de setmana. El fet de ser a Barcelona complicava molt que em poguessin venir a fer un cop de mà família i amics, apart ja es cuidaven del Pau tot el dia. No sabíem quant de temps podríem aguantar aquell ritme, tampoc ens ho plantejàvem, havíem de fer-ho, per un fill si convé deixes de viure, no creieu???
Una tarda se'm va presentar a l'habitació el meu germà petit Santi, te dos anys menys que jo. Fins aquell moment no havia tingut amb l'Enric un lligam mes enllà del fet de que fós el fill de una germana seva, i sense que m'ho hagués esperat mai d'ell em va fer la proposta de venir a cuidar l'Enric les nits de diumenge a dijous perquè jo pogués descansar i el Jaume podes passar mes hores amb el Pau que també ho necessitava. Ell havia estat voluntari i fet el servei militar a la Creu Roja, qual cosa no li provocava aprensió tant per les ferides com per algun "regalet" que es trobaria al canviar els bolquers del Enric.
Aquella proposta inesperada també em va servir per estirar una mica el cordó que m'unia al meu fill, deixant espai per a altres persones, grans persones, que potser sense saber-ho ja van rebre la influència de l'essència del Enric...
Montse Llopis Ció
montsellopiscio@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada