Nadal

Avui, 24 de Desembre, vigília de Nadal, no sóc capaç de continuar explicant-vos les meves vivències, i de la meva família, amb el meu fill petit.

Cada vegada que em poso a escriure el que tocaria en aquesta entrega, em quedo en blanc, faig dues ratlles, i em distrec. Em distrec amb algun anunci que fan per la tele o per la ràdio, amb els missatges que vaig reben pel whatsapp, amb la imatge dels llums dels carrers que acabo de veure venint de treballar... em distrec amb qualsevol cosa que mostra el Nadal.

Tal com us vaig explicar en l'entrega que coincidia amb el seu aniversari; hi han dates especialment crues, i difícils de passar a casa per part de tots. La buidor que va deixar als nostres cors l'Enric al morir, en aquestes festes nadalenques tant familiars, sembla com si ens retiri la tapa que fa de pantalla protectora d'uns sentiments que suren a flor de pell... de pell de gallina, i no puc evitar de plorar. Intento sempre de fer-ho sola, ja que sé que si em veu el Jaume, ho farà ell també, i això encara em fa mes mal.

                - Et trobo molt a faltar, Enric!!!. No paro de cridar en silenci, dins meu.

A casa, ja no muntem aquell pessebre al marbre de la llar de foc, on l'Enric s'hi estava estones dret mirant-lo, i que sovint, acabava amb algun rei daltabaix del camell. A casa, ja no muntem aquell arbre, encara que fos de plàstic, amb bombetes blanques vermelles i grogues on l'Enric intentava atrapar les llums que se li apagaven i encenien, sense donar a l'abast, i en el que només posàvem boles a la part de dalt, doncs les de baix acabaven rodant per terra fins a trencar-se. A casa, ja no tenim un tió al que, de petits, el Pau li posava galetes al vespre, i "algú" se les menjava al matí, ja que tampoc hi ha qui rigui al picar-lo ben fort amb el bastó. A casa, ja no anem a la cavalcada de Reis, on hi havia estat mes de 10 anys com a organitzadora, juntament amb la Cesca, amb la que hi vaig fer una gran amistat, per que hi ha una carrossa anomenada "la carrossa del cel", decorada de blanc i de blau, on hi havia desfilat l'Enric, i els seus companys de la llar del Turó, vestit d'àngel, els seus dos últims anys... A casa, ja fa tres anys, que el Nadal, no és igual.

Tot i que seguim fent els àpats amb les germanes i la mare del Jaume, i amb els meus pares i germans, no és igual. Tot i que seguim fent el sopar i la revetlla de fi d'any amb els amics de Farrassa, quan anem a la Plaça de l'Església a sentir les campanades del nou any menjant el raïm, no és igual. Fins i tot, des de fa tres anys, agafem el cotxe el dia 1 de Gener de bon matí, i marxem amb el Jaume a algun lloc que no hàgim estat fins entrada la nit del dia 5. Res d'aquests dies, no és igual.

Ja us he dit moltes vegades que no sóc tant valenta com alguns/es de vosaltres em dieu en els vostres comentaris. Sóc una mare, com la majoria de mares que em llegiu setmana rere setmana, que ric, xerro i m'emociono, però que també, alguns dies del any: emmudeixo, em quedo en blanc i em sento buida.

Perdoneu-me, però no tenia pas la intenció de fer una entrega que us entristeixi, tot el contrari. Em quedo amb els records feliços dels Nadals que si que varem gaudir tots quatre a casa, i que desitjo de tot cor, que a les vostres llars, siguin també uns dies immensament feliços... us ho mereixeu. Tothom es mereix ser feliç, i sentir-se estimat.

Segur que, si sou una mica observadors/es, us en adoneu de com s'entendreixen els avis quan miren somrients com corren i juguen els seus nets. Segur que, mes d'una vegada us ha tocat seure amb aquell cunyat/ada que no sabeu que dir-li, i al final us passeu tot l'àpat i la sobretaula parlant sense parar. Segur que tot i anar-vos queixant de que el Nadal es una festa del consumisme, el dia abans heu anat corrent a comprar un detallet per a tots als que us trobareu en la mateixa taula. Segur que encara que cada any dieu que no comprareu mes torrons, per que sempre sobren, acabeu tenint-ne una rajola de cada tipus. Segur que, encara que no ens hi hàgim parat a pensar-ho... ens agrada el Nadal.

Doncs aprofiteu aquestes festes per ser tant feliços com pugueu. Segur que tindreu algun motiu per no sentir-vos així, però segur també que tindreu almenys dos motius que us facin girar la balança cap al costat positiu. Tan sols tingueu una persona a qui estimar, i una que us estimi a vosaltres, ja teniu els dos motius mes importants per a sentir-se be. I n'estic segura de que tots/es els teniu. Tant se val cap on vagi o d'on vingui l'estimació: vers un fill, cap  la mare, potser algun avi/àvia, el vostre germà/germana, o aquell amic/amiga tant especial que no us falla mai. Segur que, si hi rumieu be, tots teniu aquest ésser que us dona, i rep, el vostre amor. Doncs quan us el trobeu aquestes festes, abraceu-lo, abraceu-la, i digueu-li que és la persona mes important per a vosaltres. I no us faci mai gens de vergonya dir-vos un curt i senzill

"t'estimo", perquè, quan es diu amb sinceritat, queda gravat al cor com si us féssiu un tatuatge... per a tota la vida.

Be, disculpeu-me per haver trencat la "rutina" dels meus escrits, però aquesta setmana m'ha sortit així...

Us desitjo, de tot cor, que gaudiu molt i molt del Nadal, i de les properes festes amb la gent que mes us estimeu. Un petó ben gran per a tots els fidels seguidors, i espero que algun mes de nou, d'aquest humil i sincer blog... BONES FESTES!!!

Montse Llopis Ció

montsellopiscio@gmail.com