Montse urbanita

Doncs tal com us deia, el meu germà Santi va passar a fer totes les nits de diumenge a dijous durant els mes de cinc mesos que va estar hospitalitzat l'Enric després de que es torcés el resultat que esperàvem per al seu peu esquerre. Ja era un descans, però tot i així, m'obligava a pujar i baixar cada dia amb el cotxe. Encara que el Jaume seguia baixant cada vespre, al matí no el podia fer baixar-me expressament.

Als pocs dies d'aquesta nova situació, com moltes de les coses bones de la vida que no les busques, sinó que les trobes, ens va venir a veure al hospital un amic nostre que s'havien conegut fent la "mili" amb el Jaume, era el Jose Antonio. Ell vivia en un pis a Gràcia i el compartia amb d'altres nois. Em va oferir una habitació perquè hi anés a dormir sempre que volgués. No em va deixar opció a dir que no, ja que ell em recordava que el Jaume l'havia ajudat moltes vegades per arreglar d'altres pisos que havia llogat abans.

Vaig acceptar. A partir de llavors la meva rutina va canviar notablement. A les 8 del matí cada dia estava ja al hospital per rellevar al meu germà, i per ser-hi quan passaven els metges, o li feien cures al Enric. Al vespre seguia baixant el Jaume, sopàvem junts al self-service del hospital després que arribés el "torn de nit" i llavors em portava fins al carrer Bruniquer, on sempre m'esperaven desperts el Jose Antonio i algun dels nois que compartien pis amb ells. Em tenien una infusió, i la dutxa sempre a punt, i si algun dia el Jaume no podia baixar per algun motiu, em venien a buscar al hospital i em feien també el sopar. Sempre recordaré els plats de pasta que cuinava el seu amic italià, en Mauro. Feien mans i mànigues per que estigués a gust, descansés i desconnectés les hores que passava amb ells. En Jose Antonio no em deixava sortir mai de casa seva sense anar ben arreglada, "no me seas ordinaria" em deia sempre.

Penseu que no havia pujat mai al Metro de Barcelona fins aquell moment. El primer dia, vam fer junts amb el Jaume el recorregut de Vall d'Hebron fins a l'estació de Joanic, buffff... Fa dinou anys s'havia de fer el canvi de línia a Passeig de Gràcia. Al final, per anar mes ràpid als matins, anava caminant fins a l'estació de Vallcarca, ja que era la mateixa línia verda que pujava fins a l'hospital. En poc temps vaig haver d'adaptar-me al ritme frenètic de la ciutat, sobretot a primera hora. Imagineu-vos una noia de poble enmig d'aquelles riuades de gent impersonal, que no et donen un bon dia, ni tant sols es miren els uns als altres... no ho havia viscut abans, però m'hi vaig adaptar, en pocs dies ja era una urbanita mes amb la T10 a la butxaca.

Cada dia anaven curant la malmesa ferida del Enric, fins que la infecció va desaparèixer del tot, però la pell no es regenerava, tot i la paciència i insistència dels metges i infermeres. Davant d'això la opció mes viable era la de practicar un empelt de pell. Li farien una intervenció en que li traurien una petita part de pell de la cuixa, i li empeltarien al peu. Tot i ser una intervenció molt mes senzilla que les anteriors, vàrem haver de passar altre vegada el tràngol de l'anestèsia, l'espera a la coneguda sala del costat de quiròfan, el postoperatori... Aquesta operació li va fer un dermatòleg especialista, però sempre amb el seguiment del Dr. Aguirre.

L'empelt, lentament va anar arrelant sobre els delicats teixits del seu peuet esquerre. Sense ser-ne conscient ja havien passat gairebé mes de tres mesos des del dia que havíem ingressat, érem ja al maig, en plena primavera. Ho notava per la roba que portava als matins per anar a agafar el metro, ja que al hospital, sempre feia la mateixa temperatura, sempre feia calor. El peu dret del Enric seguia la evolució prevista, amb els seus canvis de guix quinzenals, però la seva cameta cada vegada era mes prima. El peu esquerre seguia amb la combinació de fèrula de guix i vena per poder anar fent les constants cures.

Després de que l'empelt ja estigués ben arrelat, es va seguir intentant de corregir tot el possible dins de les adversitats. Li van posar una barilla metàl·lica que li travessava tot el peu, des del taló fins als dits. Li sortia entremig del dit gros i el segon. La primera vegada que ho vaig veure, quasi em marejo, era increïble com l'Enric aguantava totes aquelles invasions sense gairebé queixar-se.

I anaven passant els dies, i les setmanes. La planta de cremats era molt tranquil·la, evidentment tot el personal d'infermeria i mèdic ens coneixien sobradament, però també ens coneixíem amb les mares que tenien els seus fills ingressats. Recordo que varem compartir habitació mes de un mes amb una família de Gran Canaria, que havien vingut fins a Bcn per operar al seu fill. La mare era molt peruca, i als vespres la teníem d'acompanyar amb el cotxe al hotel on s'allotjaven tant sols a uns centenars de metres del hospital. Ella sempre em deia: "com ho fas per no atabalar-te i veureu tot positiu?" Jo sempre li deia que no patís, que els nostres fills eren uns valents, i que podrien amb axó i mes, que cregués i confies amb la capacitat del seu fill.

Un bon dia, el Dr. Aguirre em va dir que el que li convenia al Enric, i a mi, era sortir del hospital, però que el peu encara no estava en condicions per deixar el tractament i seguiment que estava rebent. Llavors ens va oferir la opció de sortir del hospital de "cap de setmana". No m'ho podia creure, el Dr. reia, però feia que si amb el cap. Vaig trucar de seguida al Jaume per explicar-li: podríem sortir del hospital el divendres a la tarda, i tornar el diumenge al vespre... Genial!!!

Realment aquella decisió va ser la millor teràpia per tots. Poder tornar a casa després de tant temps. Poder estar al costat del Pau altra vegada, abraçar-nos, i fer-nos petons matí, tarda i nit, era meravellós. Va ser com respirar aire fresc per primera vegada, tornàvem a ser la família de quatre que sempre havia desitjat... Aquella nit varem dormir tots quatre a la mateixa habitació, l'Enric al seu bressol i el Pau entremig del Jaume i de mi, axó si que era un gran regal.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com