Ja tenim l'alta

Aquelles "escapades de finde" van servir per carregar piles per afrontar la següent setmana d'hospital. Aprofitàvem a fer sortides a llocs que poguéssim donar-li al Pau alguna activitat diferent, per fer-lo sentir important. Recordo que un dissabte vàrem anar a Banyoles i vàrem pujar a un vaixell dels que donen la volta al estany, era el seu primer "creuer". Justament allà varem riure molt amb el Jaume, ja que darrere nostre seien dues dones grans, i les sentíem perfectament quan deien:

                - Guaita aquests pares, com deuen tractar aquest nen tant petit, que tingui les dues cames trencades. No se pas on anirem a parar.

No en fèiem cas, però si que ens va fer adonar que molta gent es quedava mirant al Enric molt encuriosida, i amb una cara que semblava dir: què li deu passar aquest nen? La fèrula embenada al voltant de la cama esquerra semblava com portar un llum vermell a dins del cotxet, però l'orgull de ser la mare d'aquells dos nens tant guapos, m'immutava davant d'aquelles mirades xafarderes. 

Realment baixàvem el diumenge a la tarda amb un "subidón" que encomanàvem per tota la planta. Les setmanes al hospital van anar canviant , l'Enric anava millorant poc a poc però sense parar. M'ajudava molt també el seguir anant a dormir a casa del Jose Antonio. Notava perfectament una progressió positiva en tots els aspectes. Ara, n'estic mes que convençuda, de que aquell positivisme col·lectiu, va influir en que l'Enric es recuperes mes aviat.

Fins i tot aquella llarga estada al hospital va coincidir amb que l'Enric havia de començar a menjar sòlids. Les seves primeres "papillles", ja us ho podeu imaginar, va ser un espectacle de pitets i llençols tacats, ja que també dins de la progressió del Enric, va aprendre a riure després de bufar quan li acostava la cullera a la boca, i clar, tampoc sabia el que era renyar al meu fill petit, fins aquell moment. El meu germà Santi, que seguia fent les nits entre setmana, també va haver de passar aquest aprenentatge, be, per dir-vos la veritat, no va arribar a renyar mai al Enric per moltes trastades que li fes. No se com s'ho va fer, però després de una setmana quan arribava al matí a l'habitació, tot estava net com una patena. No m'ho van explicar mai com s'ho va fer, ni ell, ni l'Enric.

Aquella nova rutina era molt mes suportable, el que provocava que els dies i les setmanes passessin mes de pressa, fins que un dia de finals de Juny el Dr. Aguirre em va dir:

                - Mare del Enric, com m'ha dit sempre, demà li donarem l'alta al Enric.

Vaig tornar a plorar, però eren llàgrimes d'alegria, de uns sentiments i emocions que tenia retingudes dins meu i que semblava que no poguessin tornar, de una plena felicitat que semblava que se'm tenia negada. Ara si, per fi tornaria a casa amb l'Enric, només li faltaven poques setmanes per complir el seu primer any, del qual n'havia passat gairebé mig dins d'aquell edifici rodó de tretze plantes... Però, uff, quin any.

De seguida vaig trucar al Jaume per dir-li, no m'ho va dir, però també plorava amb el mateix sentiment que jo. L'endemà ens va venir a buscar al hospital amb el Pau. Recordo que marxar d'aquella planta on hi havíem estat tant de temps, també va ser una pluja d'emocions. Realment s'havia creat un vincle molt estret amb tot el personal que tractava amb l'Enric, i amb les famílies que, com nosaltres, també portaven molt de temps ingressats.

Quan pujàvem amunt amb el cotxe, atapeït fins al sostre, mentre gaudíem tots quatre d'aquella sensació de felicitat complerta, em van tornar els dubtes al cap... Realment me'n sortiria amb un fill tant complicat com el nostre?, podria aguantar un altre any amb aquella boja intensitat?... No ho sabia, però llavors una forta bufada del Enric va fer que esclatéssim a riure dins del cotxe. Com mes rèiem nosaltres, ell reia mes i mes, era encomanadís.

Què carai, tornàvem a ser la família de quatre que sempre havia desitjat...

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com