Ens quedem al càmping

Ara si, ja podíem fer vida de família. Vaig començar a organitzar-me el meu nou dia a dia amb el Pau i  l'Enric, sent molt conscient que res seria fàcil. El sol fet de sortir a comprar el pa, cosa tant senzilla, uff!!!, a vegades trigava dues hores. Tothom volia veure com era aquell nen del que havien sentit a parlar tant... Coses que te viure en un poble.

Érem a finals de juny del 98. Al hospital ens havien reorganitzat totes les visites programades les següents setmanes fins al proper Setembre, per que poguéssim desconnectar d'aquella llarga temporada que hi havíem passat.

Feia calor, cosa normal en aquelles dates, això estressava molt al Enric, que encara portava la fèrula plàstica embenada un mínim de dotze hores, però era jo qui li posava i li treia cada dia. També es tapava molt ja que li costava molt de treure la mucositat. Gairebé cada dia havia de recórrer al Ventolín inhalat mitjançant una mascareta de plàstic que li ocupava tota la cara. Així que teníem de sortir a comprar o passejar, a primera hora del matí, o a la tarda tard,  ja que a ple sol el neguit del Enric augmentava, tot i les ganes de "carrer" que tenia el seu germà que encara no havia fet els tres anys.

Un cap de setmana varem voler provar d'anar al càmping de la Vall Fosca a la Torre de Capdella. En aquell temps teníem una tenda-remolc,  un "Comanche" per que m'entengueu. Pensant-t'hi  ara estàvem ben bojos. Quan el Jaume va tenir fet el "tetris" de carregar el cotxe va començar la nostre aventura, dues hores i mitja de viatge amb dos nens petits. Ens van sorprendre de lo bé que es van portar, el Pau li cantava i li explicava coses a la seva manera, i l'Enric se'l mirava amb admiració, com si l'entengués perfectament, i reia. No van dormir ni un minut, ni mareigs, ni res, de fet l'Enric ja portava moltes hores de cotxe Bcn amunt, Bcn avall, i al Pau li encantava sortir tots junts. El viatge va passar volant, tot al contrari del que havia imaginat.

Vaig deixar al Jaume tot solet muntant el campament, el Pau va sortir disparat cap als gronxadors on hi havia mes nens, i l'Enric dins del cotxet amb mi de seguida varem ser el centre d'atenció del càmping. Ja us havia comentat que moltes de les famílies que hi van, repeteixen any, rere any, el que fa que coneixem, i que ens conegui, gairebé tothom. En part, era absolutament normal que la gent volgués veure, i entendre com era un nen com el meu fill, alguns l'havien vist l'agost anterior, però la majoria només n'havien sentit a parlar. Tothom volia veure al nen de Santpedor, com ens diuen allà dalt.

També us he escrit abans, que mai no em va molestar les mirades xafarderes cap a l'interior del cotxet, al Jaume tampoc no li molestaven però, potser aquell primer cap de setmana al càmping, molt mes relaxats,  va adonar-se per a ell mateix que, realment l'Enric era, i sempre seria diferent, que no hi hauria una operació "ultra moderna" o un tractament innovador que retornaria al nostre fill a un desenvolupament com el del seu germà gran. 

Ara, des de la llunyania del temps estic mes que convençuda que, aquell moment màgic, asseguts als senzills gronxadors del càmping tots quatre, l'Enric a la falda del Jaume parlant-li com li parlava al Pau que estava assegut a la meva de falda, va provocar que finalment el Jaume assumís la realitat, que entengués que res no canviaria al nostre fill, però que érem i teníem de ser una família molt i molt feliç tots quatre, on les limitacions del Enric, les substituiríem amb l'esforç i empenta de tots plegats, i d'això, n'estava segura de que no ens en faltaria mai a cap de nosaltres.

El cap de setmana va passar volant, no li vaig haver de posar ni una sola vegada l' inhalador, ja que la temperatura i l'aire net de la vall el feien sentir molt a gust, el Pau estava súper content anant amunt i avall tranquil·lament. Dinant el diumenge el Jaume em va sorprendre dient-me:

                -Per què no et quedes al càmping tu i els nens?

Com la majoria de grans idees, al principi creus que son bestieses. Clar que havia anat molt be per tots aquell cap de setmana, però... no sabia. El Jaume treballava del matí al vespre; em contestava que ja aniria a menjar a casa dels avis. Només teníem un cotxe llavors, si me'l quedava jo, ell no podria pujar el divendres; en un moment tenia les claus de 4 o 5 cotxes d'amics del càmping i l'Antonio que és la persona que porta el càmping des de fa molts anys es va oferir a portar-nos amb el seu taxi allà on necessités. No podia banyar bé al Enric a la tenda ni a les dutxes del càmping; va aparèixer en un moment un bugader de plàstic mes gran que la banyereta petita que feia servir a casa. No havia pujat prou roba; la nostra veïna de parcel·la, la Isa, que té els fills de la mateixa edat em va dir que ja me'n deixaria. La dona del Antonio, la Isabelita, com li diuen el Pau i el Jaume, em va dir que ens rentaria la roba a casa seva, que n'estaria encantada de fer-ho. I així etc, etc, etc...

Doncs el diumenge al vespre, el Jaume tirava avall tot sol amb el 306, i jo amb els nens començàvem la nostre etapa a terres pallareses. La tenda tenia dues "habitacions" de roba, separades per cremallera, però sempre vam dormir juntets en una de sola: una mama de 28 anys, un fill de quasi 3 i un que encara no havia fet el primer any de vida... Ole tu!!!, com es diu avui en dia.

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com